divendres

Comença la temporada de bolets

Comença la temporada - Pep Cassany


Deixo enrere les roderes del meu cotxe damunt la terra fangosa del camí de bosc. Ja fa dies que des de casa ensumo la flaire dels bolets i avui sí, ja toca, abans no arribin els de can fanga i ens arrepleguin els pocs bolets que, segons diuen, ja han començat a sortir.

Des del cotxe, els meus ulls semblen moure's de costat a costat. Escrutant els marges a la recerca de pistes que em facin aturar, baixar i fer la primera ensumada que em permeti detectar on s'amaguen.

Molts de camins, tallats per una cadena estacada en pals de ferro, tanca amb clau i forrellat l'accés rodat a bosc. Si no ho fessin així, arribaríem tots fins a casa del pagès de la zona. De ben segur que l'amo del lloc fa bé doncs, encara que als boletaires ens agrada caminar, no ens hi posem fins que no trepitgem el bosc.

Seria bonic explicar-vos que tots fem el mateix. Obrim el bagul del cotxe i traiem el cistell de vímet, la navalla, l'entrepà i la bóta de vi que ens animarà l'esmorzar i ens donarà ànims per continuar caminant després de les dues primeres hores. De ben segur, d'aquests espècimens ben pocs n'he conegut doncs, com els bolets, deuen amagar-se la bota i l'entrepà a la part més fonda del cistell. Si més no, amb mi ningú ha compartit la bóta.

Ha arribat el moment. Aixeco la cama per damunt la cadena i enceto la veda. Ara que hi penso, el meu company d'escapada es diu com d'altres companys boletaires que tinc. Paco. Vés a saber si tots els Paco cacen bolets però, en tot cas, els meus companys de cacera sempre acaben per dir-se Paco.

Seguim el camí entre converses i rialles, aventures i desventures que tenim per explicar d'altres anys. Anys de sequera i anys de bolets. Trofeus guanyats i somnis de prats plens de ceps i ous de reig. Rovellons a clapades de vint-i-dos. Trompetes de la mort. Rossinyols.

Caçar bolets és un art i quan els boletaires comuns no en troben, hi ha qui de sota la pinassa en detecta l'olor, la grandària i l'abast de la clapa. Quins artistes!, creieu-me quan us dic, que no han vist el color i ja en saben si són pinetells o rovellons. D'altres, trepitjaran la clapa, els donaran una coça i si els veuen, encara es preguntaran si són bons. D'aquests, jo n'hidic, pixapins.

Per avui, si en tinc ganes, em faré els primers rovellons a la brasa. Amb all i julivert i una mica d'oli pel damunt. Em lleparé els bigotis i satisfet, rumiaré quan hi puc tornar, sempre que no arribi abans la tramuntana o no faci tanta calor que ens eixugui el bosc.

Avui em toca a mi somiar. Rovellons, pinetells, trompetes de la mort, ceps i rossinyols! Quina temporada que ens espera!

Bona nit i tapa't!

Etiquetes de comentaris:

dilluns

Sí, no, Sí. Aniversari feliç




Feliç aniversari - Pep Cassany

Em caldria escriure diferents posts, amb temàtiques i títols diferents, per tal d'expressar el garbuix de sentiments d'aquests darrers dies.

Primer de tot el motiu. Cinquanta anys acabats de fer. Sembla com una espasa de Dàmocles que, cau damunt el meu cap i decapita la meva joventut per donar pas a la meva vellesa. No hi ha vida després dels cinquanta? Ara em començaran a venir tots els mals? Ja no sóc a temps de fer tot el que tinc pendent? Senzillament, sí, no, sí.

Estic segur que la vida continua i per tant, continuaré amb la meva manera de fer, aprenent a base de prova i error i reconeixent que, quan t'equivoques, aprens una fórmula que no cal repetir per arribar al teu objectiu. Fer camí i viure la vida el més feliç possible.

Caldrà ara començar a explicar batalletes als més joves?, no. Caure en el parany d'explicar les experiències viscudes per un mateix, com a exemple del que cal o no cal fer, significa no creure en la capacitat dels que escolten o llegeixen per resoldre els seus propis dilemes.

Mentre arribava i no arribava la data, planejava i pensava que, aquest any havia de ser un aniversari especial. Per molts anys, no em resultava una celebració i en tot cas, volia que fos una festa. Em calia compartir l'esdeveniment amb altres amics que aquest any també han arribat als cinquanta. Em motivava comptar amb les nostres famílies i amics, tant els comuns, com els de cadascú i així, compartir, conèixer o retrobar a persones que formen part de les nostres vides.

Quan confegia la llista de convidats, m'hauria agradat incloure a tothom que em coneix. Física i econòmicament impossible encara que, sempre em motiva la dita "com més serem més riurem". Em resta el regust agredolç d'adonar-me que, en la llista dels imprescindibles, n'hi ha que en endavant vol estar prop meu i per a d'altres, sóc part del seu passat. No és cap retret. En tot cas, ha servit per donar-me que no tothom comparteix la mateixa manera d'entendre l'amistat. Acceptar els altres com són sense voler-los canviar.

Sóc dels que sempre miro endavant, encara que a voltes miri enrere. Vida viscuda i a voltes, terra cremada. Descarrego quan puc. M'aturo, prenc alè i em refaig per continuar. Les caigudes formen part del camí. Als cims, m'agrada arribar-hi acompanyat. Me n'alegro de les coses bones que us passen i m'entristeixo davant les desgràcies. Sóc vital, a voltes veig les coses de color blanc, a voltes negra i entremig, una explosió de colors, forts, suaus, pàl·lids o estridents.

Agraeixo de tot cor les felicitacions i celebracions amb motiu del meu aniversari. Tant els que heu pogut venir com els que us hauria agradat i no heu pogut, així com a tots i totes les que heu enviat missatges, trucades de telèfon o m'heu inclòs en la celebració dels aniversaris d'octubre. L'atenció rebuda m'ha omplert de felicitat.

A tots, us duc en el cor.

Etiquetes de comentaris:

dissabte

Més brots verds: Augmenten les execucions hipotecàries, els desnonaments i els acomiadaments.


Opinió: execucions hipotecàries i desnonaments.


Vet ací que tornem a la normalitat. El sistema capitalista tanca i supera la crisi, es treu la careta i comença a posar-se en forma.

Quan va esclatar la crisi en el sector hipotecari, víctima de l'antropofàgia dels bancs, el pastís era tan gran que cap d'ells se'l podia menjar tot de cop. En aquells moments, els més preparats, aquells que havien fet els deures, van començar a pensar com havien d'empassar-se'l sense cometre pecat de gola i sense morir de l'empatx. Alguns ho han aconseguit i d'altres han estat devorats en el camí.

Els bancs es van regir per unes normes ben senzilles. Primer actuar on hi havia foc, després on sortia fum i per últim, actuar en els impagaments d'aquells que es veia a venir que acabarien malament. Per tant, dividit el pastís en talls petits i amb la seqüència establerta en el temps, bocí a bocí estan acabant amb el pastís. Per descomptat, no hi ha pastís que es pugui empassar sense un bon trago de licor i en el seu cas, milions d'euros de les arques públiques al rescat.

Davant la pressió de les PAH (Plataformes Afectats per la Hipoteca) i la pressió social del gruix del poble, afectat directe o indirectament, polítics i banquers es varen posar d'acord per tal d'allargar els temps d'execucions i desnonaments i així, cercar solucions a cada cas i endolcir el regust amarg que l'opinió pública tenim de tots ells. Ni uns ni altres volien veure a les portes dels seus despatxos, pobres treballadors aturats, llençats al carrer per un banc ni, deixades a la seva dissort, famílies senceres amb avis, fills o discapacitats.

El temps ho posa tot a lloc i per tant, finalitzat el període de recessió profunda i enfortits pel creixement de l'economia, els bancs, caixes i els seus representants, tornen a fer camí cap als beneficis desmesurats i a cops de colze amb pas ferm, els cal aixafar a la resta d'humans que encara resten a terra.

Fent referència a l'augment dels acomiadaments per part de les Empreses, una senzilla metàfora o microrelat: Superat el temporal, arribada la calma i omplint les veles de nou, proa al vent i rumb al nord, els toca deixar a port als qui no han sumat esforços per superar la crisi, s'han fet vells al seu costat o senzillament, hi ha recanvis més joves, ben preparats i il·lusionats per començar una nova travessia. Ara ja hi ha empreses que poden pagar els acomiadaments.

Hauria de parlar d'herois morts en combat, per referir-me als empresaris i empreses que a hores d'ara han de tancar i fer concurs de creditors. Reconèixer el mèrit d'haver estat aguantant fins al final i no haver pogut recuperar-se de les ferides de la maleïda crisis.

Així doncs, centrats tots nosaltres ara en la recuperació econòmica i amb la bonança que ens espera, si res ho impedeix, recordem als morts en combat i procurem per nosaltres seguir vius mentre, les víctimes innocents d'aquesta lluita per sobreviure continuen caient com a mosques, en major nombre, però més amagades.

Ara que ningú les veu, amagueu-les sota l'estora.

Etiquetes de comentaris: , , ,

Vols ser recordat eternament ?

Vols ser recordat eternament? Opinions d'en Pep



Sóc un dels 7.457.404.566 habitants del planeta terra. Un nombre que creix a ritme vertiginós mentre escric aquestes quatre ratlles.

N'hi ha molta gent que voldria ser considerada pels altres habitants de la Terra com a "terrestres extra". Algú que deixarà empremta del seu pas pel planeta.


Potser us agradaria haver estat algú semblant a Cleòpatra, Newton o Teresa de Calcuta per posar tres exemples. Ells seran recordats eternament per les seves singularitats. Cadascun en la seva àrea, matèria i temps.

Hi ha qui serà recordat per ser el primer a trepitjar la lluna, altres que ho seran per ser els pares de la informàtica i altres per ser conqueridors, dictadors o reis. Hi ha qui seran recordats com a poble esclafat, col·lectiu revolucionari o descobridors científics.

Contínuament sorgeixen, talment com estels fugaços, persones que es fan conegudes als ulls dels altres. Famosos per un dia, una època o una vida. Canten, ballen, fan comèdia o debaten sobre qualsevol bestiesa. També hi ha qui escriu pels altres, qui juga professionalment a un esport o qui es converteix en un delinqüent famós per la raresa de les seves accions.

Si rellegim el nombre d'habitants d'aquest planeta, podem arribar a les nostres pròpies conclusions, com per exemple: Amb un encert d'un 99'999999 % periòdic, asseguraria que cap de nosaltres, ni de les persones que coneixem al nostre voltant, seran recordades per cap fet destacable més enllà de la seva mort i si ho fossin, com a molt seran recordades com a una anècdota en la història de la humanitat.

Exceptuant als egòlatres que persegueixen somnis de grandesa, la resta de la humanitat, què fem per deixar empremta? Tenir fills. Perpetuar l'espècie. Contribuir al creixement desmesurat del planeta. Formar part del col·lectiu que creix industrialment de manera exponencial i desigual, esgotar els recursos, malmetent la natura i el nostre planeta alhora que, explorant l'univers desconegut a la recerca d'altres planetes a colonitzar, és l'actiu que deixem els nostres fills.

Egoistes del nord que omplim les nostres panxes mentre els del sud moren de gana o malaltia. Hipòcrites. Incapaços de mirar de fit a fit a aquells que ho pateixen al costat de casa nostra.

Hi ha qui em dirà que el problema és endèmic, universal. Un de sol no pot solucionar-lo. Ni una persona, ni un país, ni una organització de països com l'ONU. Així doncs, ja té l'excusa perfecta.

Només aquells que, sabent-se en la realització d'una tasca impossible, lluiten amb totes les seves forces per combatre i no defalleixen malgrat totes les desventures que es troben a cada instant de les seves vides, poder arribar un dia a aconseguir la fita que persegueixen, ser fidels a la seva manera de pensar i ser.

Aquestes són les persones, que un dia, haurien de ser recordades. Els millors haurien de viure eternament.





Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres

No hi ha millor regal


Article d' Opinió d'en Pep Cassany

Us heu fixat mai en la fal·lera que tenim tots plegats, per arreplegar, quan ens donen quelcom de valor, suposadament "gratis"!

Per més que tots pensem que ningú regala res o qui ho regala, no li dóna el mateix valor que nosaltres, ens llencem al damunt de l'oportunitat com si ens hi anés la vida.

Abans de dir, jo no, pensa-ho bé.

A la televisió, en directe i en relats que hem escoltat a converses de cafè, al carrer, la feina o fins i tot a casa, de ben segur que, tots en podríem explicar un munt de casos que ens deixaren perplexes. Per exemple, els representants d'una Comunitat Autònoma que, en una fira pretenien oferir als seus visitants un present publicitari i, en el recorregut des del seu magatzem fins al seu estand de fira, la gent va assaltar el lot, agafant-ne un, dos o tants com poguessin, arriscant-hi fins a la vida, per obtenir el preuat botí: Un paraigua.

Has participat mai en batusses per menjar sardines, xocolata desfeta o un cafè?

Has donat un like, compartit un post, enviat correus electrònics o reenviats missatges de telèfon, fins i tot de deu en deu, per a aconseguir ser el més popular, votat o participant en un sorteig de vés a saber quin premi? Tots aquests exemples tenen un motiu ocult. Una estratègia de màrqueting.

Un regal hauria d'estar fonamentat en el valor que saps que té per a tu mateix i per les persones que el rebran. No té cap valor per a nosaltres regalar allò que no fem servir, que tenim repetit o senzillament que no ens agrada o no utilitzem. Senzillament jo d'aquest acte en diria, compartir.

