Urgències - relat eròtic en català
En fer la darrera passa s'aturà i, girant cap al carrer, des d'on acabava de deixar a la seva companya de pis, comprengué que en traspassar l'entrada d'aquell edifici, també deixava enrere l'adolescència i encetava la maduresa.
En acabar els seus estudis d'infermeria, la primera opció per treballar era buscar feina als Hospitals i Clíniques de la ciutat. Fos com fos, encara que els contractes de treball dels interins eren per cobrir baixes de maternitat o malaltia dels titulars, la qüestió era posar-hi un peu i comprovar si estava feta per aquella feina.
De ben segur li tocaria canviar llençols i rentar als malalts, una feina que s'havia de fer i que normalment li era encarregada a les auxiliars. Encara hauria de passar un temps abans no es fes càrrec del funcionament habitual de la sala. Per sort, començava a treballar en el torn de nit, ingrat per a moltes companyes de feina que ja tenien família i, molt més tranquil que la resta de torns sotmesos a la vigilància dels metges i famílies. De fet, la vida de nit en un Hospital, per nosaltres és menys estressant i per les famílies, es redueix a la gestió de la seva son i a la vetlla dels malalts.
Palplantada en el pati, la Mònica tornà a mirar endavant per observar com era la seva nova llar. Allà hi passaria més hores desperta de les que habitualment havia passat els darrers anys a casa dels pares. L'edifici de l'Hospital era molt antic. Les façanes que un dia foren senyorials ara se les veia brutes, les finestres i balcons de fusta amb la pintura esclovellada, algunes les persianes estaven baixades i es veien trencades i altres estaven pujades i aguantades per un cordill. A la foscor d'aquell vespre, els pocs fenals que il·luminaven el pati d'entrada, a la Mònica li va semblar que el dotaven d'una certa atmosfera fantasmagòrica.
Les llums d'emergència i el soroll del motor d'una ambulància que entrava al pati per dirigir-se cap a urgències la varen treure de la seva abstracció. L'hàbil maniobra del conductor de l'ambulància era dirigida per un altre noi que l'acompanyava i havia baixat abans. Li feia senyals amb les mans per demanar-li que continués marxant enrere fins que amb un crit, li ordenà d'aturar-se.
Des d'una porta situada a la dreta del pati, un zelador sortí per preguntar - Què ens porteu? - i per resposta obtingué un sobre gran, segurament ple d'informes o proves mèdiques. Segurament es donava per satisfet doncs, girà cua i tornà a entrar cap a dins. Mentrestant els nois de l'ambulància aprofitaven per obrir la porta i atansar-hi un carretó per carregar-hi la llitera i així, entrar amb el malalt cap a urgències.
L'ambulància quedava aparcada al davant de les escales de l'entrada a l'edifici principal. La Mònica les trepitjà per primera vegada tot just quinze dies abans, en l'entrevista de feina. Al cap de munt, una gran portalada de vidre, deixant passar la claror de la llum de l'interior. En obrir la porta, una monja vestida amb un davantal d'infermera, esbossa un gran somriure.
En acabar els seus estudis d'infermeria, la primera opció per treballar era buscar feina als Hospitals i Clíniques de la ciutat. Fos com fos, encara que els contractes de treball dels interins eren per cobrir baixes de maternitat o malaltia dels titulars, la qüestió era posar-hi un peu i comprovar si estava feta per aquella feina.
De ben segur li tocaria canviar llençols i rentar als malalts, una feina que s'havia de fer i que normalment li era encarregada a les auxiliars. Encara hauria de passar un temps abans no es fes càrrec del funcionament habitual de la sala. Per sort, començava a treballar en el torn de nit, ingrat per a moltes companyes de feina que ja tenien família i, molt més tranquil que la resta de torns sotmesos a la vigilància dels metges i famílies. De fet, la vida de nit en un Hospital, per nosaltres és menys estressant i per les famílies, es redueix a la gestió de la seva son i a la vetlla dels malalts.
