graó a graó

La mirava de reüll per tal que ella no se n'adonés. Feia estona que ell no aconseguia girar el full del seu llibre. La bibliotecària l'estava posant nerviós. Aquest dissabte no semblava un dia qualsevol. Feia dies que pensava a fer tot allò que normalment no feia mai i li venia de gust. La Montse no entrava en els seus desitjos.

S'havia llevat d'hora, com qualsevol altre dia entre setmana. Havia sortit de casa sense esmorzar, ho faria de camí, recordava haver aparcat el cotxe davant d'aquella fleca on, per culpa de les presses, no hi havia entrat mai. Sempre de cul i l'hora justa per arribar a la feina. L'olor que desprenia el local en obrir i tancar la porta, convidava a entrar, mirar amb ulls de nen el taulell i triar, una o altra dolça o una selecció de croissants.

Si aquell dia, d'alguna cosa n'estava segur, era de no tenir gens de pressa. Li agradaven les pastes farcides de xocolata i el suc de les taronges acabades d'esprémer. Cada vegada que passava pel davant de l'aparador de la pastisseria, es mirava a les senyores assegudes en una gran taula d'esmorzars, fent petar la xerrada davant d'un cafè amb llet. Intuí que allà, no parlarien de les grans figures de la literatura universal. Més aviat, veient les revistes obertes damunt la taula, entremig del plat amb l'enciamada i la tassa de cafè en llet, les fotografies retrataven senyors i senyores davant de grans cases i jardins fent front al mar.

No hi ha ningú més pobre que aquell qui essent-ho, té gustos de ric.

Ell s'havia llevat amb el propòsit de ser feliç. Atorgar-se petits capricis que, des de feia ja uns quants anys, semblaven extraordinaris o fins i tot, inabastables. A poc a poc, ho estava aconseguint. S'havia llevat sense maleir l'alarma del despertador. Davant del mirall, havia decidit no afaitar-se. En aquell moment, pretenia fer coses diferents encara que, no tenia per què canviar allò que ja li agradava del dia a dia. Sempre deixava córrer l''aigua per tal de posar-se a la dutxa quan la temperatura ja fos alta. La diferència era evident, sense presses, dutxar-se era un acte plaent. En cap cas, calia tant de sabó per rentar-se doncs no treballava de paleta, ni mecànic ni res semblant i per tant, l'acte de rentar-se era més un costum que una necessitat.

Ell era un home ric doncs, no necessitava pràcticament res i tot el que desitjava ho tenia a l'abast.

Des de dins de la fleca, avui era ell qui gaudia d'un esmorzar de Senyor. Pastes amb xocolata, suc de taronja, el diari i, un munt de senyores de bon mirar, entrant i sortint esvalotades. Segons sembla, els dissabtes, els nens fan activitats extraescolars i elles, desitjoses de quedar-se al llit fins l'últim segon, ara tenen pressa per no fer tard. Es giraven les tornes i ell, satisfet.

A mig matí, conduint cap a la costa, el sol l'enlluernava i no veia prou bé la carretera. Sentia el seu escalf. A la ràdio, els locutors no paraven de xerrar. Res transcendent, just el que desitjava. Ell li interessava encertar l'endevinalla proposada. De quin poble parlaven?, tenia mar, nobles, muntanyes i barques.

El trajecte des de Girona se li va fer curt. Semblava que potser trigaria més estona a trobar aparcament. Carrerons estrets, entrades de garatges, mobiliari urbà, tot plegat, semblava fet expressament per deixar aparcat el cotxe a l'entrada i anar caminant a tot arreu. Caminava a poc a poc, tot passejant, mirant les cases, recordant, allà on un dia de petit, havia anat amb el seu pare, viatjant de medecines i coneixedor de tots els pobles i poblets de la província. Com ell, era un home petit d'actitud nerviosa. Conduir el calmava. S'abstreia en els seus pensaments i així, abans d'arribar a casa, complint amb les seves creences religioses, havia resat el rosari i fet acte de contrició. Els pecats del seu pare eren banals doncs, a banda del mal-humor o el tacte poc afectuós que els donava, cap altre pecat li coneixia.

Des de feia una colla d'anys, en Joan estava divorciat i ningú li coneixia cap parella estable. A ulls dels qui l'envoltàvem, semblava un home simpàtic, sociable, segur de si mateix: Un triomfador. El cert era, darrere aquella imatge, quan es despullava, se sabia un pobre desgraciat. Havia seguit els clixés que tocaven en cada època de la seva vida i d'acord amb els costums socials. Estudiar, fer la mili, trobar feina, festejar, casar-se i tenir fills per, finalment, acabar divorciant-se fruit de la necessitat per fer, tot allò que no havia fet de més jove i ara, trobava a faltar: Sortir de festa amb els amics. Conèixer noies. Follar a tort i a dret sense preguntar ni com es diu ni on treballa.

A força d'anys i experiències viscudes, tot canvia. El pensament, les raons, les motivacions, els resultats, tot es capgira i en Joan, del qui ja duc una estona parlant, no en va ser cap excepció. Sempre m'acabava explicant que tot plegat era resultat de l'evolució.

Filòsof de carrer, poeta escuracassoles, pallasso de festes i amic dels seus amics, li agradava parlar amb tothom i escoltar les converses dels altres. Per poc que el deixessin, ell hi posaria cullerada excepte en qüestions científiques en les quals, assegurava no saber-ne ni un borrall. Ara bé, que no li parlessin de relacions humanes entre homes i dones doncs, podria escriure'n una enciclopèdia.

Entre lletres i femelles, seguia l'instint i s'aventurava a fer el ple. Darrere aquelles ulleres de lectura, la noia fixava la seva vista en l'ordinador. La intuïa reposada, s'estava quieta i semblava concentrada. L'únic que va assenyalar en Joan a l'explicar-m'ho, aquella noia només sabia moure el dit índex girant la rodeta del ratolí. Envoltada de tanta literatura, negre sobre blanc, semblava estar més interessada en el contingut de la xarxa que en qualsevol altra cosa que passes al seu voltant. Coneixent-lo, vosaltres també endevinaríeu que l'actitud d'aquella dona el provocava.

Ell no és home a qui l'atrauen les dones espectaculars. Més aviat, sé que li agraden discretes. La bellesa ha d'anar acompanyada de sensualitat, provocació i un cert punt de picardia. Abans cau davant una dona que el faci riure que, al llit d'una dona que li mostri el seu sexe despullat.

Sempre m'ha explicat perquè una dóna se sent atreta per un home guapo però l'embolcall és com el paper de regal, sempre acaba estripat i llençat a les escombraries. A les dones interessants, gairebé sempre se la conquesta per l'orella. Totes volen ser festejades i sentir-se estimades. En Joan és un bon jan i coneix prou bé els seus punts febles. No arriba al metre setanta d'alçada i a hores d'ara, ja ha deixat enrere la joventut. Quan hi penso, em sembla que sap prou bé el que vol i encara més el que no vol.

Un dia vaig escoltar-lo explicar, en una confessió inesperada a una noia acabada de conèixer, que el seu cor estava envoltat de muralles i era difícil d'assetjar. Abans ningú tornés a fer-ne caure la porta, hauria de reconstruir la seva ànima. A voltes, en Joan estava més interessat en què els passava a les altres persones que en els seus propis afers. Em va sorprendre comprovar que aquell amic a qui jo creia feliç, envoltat dels seus amics i la seva família, en realitat, sol a casa, semblava un home desil·lusionat.

En parlar-ne, de tu a tu, em va explicar no sentir-se prou valent per compartir la seva vida amb ningú. Primer volia ser feliç per ell mateix, per arribar un dia a ser feliç al costat d'una altra persona. Si li arribava la felicitat, ja no necessitaria ningú i per tant, compartiria camí per voluntat i no per necessitat. Em sobtava escoltar-lo explicant com important seria per ell fer coses per ell mateix. Fer coses sol i que no li calgués a ningú per fer-les i passar-ho bé. En Joan és un home actiu. Un belluguet. Algú de qui no coneixia aquest neguit.

Ell només tenia una fita - arribarà el dia que sortiré de casa sol, amb un llibre sota el braç, faré camí cap a una cala o una muntanya i sol, llegint i gaudint de l'entorn, em sabré feliç. -

La Montse segurament aixecaria la vista i es devia sorprendre. En tot cas i pel que sempre m'expliquen tots dos, ho va fer una vegada i una altra, repetint la seqüència de mirar primer a en Joan i després mirar a la pantalla. Segons ell, ho va fer més de vint vegades seguides, encara que ella no ho nega i li contesta - ets un exagerat!. Diuen que les casualitats no existeixen, res passa per caprici, tots dos acaben per atorgar-li la culpa al destí. Potser és cert què el destí està escrit encara que cada un pren o deixa passar les oportunitats que li presenta.

En aixecar-se del taulell ensopegà amb la paperera que rodolant, desà a terra una escampadissa de papers esbocinats. El soroll posà en alerta a tothom, aixecant el cap i deixant escoltar les seves riallades sornegueres. El seu rostre s'enrojolí i per vergonya, s'ajupí de pressa per començar la recollida de papers. En Joan havia desat de llegir per quedar-se bocabadat mirant-la. Asseguda sobre si mateixa, la minifaldilla de la Montse quedava prou amunt i prou badada per deixar-li veure l'entrecuix. Ell es va fixar en el munt de colors de les seves calcetes. Li semblava una dona interessant doncs, la roba interior de colors a ell li suggereix imaginació en el sexe.

De tant en tant, aquella dona aixecava la mirada en saber-se observada per tothom. A ella, només li interessava l'atenció que li prestava en Joan. Se havia adonat que ell no li treia els ulls de sobre. A cada passa aclucada, una oportunitat més per provocar-lo.

Se'n tornà al seu taulell amb la paperera a la mà. La desà a terra i amb el peu, l'entaforà a la part més fonda i allunyada de la seva cadira. Va tornar a seure i es disposà a revisar un munt de llibres que li acabaven de tornar. Els dissabtes a la Biblioteca resulten ser dies tranquils. Quatre avis llegint la premsa i quatre mainades acabant de fer deures. Què hi feia aquell home allà, com havia acabat per ensenyar-li les calces a un dels escriptors que més li agradaven.

Aquella situació li havia provocat un cert neguit sexual. En Joan era un home de relats curts, maldestres, tractats d'amor i sexe i en tot cas, més suggeridors que no pas explícits. Li agradava jugar amb els lectors i situar-los en escena sense que saber com, es convertien en protagonistes de l'acció. Pretenia despertar records d'un passat o situacions desitjables de viure.

Amb la seguretat que li proporcionava la distància entre el taulell i la taula on en Joan l'estava observant, era prou important i insignificant com perquè ella s'insinués i ell se n'adonés conta del joc que estava jugant. Creuava els peus i desava els genolls separats, fent evident la visió de les cuixes. Movia les cames sense saber massa què fer o com posar-les. Ell sense badar boca i amagant de tant en tant la mirada entre les fulles d'aquell llibre, a hores d'ara inacabat, no sabia com posar-se i li començava a temptar la situació. Va alçar-se de la seva cadira i en direcció cap a no sé on, entremig de prestatgeries de llibres, va deixar-se perdre entre llibres. N'estava segur d'acabar ensopegant amb ella per un racó o altre.

Cinc minuts més tard, va ser ell qui va tornar a seure al seu lloc mentre veia buit el taulell de l'entrada. La buscava amb la mirada fins que al cap d'uns instants va adonar-se que estava a la seva esquena. Ella havia mogut l'escala enganxada a les estanteries i semblava que volia pujar a buscar un llibre. En girar-se, la Montse ja estava pujada al tercer graó i li quedava la part baixa de la faldilla a l'alçada de la vista d'en Joan. Semblava una situació d'exhibicionisme i un acte reflex de voyeurisme. En Joan va aixecar-se ràpidament de la cadira i en veu baixa va preguntar si la podia ajudar. Arrapada a l'escala de gat per tal de no caure, ajupint-se en comptes de baixar un sol graó, la Montse li somreia i li donava les gràcies - no cal, estic acostumada -. En donar-li altre cop l'esquena per asseure el seu lloc, en Joan ensopegà amb la pota de l'escala i el soroll de la patacada i el crit de la Montse es deixà escoltar en tota la sala.

Havia quedat estirada al damunt d'En Joan, estirats a terra i amb el somriure de dos beneïts enamorats. - Si comencem d'aquesta manera no sé on arribarem a parar - va dir en Joan amb la veu ofegada - més avall del terra no podem anar a parar. Una vegada superat el pitjor que ens pot passar, ara tot no pot anar de cap altra manera que a millor. -

La Montse no va demanar-li perdó, ni tampoc va demanar que l'acompanyés al vestidor on, a la farmaciola, trobarien tiretes per curar la rascada del front d'en Joan. A mig pam de distància, ell assegut a la tassa del vàter i ella dreta netejant-li la ferida, li quedaven els pits a l'alçada de la boca i el desig. Fins aleshores, ni ella sabia del cert amb qui tractava, ni ell sabia qui l'estava provocant. En una situació inversemblant, es deixà portar per la taquicàrdia i l'excitació. Acostà les seves mans a les cames de la Montse i a poc a poc, observant que ella no en deia res, començà a pujar les mans per sota les faldilles pel costat de les cuixes i acabant en els malucs. El seu cap acotat entre pits, era pres dels braços de la Montse que estrenyent-lo cap a ella no el deixaven respirar.

En un hàbil moviment, en Joan li desà les calces de costat per facilitar el joc de dits en el seu sexe per acabar excitant-se en desmesura. Ella va caure asseguda al seu damunt, allà mateix a la tassa del vàter, li descordà els pantalons, estirà del seu sexe i l'engolí cap a dins del racó més humit del seu cos.

Un crit de dolor i excitació sorgí afogat de l'ànima de tots dos. De puntetes, ella aixecava i remenava de cul per provocar-li plaer, mentre en Joan mal-assegut i mig estirat, aconseguia aixecar-la a cada salt de malucs. El soroll del sexe es féu evident i en l'excitació del moment, un va acabar per cridar "me ca" i l'altre un sí sí sí- evidentment.

En certa manera, qui pot dir que la cultura a poc a poc no es torna més i més interessant? Llegiu, feu-me cas, sempre hi ha un bon motiu per buscar entre llibres, el darrer usuari d'aquell llibre que sempre has acabat desitjant.