On resten amagades les oportunitats perdudes?

Caminava feixuc, atordit per l'última onada de calor d'aquest estiu, camí cap a la ràdio on l'endemà, en el programa matinal, volien entrevistar-me per parlar del meu nou llibre. Per dins meu pensava que aquesta, era una manera més de promocionar el Big bang amor. Fins ara, escriure i editar-lo, ha estat la part més senzilla de l'equació. L'èxit o el fracàs, és incert o previsible segons com m'ho miri. Així doncs, tot i disposar d'un títol suggeridor, en els 30 relats d'amor no tracto de cap ciència i per tant, em tocaria parlar de sexe.

Absort en el meu diàleg interior, cercava l'ombra dels edificis que em fessin més lleuger el meu caminar. Del carrer Nou fins a la Rambla, el Pont de Pedra lluïa insolent un sol aclaparador. Començava a notar com traspuava la meva pell i xopava la camisa.

A la porta de l'edifici, una noia esperava per entrar. D'esquena i amb l'orella clavada a l'intèrfon, semblava esperar escoltar la resposta de qui havia vingut a visitar. A la mà, una carpeta de treball o d'estudi. Era jove. Una comercial?

• - Hola
• - Bon dia. Quina calor que fa!, vaig dirigir-me a ella tot esperant l'ascensor.
• - I tant. És la que toca. Encara que la prefereixo al fred i a l'abric i a la bufanda de l'hivern.
• - A quin pis vas? - vaig preguntar-li mentre s'obrien les portes d'aquella diminuta caixa -
• - Al tercer.
• - Jo també vaig a la ràdio.

Tot recordant aquesta, m'adono que vaig protagonitzar la típica conversa d'ascensor. Quina decepció. En una primera impressió em va semblar educada. Propera. Ella es va trobar obligada a compartir un espai reduït amb un desconegut com jo i, una situació on només et pots amagar en paraules buides d'emocions. Com m'hauria agradat saber-ho tot d'aquella dóna.

Sense cap altra lloc a on dirigir la mirada, el mirall reflectia la imatge de la meva casual companya de viatge. Una dóna menuda de bellesa senzilla. Irradiava emoció. Una veu dolça i sensual omplia de contingut l'absurd diàleg del temps.

Com qui és i ha estat educat en les formes, en aturar i obrir les portes de l'ascensor, vaig demanar-li que passés al meu davant. Un altre gest senzill, prémer el timbre, va semblar-me emocionant. Duia un vestit amb els colors de l'estiu. Verd, groc, blanc. Allunyada de modes extremades. Còmode de vestir i restar en l'anonimat provocat per la personalitat que jo intuïa en ella.

En  obrir la porta, la salutació de tots dos cap a qui ens estava atenent en aquells instants. – Aneu junts - va preguntar-nos – i en girar-nos i mirar-nos mútuament, vam contestar amb veu entretallada amb un no arrossegat. Jo anava a veure a en Carles i ella a parlar amb una noia de l'equip del programa. Em va semblar un instant màgic.

A voltes, deixar el llibre, convenir l'hora de l'entrevista d'avui i girar cua altra vegada cap a l'ascensor. Ella va restar asseguda a les cadires de l'entrada. Allà on esperen i descansen els convidats. El trànsit de gent amunt i avall, la situació i el moment, no eren propicis per acomiadar-me de cap altra manera. Un senzill adéu.

En la baixada, la marxa de l'ascensor va ser prou lenta per permetre al meu cervell una fuetada. Com m'agradaria tornar-la a trobar. L'endemà, o sigui avui. Que fos ella també una convidada o algú amb qui hi hagués de parlar.

Dos instants no es repeteixen en tota una vida i per tant, una oportunitat perduda o deixada escapar. A voltes què en saps d'aquella dóna? - he hagut de preguntar-me abans d'escriure.

On resten amagades les oportunitats perdudes? Conèixer, saber, desitjar, viure.