Diuen les estadístiques que si jo tinc dos pollastres i tu no en tens cap, tots dos en tenim un. El mateix ens passa amb la mitjana de les rendes i qualsevol altre càlcul que es generalitzi. Sempre hi ha qui té molt i qui no té res.

Així doncs, donar-ho tot sense esperar-ne res a canvi és només una frase publicitària? hi ha qui comparteix el poc que té?

Com en tota estadística, l'excepció confirma la regla. Jo en sóc un cas real. Quan econòmicament més fotut estava, un desconegut em va donar mil euros. Ni em coneixia, ni em coneix. Sense esperar res a canvi i sense ser milionari. Tan sols perquè va seguir els seus principis i valors. Ell era una persona afortunada per tenir treball i no patir angoixes econòmiques. O sigui, va creure que podia fer una acció directa, sense cap altra recompensa de saber que ajudava a una família i va donar una quantitat significativa, també per a ell, a algú que ho estava passant malament.

No hi ha millor regal que, un dia, conèixer gent com tu.






Etiquetes de comentaris:

dissabte

Girona, dies de boira i escola


Un relat curt d'en Pep




De petit, em llevava amb la mandra enganxada als llençols. Feia fred.

Els meus ulls, sovint closos per la quantitat de lleganyes empastifades a les pestanyes, no em deixaven complir les ordres de la mare que, tot cridant, em demanava que m'aixequés per anar a col·legi.

El baf bullent que desprenia el meu alè, provocava columnes de vapor que s'enlairaven cap al sostre fent-me saber el fred de l'ambient. Qui amb dos dits de seny voldria sortir del llit?

Mig endormiscat, escoltava els sorolls provocats per la gent de casa. Hi havia corredisses per arribar primer a l'únic vàter d'aquell pobre pis.

El pare, el primer a llevar-se i sortir de casa, a la tornada i mentre pujava les escales de casa, xiulava tres notes, la del mig sostinguda, per fer saber a la Lolita que ja havia arribat. Calia que tots estiguéssim llevats, amb la cara neta i pentinats, vestits i asseguts a taula, a punt per esmorzar i així, no provocar la seva poca paciència.

Cada dia, al primer avís de la mare per llevar-nos, el pare sortia per la porta en direcció a la Fleca. Comprava una barra de pa, de forn de llenya, brioixos i panets. De tornada, recollia la subscripció de "Los Sitios" més endavant anomenat el Diari de Girona.

Mentre ell esmorzava, repassava les notícies pel damunt, deixant el diari damunt la taula per tal que a nosaltres, ens piqués el cuquet de la curiositat i li donéssim un cop d'ull. Val a dir que, amb la persistència del qui repeteix les seves accions dia a dia, ho va aconseguir. Al començament, llegíem la programació de la televisió, els esports i les notícies de robatoris o desaparicions fins que, al cap d'un temps, la disputa per llegir primer el diari, començava amb els titulars més destacats de la portada.

Mai vaig sucar el meu brioix en el got de llet amb Nesquik del matí. Prou feina tenia per retirar el tel blanc de la llet que es formava pel seu damunt. Mentre el tel era uniforme, una cullereta em bastava per retirar-lo tot d'un cop. Si algú remenava i trencava el tel en mil bocins, la llet acabava freda i colada de nou.

Una senzilla estufa de gas butà, la Butatherm, escalfava una mica l'ambient abans no sortíssim per la porta en direcció a l'escola. Els més petits, ens hi acostàvem tant com podíem, literalment, ocupàvem tot l'espai del damunt i el davant, intentant retenir l'escalfor que ens permetés armar-nos de valor, prendre l'abric i la bufanda i sortir de casa per anar cap a Col·legi.

Tots el teníem prop de casa. Vivíem al barri vell de Girona i el Bruguera, estava situat a la part més rellevant de la ciutat, a l'altre costat de riu, a la Gran Via de Jaume I.

Abans no hagués fet la Primera Comunió, cap dels nois de casa duria pantalons llargs. Així doncs, pantalons curts, mitjons de llana, botes altes, samarreta, camisa, jersei i un abric gruixut, tot plegat, rematat amb la bufanda de llana, de color beix, feta a mà per la mare, es convertia en el meu uniforme d'escola.

Recordo el meu primer dia d'EGB, encara que no sé per quins setze sous, vaig arribar-hi més tard que els meus companys de classe. El mestre, un xicot jove de qui ja no recordo ni el seu nom, em va fer seure a les files del davant. Alguna relació d'amistat el devia unir amb el meu germà gran doncs, recordo que, em va regalar un d'aquells sobres plens de soldats de plàstic i color verd que tant ens agradaven a tots.

