diumenge

La política juga brut

Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep Cassany
Tradicionalment, la política municipal gira al voltant del lideratge d'una persona, que amb voluntat de servir als seus conciutadans, aquests li atorguen o no confiança en el seu projecte de ciutat.

En unes primeres eleccions el personatge ens resulta totalment desconegut per a la gran majoria i si surt escollit, bàsicament és per l'afinitat que tenen els ciutadans en les sigles polítiques que ell representa o bé, com a vot de càstig, a la mala gestió de l'antic alcalde.

En segons, tercers o quarts comicis, l'alcaldable estarà avalat per la feina feta per ell i el seu equip de govern, que normalment resten a la penombra en ser part de la piràmide presidencialista del sistema tradicional de partits.

Quant més vots i legislatures suma el polític, la gent de carrer veiem com s'allunya del poble que l'ha promogut per a representar-nos en les institucions i assumeix un paper patriarcal que no li correspondria doncs, acaba imposant els seus criteris personals sense preguntar-se si és el que tots volem o si hi ha d'altres opcions bones o viables.

La limitació dels mandats o l'elecció dels candidats no formen part de les regles de joc i per tant, ens són imposades. Un polític pot acumular eleccions i càrrecs tota una vida i fins a arribar a una jubilació daurada.

D'altra banda, estem tips de veure com menys preuen qualsevol bona proposta de l'adversari polític perquè no ha sortit del partit que ell representi. Tots nosaltres formem part de grups o una colla d'amics amb qui intentem posar-nos d'acord per trobar-nos en un lloc, una data o fer una activitat o l'altra. Tots sumem perquè tenim la voluntat que sigui en benefici de tots i en contra de ningú. La política és l'antítesi de les relacions personals doncs, tracten de penjar-se medalles, perjudicar l'adversari i no busquen el bé de tots sinó, guanyar batalles en benefici propi.

Sovint ens avergonyim dels líders electes i estem cansats de la manera que els partits juguen a fer política. No sentim orgull de cap grup i molts, no sentim pertànyer a aquest estat.

A Catalunya, hi ha molts d'exemples de polítics municipals que un cop han optat per fer el salt a la política catalana, han perdut la representativitat d'aquell municipi que tant l'estimava, perquè si bé al municipi es vota a la persona, per Catalunya es vota a les sigles dels partits i l'essència de les polítiques que representen. Un clar exemple es Girona, on CiU ha guanyat quasi bé en totes les autonòmiques i el PSC en les municipals a excepció, de les darreres on Puigdemont és escollit en minoria.

A tothom ens agradaria votar a la persona i no al partit, parlar amb ells, fer-los propostes o demanar-los explicacions i no ens agrada haver de votar a tota una llista de partit on sovint no coneixem als candidats. Ara bé als partits, sembla no interessar-los el que nosaltres volem. Tampoc nosaltres com a ciutadans ens volem implicar massa i participar en les decisions que es prenen a la nostra escala de veïns, barri o municipi i per tant, nosaltres també tenim la culpa que acabin fent el que només volen alguns.

Aquesta darrera crisi ha servit, si més no per un temps, per adonar-nos tot plegats de com molts de polítics i persones de la seva confiança han fet servir el seu càrrec per enriquir-se ells o els seus. Ha servit per preguntar-nos si aquest és el model de país on ens agradaria viure i si hi ha d'altres maneres millors de fer per al bé comú de tots.

Tot suma. La crisi i la desafecció dels polítics espanyols per Catalunya, incrementa el nombre d'independentistes a cabassos. Per part meva i des de fa un temps, separo als independentistes en dos grups, els del cor i els de la butxaca. Els primers, per la solidesa dels seus arguments i el temps que fa que aspiren a voler fer per nosaltres mateixos, lluny de les imposicions d'uns governs espanyols més preocupats dels seus, que no de tots. I d'altra banda tenim els independentistes de butxaca, que veient com la crisi ha impactat econòmicament i socialment a tot allò que els envoltava, creuen que la solució és trencar-ho tot i començar de nou, ara bé, si la crisi desapareix i els polítics canvien, ells com d'altres que els van ensenyar a fer la puta i la Ramoneta, tampoc els caldrà ser tan radicals i es conformaran en una solució pactada que no trenqui amb Espanya.

Tots plegats, som egoistes i mirem per nosaltres mateixos.

L'ANC ens ha aplegat a tots en un seguit de missatges positius, lluny dels eslògans polítics i més propers a les persones. Jo mateix, vull un país on només els petons em tanquin la boca.

Finalment m'agradaria parlar del procés i del seu estudiat tempo. De la mateixa manera que crec que tot plegat va començar per una sorprenent manifestació de centenars de milers de persones que expressaven el seu malestar per tot el que havia anat succeint en aquesta crisi, alguns dels polítics que varen pujar al carro ara voldrien baixar. El suflé puja o es desinfla segons l'època de l'any que es cuina. Tot va en funció dels cops de pal que rebem com a nació o de si sortim de la crisi o no.

Les pròximes eleccions municipals no representaran l'opinió del que volem tots els catalans per Catalunya, si no el que ens agradaria als votants en el nostre municipi. De la mateixa manera que el 27 S tampoc expressarà un SI o un NO a la independència de Catalunya, doncs no serem preguntats per aquesta qüestió i en tot cas, tornarem a disposar de l'opinió d'una part de la ciutadania que és la que tradicionalment vota.

En el joc de la política els únics que acabem perdent som els ciutadans.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , , ,