dissabte

Operación manolito

Un relat curt del carrer dels petons d'en Pep Cassany


Si no fos perquè ja no tenim l'edat d'anar a escola i on anàvem, tampoc és un destí de colònies pels més petits, podria dir que la sortida d'ahir va ser semblant a l'excursió de final de curs.

Clandestinament, els membres de l'anomenada "operación manolito", ens reunírem en un centre comercial. D'una en una, prenguérem posicions als dos sofàs de la primera planta, contraposant-nos d'esquenes gairebé, com si no ens coneguérem. Calia passar desapercebuts.

En abaixar les escales, al descobert, no vaig trigar a rebre la trobada sorpresa que ja havia predit. Els nanos, amb la seva mare, preguntant-nos a on anàvem i si en un cas, venir amb nosaltres. Impossible: "l'operació manolito", havia requerit discreció i secretisme fins a la tornada. No volíem que la visita cultural es tornés un esdeveniment multitudinari i per un cas, com aquell qui oculta la veritat, hi havia qui havia explicat que anava a fer uns encàrrecs inexistents, a canviar uns pantalons o bé, a veure si la marca de rellotges per la que havia pagat una morterada, allà els venien a quatre duros.

Sortint per la porta del darrere, fent drecera, ja està decidit. Si ens tornem a trobar a algun conegut, ja sabem on dir que anem. A comprar pinso, a la botiga d'animals i en un cas, si fallem de totes totes, en tornar-nos a sentir caçats, en fracassar la missió, haurem de tornar pel mateix camí, entrar al súper i comprar plàtans.

Les rialles, els comentaris sorneguers i les constants aturades, delaten els nervis de tots i totes per complir amb èxit l'operació. Hem de fer-ho d'una vegada i acabar amb la vergonya. Decidits, en fila índia, escopetes preparades, enfilem els darrers cinquanta metres. Un senyal i tornem a aturar-nos. Algú s'ha deixat de posar en silenci el seu mòbil. És en Jordi qui truca: On sou?, collons!!, cap a la jogueteria, que no vens?

Allà em vaig adonar que hi ha autèntics professionals de la sort i l'engany. Tot d'una, surt del cotxe, i amb l'excusa que no pot acompanyar-nos perquè ha quedat per anar a jugar al pàdel, vesteix calces curtes i la jaqueta del xandall de quan encara anava a escola. Ben mirat, un desertor. No tenia ni cinc minuts per ajudar-nos a avançar? Ni un pas enrere.

Situats davant les portes de l'infern, a esquerra i dreta cobrint tots els costats, esperàvem l'obertura automàtica i per tant, com babaus, ens quedarem a fora, amb mirades de complicitat i qüestionant-nos, qui serà el guapo que abaixi la maneta per obrir la porta.

El local era fosc, pintant tot de color negre, amb una il·luminació dirigida a les estanteries, plenes d'aparells de tots colors. De ben segur, en entrar per la duana, els propietaris declararien que eren telèfons. El rosa fúcsia és el color predominant, vés a saber si és el que està de moda. Un munt de caixes enfilades, d'exquisit disseny, apuntaven les bonances dels productes continguts.

Com en tota visita cultural, el director del museu, en aquest cas una noieta jove, d'origen brasiler, ens donà la benvinguda i s'oferí per mostrar-nos com interaccionar amb aquella colla d'objectes, desconeguts per a molts i, en secret, preuades possessions de molts d'altres.

Tot el contingut de la botiga està a la venda i en tot cas, hi ha gent per a tot. Particularment, un objecte amb forma d'u, amb bateria per a dues hores de funcionament ininterromput, amb comandament a distància i possibilitat de connectar-se a l'aplicació dels telèfons intel·ligents, va cridar-me l'atenció. Un moviment suau, sense sorolls estridents, per a treballs humits i foscos a la vegada, oferia la possibilitat de jugar de dos en dos. Podria dir que vaig caure de culs en saber el seu preu, encara que allà, d'ensenyar culs, ni us passi pel magí doncs, podeu acabar empalats amb el dilatador anal més gran que mai he vist o he pogut imaginar. De mides i forma, semblants a les pilones dels carrers, les petites i rodones, aquelles que fan mal quan en acostar-t'hi amb el cotxe, no te n'havies adonat i acabes amb el cotxe aixafat.

Quina col·lecció més important, de ben segur supera les mil peces i varietats. De ben segur més d'una els hauria confiscat quasi tots. Olis, locions, lubricants, vibradors, disfresses, condoms, dilatadors, masturbadors, sabates de taló i llibres. Com fer-li l'amor a la teva dona? - Un lloc ben estrany per fer-se aquesta pregunta si has estat capaç d'arribar-hi.