Palplantada en el pati, la Mònica tornà a mirar endavant per observar com era la seva nova llar. Allà hi passaria més hores desperta de les que habitualment havia passat els darrers anys a casa dels pares. L'edifici de l'Hospital era molt antic. Les façanes que un dia foren senyorials ara se les veia brutes, les finestres i balcons de fusta amb la pintura esclovellada, algunes les persianes estaven baixades i es veien trencades i altres estaven pujades i aguantades per un cordill. A la foscor d'aquell vespre, els pocs fenals que il·luminaven el pati d'entrada, a la Mònica li va semblar que el dotaven d'una certa atmosfera fantasmagòrica.
Les llums d'emergència i el soroll del motor d'una ambulància que entrava al pati per dirigir-se cap a urgències la varen treure de la seva abstracció. L'hàbil maniobra del conductor de l'ambulància era dirigida per un altre noi que l'acompanyava i havia baixat abans. Li feia senyals amb les mans per demanar-li que continués marxant enrere fins que amb un crit, li ordenà d'aturar-se.
Des d'una porta situada a la dreta del pati, un zelador sortí per preguntar - Què ens porteu? - i per resposta obtingué un sobre gran, segurament ple d'informes o proves mèdiques. Segurament es donava per satisfet doncs, girà cua i tornà a entrar cap a dins. Mentrestant els nois de l'ambulància aprofitaven per obrir la porta i atansar-hi un carretó per carregar-hi la llitera i així, entrar amb el malalt cap a urgències.
L'ambulància quedava aparcada al davant de les escales de l'entrada a l'edifici principal. La Mònica les trepitjà per primera vegada tot just quinze dies abans, en l'entrevista de feina. Al cap de munt, una gran portalada de vidre, deixant passar la claror de la llum de l'interior. En obrir la porta, una monja vestida amb un davantal d'infermera, esbossa un gran somriure.
- Eres Mònica verdad ? te estabamos esperando. Yo soy la Madre Maria de los Àngeles, la supervisora del turno de noche. Ya veràs, aquí te vamos a cuidar muy bien. Ven conmigo, te acompaño al vestuario y voy presentandote a las otras Madres y a tus nuevas compañeras de trabajo. Mira es Ester, la enfermera de la sala de oncologia del turno de tarde. No te preocupes, ya las iras conociendo a todas y al final, recordaràs hasta su nombre.
Ella s'esforçava per somriure i recordar la imatge i associar-les amb el nom i el servei al qual estaven adscrites, de tantes infermeres com pogués. Li seria impossible fer-ho totes d'un cop, encara que ella presumís de ser una bona fisonomista.
Amb vint-i-un anys acabats de fer, els estudis havien centrat bona part de la seva activitat. La resta del temps, havia treballat en una perfumeria fent hores i ajudant en els dies de més feina. En tot cas, res d'extraordinari en aquella època que ningú tenia de res i els pares, eren ajudats econòmicament pels fills i no al contrari com ara.
Per primera vegada es canviava en un vestidor reservat a les infermeres. No havia de dur la roba posada de casa. Li acabaven d'assignar un armari per endreçar la roba de carrer, la bossa i tot allò que volgués deixar-hi en sortir de treballar i si aquell dia no en portava cap, l'endemà podria dur-ne un per tancar-lo a pany i forrellat.
Se li va fer estrany despullar-se davant la Madre Maria de los Angeles. Li feia l'efecte d'haver tornat a l'escola del Cor de Maria on, de petita, havia anat a estudiar l'EGB. En aquell moment va sentir-se confosa en un déjà-vu. Les monges controlaven que les nenes es tapessin i no juguessin dins el vestidor.
Tots els que la vàrem veure entrar a la sala de trauma recordem el seu primer dia de feina. Com cada dia el Dr. Cots, Cap de Traumatologia, abans de començar la seva guàrdia a urgències, pujava a la sala d'infermeres del primer pis per preparar-se el seu cafè. Amb l'excusa que aquella cafetera feia els millors cafès de tot l'hospital, passava una estona tirant la canya a totes les infermeres de la sala. A més, ja feia un temps que havíem descobert l'amagatall d'allò que feia tan especial aquell cafè. Una petaca de conyac amagada en un dels armaris de la cuina. Segons sembla, en estar tan alt, cap Madre hi arribava i ningú altre hi guardava res de res.
Així doncs, amb la tassa de cafè entre mans, es quedava dret davant la porta xerrant fins aquell vespre que en entrar la Mònica, obrí la porta d'una revolada, sense saber que hi havia al darrere que en aquest cas, era el Dr. Cots a qui li va sortir volant tot el cafè, desant-lo mullat de dalt a baix i provocant una gran riallada en tots els presents.
Qui coi ets tu? No saps trucar abans d'entrar? Mira el que acabes de fer! D'aquesta te'n recordaràs!
De fet aquell accident va servir per passar uns dies sense veure-li el pèl al Dr. Cots. La Mònica li va tenir sempre més una certa por i respecte. En trobar-se casualment per la casa, com així en dèiem tots els treballadors de l'Hospital, ella abaixava el cap i intentava no mirar-lo. Quan ho feia, sempre acabava rient i fent enfadar al Dr. Cots.
La meva feina era diferent, jo voltava per la casa de sala en sala, sóc el que ara en diuen un zelador i abans, el portalliteres. O sigui, la meva feina consistia abans i ara, a dur malalts de les seves habitacions a les sales on se'ls fa les cures o les proves mèdiques. Una mena de transportista de persones, llits i cadires de rodes. Sempre al servei de qui em necessita. Un home manat.
He conegut a un munt d'infermeres, metges, malalts i familiars. Sóc l'home de confiança dels desemparats doncs, no s'atreveixen amb el personal sanitari però amb mi, alguns en malparlen tant com poden. Jo els faig saber on anar, amb qui parlar o carregar-los de paciència. Paciència, la mare de la ciència.
I pel fet de passar dies i mesos, acabem establint relacions personals. A vegades, allunyats dels nostres llocs de treball. Les guàrdies, les nits i les festes, allunyats de la família i els amics, provoquen una complicitat entre molts de nosaltres. S'accentuen els sentiments i s'acaba per celebrar totes les festes igual que ho faríem en el nostre entorn familiar.
El cap d'any del 90, en una d'aquelles guàrdies obligades i que no hi ha manera de canviar o vendre, el personal que treballàvem ens havíem preparat per celebrar-lo. A banda d'un sopar especial, on tots vàrem col·laborar portant coses preparades de casa, el vi el xampany també serien a taula. Les campanades les veuríem a la televisió de la sala dels metges i les rondes les acabaríem a les onze i les tornaríem a fer a partir de la una. Disposaríem de dues hores lliures, sempre que no hi hagués una urgència que ens fotés la festa enlaire.
Quelcom vermell, quelcom per cremar, quelcom nou. Alguna de les noies més jovenetes se'ls feia senzill de complir. Calcetes o tangues vermelles, noves i en un cas, les podien cremar en una pira al pati de sorra on aparcaven antigament els cotxes, a la part de la darrera de l'edifici principal. Jo volia ser-hi per veure-ho.
Quinze minuts abans de les dotze semblava haver-hi una epidèmia a la sala. Molts no dormien i també estaven preparats per la seva particular celebració. S'escoltaven riures i el so estrident de les ràdios sortint des de diferents habitacions. Alguns familiars els havien dut garlandes, barrets i espanta-sogres als malalts. D'altres familiars i malalts es queixaven que amb tant de soroll no els deixaven dormir. I nosaltres?, fent l'última ronda desitjant a tothom un bon any.
De ben segur es van escoltar més taps sorgits d'ampolles de cava que campanades. Quan faltava un minut per les dotze els passadissos de l'hospital eren buits i dos minuts més tard, plens de gent fent-se petons i desitjant-se un millor any. Les infermeres més veteranes se'n duien les ampolles de cava cap a les habitacions per convidar a tothom i les més joves, s'abraçaven entre elles i repartien petons a tothom. Els pocs homes que treballàvem aquella nit, estàvem aclaparats per tantes mostres d'afecte.
Amb vint-i-un anys acabats de fer, els estudis havien centrat bona part de la seva activitat. La resta del temps, havia treballat en una perfumeria fent hores i ajudant en els dies de més feina. En tot cas, res d'extraordinari en aquella època que ningú tenia de res i els pares, eren ajudats econòmicament pels fills i no al contrari com ara.
Per primera vegada es canviava en un vestidor reservat a les infermeres. No havia de dur la roba posada de casa. Li acabaven d'assignar un armari per endreçar la roba de carrer, la bossa i tot allò que volgués deixar-hi en sortir de treballar i si aquell dia no en portava cap, l'endemà podria dur-ne un per tancar-lo a pany i forrellat.
Se li va fer estrany despullar-se davant la Madre Maria de los Angeles. Li feia l'efecte d'haver tornat a l'escola del Cor de Maria on, de petita, havia anat a estudiar l'EGB. En aquell moment va sentir-se confosa en un déjà-vu. Les monges controlaven que les nenes es tapessin i no juguessin dins el vestidor.
Tots els que la vàrem veure entrar a la sala de trauma recordem el seu primer dia de feina. Com cada dia el Dr. Cots, Cap de Traumatologia, abans de començar la seva guàrdia a urgències, pujava a la sala d'infermeres del primer pis per preparar-se el seu cafè. Amb l'excusa que aquella cafetera feia els millors cafès de tot l'hospital, passava una estona tirant la canya a totes les infermeres de la sala. A més, ja feia un temps que havíem descobert l'amagatall d'allò que feia tan especial aquell cafè. Una petaca de conyac amagada en un dels armaris de la cuina. Segons sembla, en estar tan alt, cap Madre hi arribava i ningú altre hi guardava res de res.
Així doncs, amb la tassa de cafè entre mans, es quedava dret davant la porta xerrant fins aquell vespre que en entrar la Mònica, obrí la porta d'una revolada, sense saber que hi havia al darrere que en aquest cas, era el Dr. Cots a qui li va sortir volant tot el cafè, desant-lo mullat de dalt a baix i provocant una gran riallada en tots els presents.
Qui coi ets tu? No saps trucar abans d'entrar? Mira el que acabes de fer! D'aquesta te'n recordaràs!
De fet aquell accident va servir per passar uns dies sense veure-li el pèl al Dr. Cots. La Mònica li va tenir sempre més una certa por i respecte. En trobar-se casualment per la casa, com així en dèiem tots els treballadors de l'Hospital, ella abaixava el cap i intentava no mirar-lo. Quan ho feia, sempre acabava rient i fent enfadar al Dr. Cots.
La meva feina era diferent, jo voltava per la casa de sala en sala, sóc el que ara en diuen un zelador i abans, el portalliteres. O sigui, la meva feina consistia abans i ara, a dur malalts de les seves habitacions a les sales on se'ls fa les cures o les proves mèdiques. Una mena de transportista de persones, llits i cadires de rodes. Sempre al servei de qui em necessita. Un home manat.
He conegut a un munt d'infermeres, metges, malalts i familiars. Sóc l'home de confiança dels desemparats doncs, no s'atreveixen amb el personal sanitari però amb mi, alguns en malparlen tant com poden. Jo els faig saber on anar, amb qui parlar o carregar-los de paciència. Paciència, la mare de la ciència.
I pel fet de passar dies i mesos, acabem establint relacions personals. A vegades, allunyats dels nostres llocs de treball. Les guàrdies, les nits i les festes, allunyats de la família i els amics, provoquen una complicitat entre molts de nosaltres. S'accentuen els sentiments i s'acaba per celebrar totes les festes igual que ho faríem en el nostre entorn familiar.
El cap d'any del 90, en una d'aquelles guàrdies obligades i que no hi ha manera de canviar o vendre, el personal que treballàvem ens havíem preparat per celebrar-lo. A banda d'un sopar especial, on tots vàrem col·laborar portant coses preparades de casa, el vi el xampany també serien a taula. Les campanades les veuríem a la televisió de la sala dels metges i les rondes les acabaríem a les onze i les tornaríem a fer a partir de la una. Disposaríem de dues hores lliures, sempre que no hi hagués una urgència que ens fotés la festa enlaire.
Quelcom vermell, quelcom per cremar, quelcom nou. Alguna de les noies més jovenetes se'ls feia senzill de complir. Calcetes o tangues vermelles, noves i en un cas, les podien cremar en una pira al pati de sorra on aparcaven antigament els cotxes, a la part de la darrera de l'edifici principal. Jo volia ser-hi per veure-ho.
Quinze minuts abans de les dotze semblava haver-hi una epidèmia a la sala. Molts no dormien i també estaven preparats per la seva particular celebració. S'escoltaven riures i el so estrident de les ràdios sortint des de diferents habitacions. Alguns familiars els havien dut garlandes, barrets i espanta-sogres als malalts. D'altres familiars i malalts es queixaven que amb tant de soroll no els deixaven dormir. I nosaltres?, fent l'última ronda desitjant a tothom un bon any.
De ben segur es van escoltar més taps sorgits d'ampolles de cava que campanades. Quan faltava un minut per les dotze els passadissos de l'hospital eren buits i dos minuts més tard, plens de gent fent-se petons i desitjant-se un millor any. Les infermeres més veteranes se'n duien les ampolles de cava cap a les habitacions per convidar a tothom i les més joves, s'abraçaven entre elles i repartien petons a tothom. Els pocs homes que treballàvem aquella nit, estàvem aclaparats per tantes mostres d'afecte.
La festa es va animar amb la programació musical de la televisió. Hi havia qui preferia la festa de TV3 i d'altres, la musiqueta enganxosa de la Televisió Espanyola. En tot cas, es ballava tot. Tant el rock de Rebeldes com la Tieta de Serrat. Amb el fet de transcórrer de les hores, tothom va anar tornant al seu lloc. Els malalts a dormir i els familiars a la vetlla. Les infermeres, auxiliars, portalliteres o metges, de dos en dos o petits grupets, compartint les darreres copes de cava al voltant de les taules dels despatxos o menjadors del personal.
Jo vaig optar pel quarto de les escombres. La Mònica havia estat tota la nit molt a prop meu, insinuant, mimosa. Percebia la seva mirada, els seus gestos. Havia notat el contacte cercat. De cabells foscos, ulls color avellana i somriure enjogassat.
Com totes les seves companyes, s'havia deixat portar per la juguesca proposada. Totes havien acabat llençant les calces vermelles per la finestra, esperant encertar una branca i, talment com un arbre de Nadal, deixar-les penjades a la vista de tothom. Si res desitjava, m'havia proposat acabar amb una altra juguesca. Si encertava quines eren les calces que havia llençat i els hi portava, vés a saber el que podia passar.
Va ser aleshores que em vaig acostar per demanar-li - fes-me un petó - i en acostar-se a mi, les nostres boques varen coincidir en el temps i l'espai. Ens estintolàrem damunt les parets, les escombres i els estris de neteja rodolaren per terra fent un so estrepitós. - Calla!, Silenci! Vés a saber si algú ens ha sentit! - i tancant' el llum des de dins, ens quedàrem a les fosques per continuar donant-nos amor.
En poca estona, els nostres ulls s'acostumaren a la foscor. L'única llum provenia del passadís i s'esmunyia per sota la porta. Així i tot, intuïa les seves corbes en desprendre's del pijama que duem d'uniforme. Els seus pits eren petits i ferms, coronats per dos mugrons botits i acabats en dos piuets vermells. L'olor que desprengué la seva pell fou semblant al desig que compartíem. Subtil i jove, vigorosa i dolça, encara de gust, amarga.
Dempeus, ambdós férem les contorsions necessàries per despendre'ns dels pantalons i quedar-nos en mitjons damunt les rajoles fredes del terra. La Mònica va saltar al damunt meu i es caragolà al meu voltant fent-se forta en aquella posició, arrapada a l'arbre que havia provocat aquella situació. Estintolant-la contra la porta, mentre la besava amb desig, vaig penetrar-la aconseguint el seu esglai i desant-li els ulls en blanc.