Girona, dies de boira i escola
Dia de Ram
La Girona grisa i humida, a hores d'ara sembla de llegenda.

Sota el gruix de llençols, mantes i cobrellits que escalfaven les meves nits, la mare em feia dormir amb pijama de cotó i peücs de llana. Poc abans d'enfilar el camí dels somnis, la mare omplia la bossa d'aigua calenta, la passava entremig dels llençols per escalfar-los i així, aconseguir posar-nos al llit d'hora i sense protestar.

Cada matí, el terra de mosaic i les parets de pedra cobertes per ciment empobrit, regalimàvem aigua del vapor acumulat per la diferència de temperatura del nostre alè i l'aire fred de l'habitació. Valia més tenir a prop teu, sota el llit, les sabatilles que et permetessin posar-hi els peus directament a dins doncs, no era un risc sinó certesa, acabar amb els peus molls i freds cada matí.

El meu camí cap a l'escola a voltes es feia llarg i ple de paranys. Abans de sortir per la porta de l'escala, sempre oberta, val a dir, notava la fiblada d'aquell fred humit i punyent que tossut, s'enfilava pel damunt dels mitjons, pujant pels genolls i allotjant-se a tot el meu cos. Duia la maleta amb les llibretes de l'escola penjada a l'esquena. Les mans, amb els punys aplegats, dins les butxaques de l'abric. Capcot, el nas entaforat dins la bufanda i amb el baf acumulat llençat a l'aire, em convertia en una màquina de vapor.

Potser, cinquanta passes a contar des de la porta de casa, em separaven del pont d'En Gómez. La humitat del riu, llevava cada matí una boira tan densa que es podria arribar a tallar. No es veia res més enllà de la punta del meu nas. Gris, tot gris. Travessàvem el pont sense saber que hi havia al davant. De vegades, la bombeta situada a l'arc situat al mig del pont, cremava i ens guiava per seguir el seu camí o fer-nos saber que, encara ens quedava mig pont per sortir de la boira.

Quantes aventures viscudes i quants records.

Etiquetes de comentaris: , ,

Millora l'economia: augmenten els divorcis





La família tradicional tendeix a desaparèixer, no ho dic jo, es una constatació que podem fer tots nosaltres.

Certament, les families d'un sol membre amb fills, dos membres amb fills d'anteriors relacions o parelles heterosexuals sense fills o homosexuals amb fills o sense, han vingut per quedar-se amb l'antic títol de família.

De ben segur, hi ha més títols de famílies monoparentals que de famílies nombroses.

El passat creixement de l'economia, període llarg i amb final de Crac mundial, ens va donar prou temps per a reflexionar. "Contigo, pan y cebolla" o "abans sol que mal acompanyat". Pel que sembla, la segona opció es va imposar en molts dels anomenats matrimonis convencionals. 

Qui abans desitjava un casament tradicional, amb tots els detalls luxosos que comportava, banquet, viatge i piset, va passar del desig a la impotència de no poder complir-los. Econòmicament inviable. Es per aquest motiu que, a banda d'una educació rebuda catòlica no practicant, moltes parelles van creure en la formalització de drets amb el pseudo-títol "parella de fet", amb papers o sense i, creient-se la fal·làcia de menys problemes per finalitzar una relació.

Els que havent passat per la rectoria o el jutjat, obtenien el llibre de família, abans de la crisi econòmica del 2007, preferien un mal divorci a tenir d'aguantar les males cares amb la parella.

La suposada llibertat els esperava a tots dos, o com a mínim, a qui no tenia la guarda i custodia dels fills. Es signaven convenis de separació i divorci amb clàusules abusives cap a una de les parts i en pro al suposat benefici dels fills. S'acceptava "Pop, com a animal de companyia".

Vet aquí, contràriament a la dita popular "quan els diners surten per la porta, l'amor salta per la finestra", les parelles de la crisi 2007-2014 han aguantat el que no està escrit. El divorci, ha estat inviable per a tothom que no es pogués mantenir per ell mateix.

Atur, treball precari, sous mil.lenaris i pensions d'aliments altes, han obligat a les parelles a mantenir-se unides o acceptar la seva condició individual de pobresa absoluta.

Avui, els gironins hem rebut una bona noticia. El darrer any ha crescut el nombre de divorcis, senyal inequívoca de la bona marxa de l'economia. 

Ara sí, ja em crec els famosos "brots verds".


Publicat a la web de El Periódico http://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/participacio/millora-leconomia-augmenten-els-divorcis-91892








Etiquetes de comentaris: , , , ,