Mirada perduda
Bé, estàs bé.
Bé amb tu mateixa i així i tot, et manca la parella, subjecte indefinit amb qui abraçar-te quan el sol cau.
Buides el pap per omplir de sentiments els dits. Transcriure'ls. Fer-nos saber que, quan t'hi acostumes, mai n'hi ha prou amb la felicitat que tens. Golafres, mai en tenim prou.
Escoltes com parlem. Calles. Respectes. No t'ho creus. Es fa difícil d'imaginar que tots ens sentim plens. Gaudim del que vivim i tot i això, sempre hi ha un moment per trobar-nos, com ara, que et sents, sola.
Tant se'n fa d'estar envoltada d'un o mil amics, a cops hauries de cridar i calles, t'envaeixen sentiments melangiosos i et preguntes, que succeiria si en comptes de compartir la felicitat col·lectiva, compartíssim els sentiments de soledat? La melangia es passejaria de cadira a cadira i buidarien el pap des del cor. Ens confortaria saber-nos que estem bé i així i tot, ens planyeríem del que ens manca.
Hi ha dies que per sort, passen de pressa. T'adones com es fa difícil descriure i transcriure sentiments?, manquen paraules.
Sembla com si la felicitat mai pogués ser serena. Una recerca que no té fi. Noves portes, nous camins, nous companys de viatge.
Buides el pap i compungeixo el cor. Miro al davant, als costats i al darrere per tal de recordar la duresa del camí que m'ha dut fins ací. He aixecat el cap, admirat el cel per les rescloses de les branques de dues alzines sureres. He atrapat l'escalfor del sol mentre tancava els ulls i deixava que el vent del sud fes la guitza al seu pas, entre muntanyes i ombres.
A la fi, una mirada perduda. Sentiments atrapats i buidats.
Bé amb tu mateixa i així i tot, et manca la parella, subjecte indefinit amb qui abraçar-te quan el sol cau.
Buides el pap per omplir de sentiments els dits. Transcriure'ls. Fer-nos saber que, quan t'hi acostumes, mai n'hi ha prou amb la felicitat que tens. Golafres, mai en tenim prou.
Escoltes com parlem. Calles. Respectes. No t'ho creus. Es fa difícil d'imaginar que tots ens sentim plens. Gaudim del que vivim i tot i això, sempre hi ha un moment per trobar-nos, com ara, que et sents, sola.
Tant se'n fa d'estar envoltada d'un o mil amics, a cops hauries de cridar i calles, t'envaeixen sentiments melangiosos i et preguntes, que succeiria si en comptes de compartir la felicitat col·lectiva, compartíssim els sentiments de soledat? La melangia es passejaria de cadira a cadira i buidarien el pap des del cor. Ens confortaria saber-nos que estem bé i així i tot, ens planyeríem del que ens manca.
Hi ha dies que per sort, passen de pressa. T'adones com es fa difícil descriure i transcriure sentiments?, manquen paraules.
Sembla com si la felicitat mai pogués ser serena. Una recerca que no té fi. Noves portes, nous camins, nous companys de viatge.
Buides el pap i compungeixo el cor. Miro al davant, als costats i al darrere per tal de recordar la duresa del camí que m'ha dut fins ací. He aixecat el cap, admirat el cel per les rescloses de les branques de dues alzines sureres. He atrapat l'escalfor del sol mentre tancava els ulls i deixava que el vent del sud fes la guitza al seu pas, entre muntanyes i ombres.
A la fi, una mirada perduda. Sentiments atrapats i buidats.
Cap comentari
Que t'ha semblat ? Dona'm la teva opinió i descobreix què en pensen els altres. Escriu el teu comentari aquí