Cau la pluja i la melangia m'atrapa

En el meu estudi, refugi de pedra, fusta i vidre, talment com una caixa de pessebre rematada amb una xemeneia que crema la darrera fusta seca que em resta d'aquest hivern, el sofà de coixins farcits de plomes i folrats de pana negre em reclamen que m'hi estiri a pensar i decidir, quin llibre triaré per descansar de cos i estirar cervell.

Algú en el cel ha decidit, remullar-nos o endreçar-nos a tots a casa i aprofito aquestes darreres hores de primavera per capbussar-me sota la manta que em procura escalf i em fa venir soneta. En la meva migdiada, després d'un bon àpat, regat per un bon vi, cafè i copeta, el meu estat és l'idoni per a tancar els ulls i somiar.

Escolto com la pluja impacta violentament a la teulada i l'aigua corre per les canals, cau pels muntants i s'escampa per la terra que, xopa, la rebutja i l'obliga a embassar-se.

La melangia m'atrapa amb la seva dolça melodia acompanyant la lletra d'un poeta que, a parer meu, tal dia com avui, vés a saber quants anys fa, mig endormiscat a la seva cambra, després d'un vi calent i tot pensant a fer la migdiada, escriuria versos sense saber, que tal dia com avui, jo i altres cent, el llegirem i en faríem esment.

Certament la realitat supera la ficció doncs, plou i fa fred, el sofà el tinc ocupat per quatre ganàpies petits que, cridant i barallant-se, diuen passar-ho bé mentre jugant, interpreten les normes al seu gust.

Em resta fregar els plats, escombrar la cuina, portar a l'amiga de la nena a quaranta quilòmetres de distància i pensar, quanta estona haurà de passar abans no em pugui apropiar del meu sofà, el meu llit i tancar els ulls, sabent que demà hauré de tornar a deixar córrer l'aigua i continuar a escombrar, fregar i deixar que corri l'aigua per netejar altres plats.

La realitat supera la ficció.