dimecres

Independència, utopia o realitat ?


Quan falten pocs dies per l'11 de setembre del 2012, enguany he parlat amb molts companys sobre la Independència de Catalunya. Utopia o realitat? Davant de tot tipus d'arguments, tant a favor com en contra, així com d'altres que no saben on posicionar-se, he conclòs que hi ha dos tipus estereotipats d'independentistes, els del cor i els de butxaca.

Els de cor, l'han defensat a capa i Espasa ahir, avui i sempre. Esgrimeixen els arguments històrics, culturals i sobretot diferencials amb la resta de cultures i habitants de la península Ibèrica. Els de la butxaca són els que més recentment s'han sumat al carro independentista. No és que no fossin abans nacionalistes, sinó que ara, després d'anys de bonança econòmica, el tema monetari els ha afectat directament o indirectament i ara troben raons per demanar l'alçament de fronteres amb Espanya i la gestió pròpia de la nostra economia.

No caldria dir que ara i sempre teníem, tenim i tindrem arguments que avalin les nostres demandes independentistes, però com diu el refranyer Castellà i de ben segur que ho fa seu el govern espanyol de torn, "ante el vicio de pedir, la virtud de no dar ".

És ben cert que qui vol la independència tant li fa que aquesta arribi com arribi, sumant vots del cor i la butxaca o fins i tot perquè els espanyols ens facin fora del seu País.

Però ens cal reflexionar una mica més. Que els ha passat als dirigents dels nacionalistes catalans per-que ara sumin vots a la independència del país?

Molts de nosaltres estem totalment decebuts de la classe política. Suposo que tenim el que ens mereixem. Si fins ara no hem fet res per controlar-los, ara no cal queixar-nos si ens han fotut la putada mentre dormíem.

El que em fa més por ara mateix és que els polítics, autèntics encantadors de serps, ens manipulin per tal d'aconseguir els seus objectius.

Han après que si demanen el que és just, reben el que als altres els hi dóna la gana. Però ara creuen que esgrimint una amenaça seriosa d'independència, potser podran obtenir allò que realment volen, el concert econòmic.

Si els catalans som gent de seny, vol dir que els catalans som conservadors, així doncs com podem pensar en la independència si no sabem el que això ens comportarà? És la rauxa la que ens fa parlar avui, a alguns, d'independència com un fet factible?

Cal que no oblidem que la independència només es pot aconseguir quan tots, siguin del partit que siguin, la desitgin per sobre de la seva ideologia política. Entenc, que ningú vol dues Catalunya

Finalment dir-vos que tots-plegats som incapaços fins ara de posar-nos d'acord amb les qüestions més senzilles de la vida quotidiana. Només ens posem d'acord amb allò que ens separa o ens preocupa, però no en la possible solució, sinó en reconèixer l'existència del problema.

Si actualment el que més ens preocupa a tots és la crisi econòmica i l'atur, creiem tots plegats que la independència és la solució?

Com ja he dit abans, els utòpics tant ens fa el camí i als conservadors, si s'aconsegueix sense tocar-los la butxaca, endavant.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , ,

No hi ha "nens de carrer" a les ciutats

No, ja no hi ha nens de carrer a les ciutats.

Temps enrere vaig visitar una exposició de fotografies antigues a l'espai de la Carbonera del barri de Sant Fèlix a Girona. De petit, els amics també l'anomenaven "el barri xino". Nosaltres no, nosaltres dèiem que era la porta al barri.

A casa, som 6 germans. El pare, la mare, els amics, els amics dels amics i els parents de pas i veïns o veïnes del barri. A casa, sempre hi havia gent. Si avui tenir dos fills ens porta molta feina, que devia passar-los pel cap als pares per tenir-ne sís i sense cap comoditat.

Però avui toca recordar. Recordar la infantesa. La infantesa i els jocs. Els jocs i els amics. Els veïns, els cridaners, els gitanos, els bojos, els pobres, a En Ratet i a la Rateta, al Sr. Nadal, a molta i molta de la gent de barri.

Si tanco els ulls, encara recordo l'olor d'arròs clossit i d'humitat de les escales de totes les cases de Sant Fèlix onens amagàvem, jugant darrere de les portes, imaginant que eren els nostres castells o cases, amb princeses i cavallers disposats a protegir-les. Les batusses eren amb els del barri de dalt, els de Torre Gironella. Sempre hi havia algú que acabava lligat a un arbre del passeig arqueològic.

A l'estiu, a la placeta, tots portàvem fustes per cremar. Petits i grans passàvem de casa en casa preguntant si hi havia cap moble vell per cremar en el foc de Sant Joan. Tot es va acabar, el dia que, tot jugant, un petard va acabar encenent la fusta emmagatzemada a la font de la placeta. Tot i que es va arranjar, avui encara es pot veure els efectes d'aquell foc.

Recordo els crits de "Marisa Marisa" pilota enlaire i tots a córrer.

Les escales de Sant Fèlix ens van servir per fer les nostres pròpies planxes de Surf. Baixàvem com bales. Un ciri agafat de Sant Fèlix, una fusta ben encerada i ja teníem el nostre coet per baixar escales avall.

Gairebé mai jugàvem a pilota. Cada cop que sortia fora de la plaça, un o altra saltava per damunt dels cotxes per poder-la agafar primer.

Els meus millors amics, en Joan Carles i en Joan, érem com cul i merda (permeteu-me l'expressió). Tot sortint de l'escola quedàvem a casa d'un o l'altra. La mare, si treia el cap pel balcó i no ens veia a la placeta al crit de "Josep cap a casa" trucava a casa de l'un o l'altra perquè semblàvem inseparables.


La meva colla té l'origen a l'Església de Sant Fèlix. Tot va començar amb la primera comunió i de fet, 40 anys després continuem essent els mateixos. Us diré, que d'alguns dels meus amics, no puc dir quan els vaig conèixer. Estic ben segur, que els conec d'abans de tenir memòria.

Si les pedres de Sant Fèlix parlessin, explicarien mil històries d'escolans i escolanets que feien el ximple jugant a l'hora de missa, de les trobades dels amics a les portes de casa, de moltes rialles i d'alguna llàgrima vessada.

Per aquells qui no reconeguin com era el barri de Sant Fèlix i quina mena de gent i vivia en l'anomenat barri xino, us diré que per a mi, no hi ha millor lloc on haver pogut viure ma infantesa.

Finalment, no puc deixar de recordar als meus veïns. Els de Can Casas, el de l'estanc, la farmàcia, el Sr. Brugué, en Carlos Grí, en Miquel de la carnisseria, ca la xaia "on caçàvem els tresors", el sastre i la sastressa, el pintor, el Dr. Nogué, el de Foto Machuca, la Margarita, l'Elvira, els germans Redondo, el fuster, el barber i la seva canya de pescar, el forn Montserrat i tota la seva familia, en Josep del forn, en Casademont, L'Esteva, els de la Balear, el bar Lina i els seus veïns, Mossèn Gubau i tanta i tanta gent al meu voltant, que no he oblidat.

Per tot plegat només em cal donar les gràcies, als pares per haver triat el millor lloc on viure i als meus amics i veïns per haver-me ajudat a ser "un nen de carrer"

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , , ,