dimarts

Penso en tu


Penso en tu - poesia de carrer d'en Pep Cassany


Penso en tu.
Fidel sentiment,
guaita de vaixells d'arribada a port,
mare consol,
plany, enyorança, record

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte

El trencaclosques del Amor

Psicologia de carrer



Tots tenim una necessitat o altra i molts, es passen mitja vida perseguint el somni d'omplir aquest buit. Fent un paral·lelisme, hi ha qui s'entossudeix a construir un trencaclosques on li manquen peces i per més que busca i remena, obsessionat, no troba la peça d'encaix. La frustració els envaeix cada cop que pensen en els buits i ja no recorden la il·lusió que tenien quan van començar o l'emoció que els provocava cada cop que, casualment, trobaven una de les peces que encaixaven perfectament amb les altres.

Molts, idealitzen la imatge del trencaclosques. Creuen que un cop acabat, hauran aconseguit la fita proposada i la imatge completa serà perfecte.

Certament, la vida no és un trencaclosques i molt menys, perfecta. La vida és tot el que ens envolta en el camí entre el naixement i la mort. Abans i després de nosaltres, hi ha vida.

De nosaltres depèn com viure el camí, gaudint-lo o patint-lo. Creure que temps passats foren millors i tenir por del que vindrà, no ens permetria viure el dia a dia com al regal que sens dubte ens dóna la vida. Per tant, viure del passat o d'un futur imaginari, pot provocar-nos malestar, nervis o frustració.

Una de les necessitats bàsiques de qualsevol persona és estimar o ser estimat. L'amor.

Existeixen moltes tipologies d'amor, tot i que jo els resumiria en dos tipus, l'incondicional i el condicional.

Al néixer, l'amor incondicional ens és lliurat normalment pels nostres pares i germans. i nosaltres, el lliurarem als nostres fills i poques vegades, a família, amics o una altra persona.

Estimar a qui envolta les nostres vides és condicional aels seus comportaments, valors, atracció física o qualsevol dels sentiments que nosaltres considerem positius. Estimarem a aquells que creiem ens aporten o els volem aportar quelcom que farà millors les nostres vides i a canvi, ens proposem oferir-los el millor de nosaltres, l'amor.

L'estima perduda es converteix en un sentiment traït.

Quan ens manca l'amor amb una parella i ens entossudim a recercar-ne una altra per tal d'omplir el buit provocat per estimar o ser estimat, a voltes la necessitat vital es pot convertir en obsessió. Les obsessions, encara que tinguin contingut positiu, ens ennuvolen el cervell i no ens permeten gaudir d'altres persones o coses que tenim a l'abast per ser feliços. La imatge idealitzada del trencaclosques acabat, a voltes és, absurdament fixada en el buit de la peça que ens manca i per tant, no som capaços de contemplar la bellesa de la imatge formada al davant.

Per a mi, la diferència principal entre l'amor i la necessitat d'estimar és que, l'amor és incondicional i estimar ens condiciona.

Quan parlar de sentiments es fa complex i l'amor, és el més complex dels sentiments d'una persona, pensa com li explicaries als teus fills. Per sort, llegir  El Petit Princep  ens pot donar un cop de mà.

Finalment el post que m'ha fet reflexionar y escriure, la diferència entre dos mots castellans "querer y amar".  Cal llegir-lo i aprendre'n.


Etiquetes de comentaris:

diumenge

Fills de puta




Opinions d'en Pen Cassany


Si els fills de puta volessin, no veuries mai el sol.

N'hi ha de tot tipus: polítics, tertulians, escriptors, cantants, metges, bombers, aturats, funcionaris, capellans, esportistes, enginyers, caps d'empresa, companys, amics, familiars, etc. Es troben a tot arreu i per això he de dir-te que de ben segur, tu mateix/a has estat desqualificat d'aquesta manera per d'altres.

Tots els que gaudeixen d'una personalitat pública i per tant, exposats a l'escarni del públic, són sovint anomenats fills predilectes de mares de dubtosa reputació pública. Ho assumeixen amb ofici.

És ben cert que, si no existís la necessitat primitiva del sexe, ningú utilitzaria el servei que ofereixen els prostituts i prostitutes i per tant, desapareixeria l'ofici. Així, aquestes persones que es dediquen a servir sexe a canvi de diners, han de ser tractats amb el mateix respecte que qualsevol altra persona que tingui ofici i benefici. Vivim en una societat hipòcrita. Existeixen, donen servei i a canvi, els neguem el títol professional de treballadors del sexe, la seguretat social, el pagament d'imposts en el seu epígraf real i els amaguem, sancionem i exposem a les crítiques de tothom.

L'únic títol que els atorguem és el de mare. La mare de tots els mals i sobretot, mare de les pitjors persones que coneixem.

Un amic em va dir, d'una puta esperen putades, d'un maricó, mariconades i d'un cabró cabronades. Així doncs, els atorguem el desqualificatiu d'acord amb les seves accions, no per la seva professió.

En el llenguatge vulgar o sigui, del poble, no disposem de massa recursos per qualificar a la persona d'acord amb el grau de falta que ha comès envers nosaltres. Vinc a dir, fill de puta de forma genèrica, grandíssim fill de puta per aquell que l'ha fet més grossa del normal i petit fill de puta, per referir-nos a l'alçada, edat o a l'aprenent de fill de puta.

Hem de reconèixer als treballadors i treballadores del sexe la seva funció pública i la seva honestedat. Cobren pel servei que proposen i per tant, ningú que els requereix pot dir, ha estat enganyat.

Així doncs, pot ser que deixem de fer servir "fill de puta" com a insult, doncs si volem desqualificar a una persona per l'ofici que exerceix una persona honesta, els estem regalant un títol que no correspon a sa mare i que per tant, no el descriu com a lladre, assassí, deshonest o en general, mala persona.


Etiquetes de comentaris:

dissabte

L'ànima del mal


una opinió d'en Pep Cassany

El mal té ànima

Com mesurar el grau de maldat de les persones dolentes? Gràcies als valors morals que disposem cadascun de nosaltres.

Les normes escrites i no escrites de la societat, juntament amb la nostra interacció, ens permet qualificar, etiquetar, jutjar i condemnar a aquells que les trenquen, les salten o, viuen d'acord als costums i tradicions d'altres normes escrites i no escrites d'altres societats.

Ancestralment, les religions són les que decidiren fixar les normes del bé i del mal. D'altra banda, cabdills, governs i pensadors, apuntaren i dictaren les penes dels pecadors i delinqüents, imposant criteris propis i comuns al temps i habitat.

Les lleis, normes o costums, així com els seus càstigs, no varen seguir la mateixa evolució en un poblat de la Selva Amazònica que a un país d'Europa. Les societats més avançades, populoses i complexes, necessitaren acotar més els seus dictats religiosos i lleis civils per tal de fer possible la convivència, mentre que en una comunitat indígena, les normes d'obligat compliment rauen en el respecte del grup i rols establerts.

Seria bonic de creure que, després de tanta evolució, religions diverses, normes i lleis, hem trobat el camí de la convivència. Seria bonic, però fals.

El coneixement, l'estudi i especialització en cada camp i cada matèria, ens obliga a fixar nous costums, normes i lleis. Avancem en medicina genètica i ens cal posar-hi lleis. Innovem en intel·ligència artificial i ens cal acotar el camp on implantar-lo. Mentre un pensa com avançar, hi ha qui es dedica a com controlar l'avenç.

En la meva escala de valors, evolucionada després de la seva implantació per part dels meus pares en la meva infantesa, encara existeix el bé i el mal. La gent bona i la dolenta. Definicions antiquades i passades de moda doncs, no es mesura de la mateixa manera ara que abans.

Observadors i crítics com som tots envers els altres, prejutgem i salvem o condemnem a les persones segons el grau d'afinitat o empatia que tenim amb elles. Així doncs, la percepció del bé i del mal esdevé subjectiu d'acord amb la nostra manera de ser, fer i actuar i, com voldríem ser tractats d'acord amb les nostres pròpies normes. És així com, dues persones enfrontades es creuen cadascuna amb la raó i aquesta està subjecte als interessos i costums de cadascun dels combatents i observadors.

Popularment salvarem el dèbil del fort, justificarem al lladre dels lladres o empatitzarem amb qui s'agafa la justícia per la seva banda davant la impotència que genera la indefensió en una causa justa.

Hi ha gent a qui considerem malvada i perversa, que només ho és als nostres ulls, mentre que d'altres les qualifiquen de bellíssimes persones. Sovint intentem transmetre la nostra sentència a qui ens vulgui escoltar i creure.

Reflexionant, qualificaré de mala gent, dolents i tòxics a aquells que fan mal als altres, premeditadament. Persones que no tenen en compte el respecte i la convivència, el bé comú. Individus que es creuen en possessió de la veritat absoluta i es proposen a sotmetre, obligar o imposar, per qualsevol mitjà físic o psicològic, la seva voluntat en contra de les creences, valors o criteris d'una persona, grup o poble.

El mal, també té ànima




Etiquetes de comentaris: