Crónica. Una anxova més al Carrer Marina

A peus del temple de la Sagrada Família, milers de catalans preguem llibertat. No clamem a Déu doncs, res hi té a veure. Indignats reclamem a l'Estat Espanyol que alliberi als nostres representants. Presos polítics.

Ens creiem lliures fins a saber-nos engabiats. Com a ocells, volàvem jardins, boscos i platges, ciutats, pobles i camps.

Ens sabem vigilats, l'enemic sobrevola els nostres caps i ens obliga a restar tossudament en peu de pau als carrers de Catalunya.

El nostre crit xiuxiueja a Europa reclamant ajuda. Democràcia.

Ens sabem ostatges d'un sistema. Els nostres captors ens obliguen a renegar de les nostres accions i sotmetre'ns a les seves lleis. Injustes doncs les lleis, fetes pels homes, només disposen de legitimitat quan representen al conjunt de la societat i, en el cas de Catalunya, ara mateix, la Constitució Espanyola sotmet al poble al seu dictat.

El poble pren els carrers, la ciutat, el parlament i per tant, el control del país. Els ciutadans, sense els Jordis i el govern Català, ens sentim sense pares. Ens cal lideratge. Estem disposats a fer "coses" i no sabem què fer. Ni cassolades, ni manis, ni declaracions via Twitter ens són suficients.

Brussel·les? Madrid?, i París?

Resto a l'espera i en certa manera desitjo, quelcom desconegut que hauria de succeir per commoure la política Europea i obligui a l'Estat opressor a reconèixer el dret a decidir del poble Català.

Amb familiaritat, de costat, damunt, a sota, amb ordre talment una llauna d'anxoves, comparteixo gust a mar i regust de muntanya.

Jo, una anxova catalana més desitjant sortir a mar i nedar amb llibertat.