Encara sentíem rialles dels companys de la sala i per tant, mentre la festa continués, ningú ens trobaria a faltar. Sempre podríem buscar l'excusa d'un malalt que ens havia cridat. Mentrestant nosaltres no deixàvem de cardar. Ara ella d'esquenes i jo per la darrera manxant, després els dos davant per davant i acabant, jo estirat a terra i ella al meu damunt aguantant-se de puntetes, pujant i baixant el cul fins a aconseguir, arribar a tocar el cel, caure el terra i abraçar-me, xiuxiuejant el meu nom: Ets un cabró.
Jo vaig optar pel quarto de les escombres. La Mònica havia estat tota la nit molt a prop meu, insinuant, mimosa. Percebia la seva mirada, els seus gestos. Havia notat el contacte cercat. De cabells foscos, ulls color avellana i somriure enjogassat.
Com totes les seves companyes, s'havia deixat portar per la juguesca proposada. Totes havien acabat llençant les calces vermelles per la finestra, esperant encertar una branca i, talment com un arbre de Nadal, deixar-les penjades a la vista de tothom. Si res desitjava, m'havia proposat acabar amb una altra juguesca. Si encertava quines eren les calces que havia llençat i els hi portava, vés a saber el que podia passar.
- En fer-li un senyal des de lluny, per tal que em seguís les passes i ens trobéssim d'amagats, no va dubtar i en entrar, va preguntar - on les guardes?
- dubtaves de mi ?, són aquestes? - i ensenyant-li un tanga de fils vermells, amb un petit brodat en forma de cor, damunt una petita tela transparent, ella va intentar agafar-les d'una revolada mentre em contestava amb una pregunta retòrica - com ho has endevinat?
- No m'imaginava a ningú més que tu vestint aquesta roba interior. Du impregnada la teva olor. He hagut de fer-les caure totes i des de terra, adonar-me que unes eren molt grans, d'altres eren velles i gastades i en cap cas, hi havia d'altres de semblants.
- Torna-me-les!, no et facis de pregar.
Va ser aleshores que em vaig acostar per demanar-li - fes-me un petó - i en acostar-se a mi, les nostres boques varen coincidir en el temps i l'espai. Ens estintolàrem damunt les parets, les escombres i els estris de neteja rodolaren per terra fent un so estrepitós. - Calla!, Silenci! Vés a saber si algú ens ha sentit! - i tancant' el llum des de dins, ens quedàrem a les fosques per continuar donant-nos amor.
En poca estona, els nostres ulls s'acostumaren a la foscor. L'única llum provenia del passadís i s'esmunyia per sota la porta. Així i tot, intuïa les seves corbes en desprendre's del pijama que duem d'uniforme. Els seus pits eren petits i ferms, coronats per dos mugrons botits i acabats en dos piuets vermells. L'olor que desprengué la seva pell fou semblant al desig que compartíem. Subtil i jove, vigorosa i dolça, encara de gust, amarga.
Dempeus, ambdós férem les contorsions necessàries per despendre'ns dels pantalons i quedar-nos en mitjons damunt les rajoles fredes del terra. La Mònica va saltar al damunt meu i es caragolà al meu voltant fent-se forta en aquella posició, arrapada a l'arbre que havia provocat aquella situació. Estintolant-la contra la porta, mentre la besava amb desig, vaig penetrar-la aconseguint el seu esglai i desant-li els ulls en blanc.
Encara sentíem rialles dels companys de la sala i per tant, mentre la festa continués, ningú ens trobaria a faltar. Sempre podríem buscar l'excusa d'un malalt que ens havia cridat. Mentrestant nosaltres no deixàvem de cardar. Ara ella d'esquenes i jo per la darrera manxant, després els dos davant per davant i acabant, jo estirat a terra i ella al meu damunt aguantant-se de puntetes, pujant i baixant el cul fins a aconseguir, arribar a tocar el cel, caure el terra i abraçar-me, xiuxiuejant el meu nom: Ets un cabró.
- Ho estaves desitjant.
Cap comentari
Desa el teu comentari