No hi ha visita que no acabi amb el torn de preguntes d'aquells qui els ha quedat el dubte. Per descomptat, tot està a la venda i tot és per fer-ho servir. De veritat?, sembla impossible!

No us animeu?, va preguntar-nos la dependenta de la casa de joguines eròtiques. -Ens ho haurem de parlar, hem vingut per fer un regal- a veure si a hores d'ara, abans de sortir de casa, ens inventem una bona excusa per tornar i no semblar una colla de mainada innocent.

Sexe per sexe, sols o acompanyats. Hi ha algú que no hi vulgui jugar?

Etiquetes de comentaris: ,

dijous

Qui té mare menja coca


En Pep i els seus relats


Feinejava per casa murmurant com aquell qui no té seny. Altres vegades cantava. Esperava que els nens arribessin a casa. L'home, fuster de professió, arribava tard, com cada dia.

Quan els nens obrien la porta, ella els esperava amb un somriure a la boca. Estava contenta de veure'ls arribar. La Montse, més gran que l'Estanis, anava carregada amb la bossa plena de llibres. Segurament no en faria servir cap, però tot i això, no hi havia dia que no els dugués tots. L'Estanis era diferent, quatre anys més petit, no duia mai deures ni llibres.

El panet sucat amb tomàquet i uns talls d'embotit. El pa amb xocolata. El pa amb oli i sal. Només els dies que la mare anava a buscar-los a l'escola, de tornada cap a casa, passejant per la rambla, s'aturava a la fleca per comprar una dolça.

De porqueries, poques en comprava. Vinc a dir, ni caramels, ni regalèssies i cap altre succedani semblant.

Tot un caràcter de quatre lletres. Dóna i Mare.

Arribada aquella edat en què segons diuen, ja toca descansar, abaixar la guarda i complaure's dels moments de felicitats diaris, quelcom va trair la seva salut. Malauradament, càncer.

Segurament no hauria estat tan fort el cop si, en comptes de deixar-li anar aquesta maleïda paraula de cop, ho haguessin dit a la noia primer. Ella, avesada a treballar amb malalts de càncer, coneixedora de tot el que comporta la malaltia, li tocaria treure forces de flaquesa per ajudar-la a viure el procés de tractament. No li feia peça el diagnòstic.

Lluny de la mare, la Montse intentava mantenir-se a prop seu en aquest tràngol. La visitava més sovint. L'acompanyava a les visites del metge i quan podia, l'acompanyava a les sessions de quimioteràpia. Mai passava prou temps amb ella sabent, que el temps és una mesura relativa que de cop, s'esgota o s'esquinça retallant el seu recorregut.

Les agulles dels rellotges s'aturen o s'apressen a córrer en contra de la nostra voluntat.

Quan el temps és finit, previsiblement finit, aprofites cada un dels segons que transcorren. Al contrari, la sensació és de malbaratament.

L'Estanis i la Montse, a banda del pare, de posat absent, es tornaven per estar al costat de la mare. Cada paraula i carícia emocional els encoratjava per continuar lluitant. No hi havia lloc per les paraules buides ni moment, per perdre carícies i petons.

Quan el sol s'aixecava la mare ja era desperta. La son perduda era retrobada en cada un dels badalls. Els ulls se l'omplien de vida i en cada mot, regalava una manyaga i un petó.

Els darrers dies, assegudes a la Rambla, talment dues turistes arribades a la Costa, mare i filla compartien confidències. Fets de vida i foteses de la gent. Guaitaven la vida transcórrer al seu davant i de reüll, se'n fotien de tots i de tothom. De tant en tant, la Montse endreçava un record o altre. Hi havia tant a parlar.

Les confidències entre una mare i una filla provenen dels amors. Les persones que una i altra han conegut o com han estat capaces de relacionar-se amb les seves parelles. Les pors en tenir els primers fills. Les angoixes econòmiques. L'orgull de mare en rebre el primer excel·lent en les notes de l'escola. Què en pensava el pare del seu primer xicot?

L'Estanis ja no torna amb la bossa buida de l'Escola i la Montse, ja ha tornat a treballar. Passen els dies, les setmanes i els mesos. Lentament, els anys.

El rostre de la malaltia s'esvaeix i et transporta als records d'infantesa on un dia, vas ser feliç. Potser recordaràs l'olor del mar o, l'olor del pa amb xocolata, encara que de ben segur, mai oblidaràs l'olor de la mare en abraçar-te i menjar-te a petons.




Etiquetes de comentaris: ,

dimecres

La mosca collonera

periodisme groc o opinió contrària

Com el periodista que expressa opinió a la seva columna del diari, també sóc dels qui em poso en camises d'onze vares quan, des d'aquest blog, parlo de personatges públics, encara que, a diferència d'ell, sense dir cap nom. Jo tinc la meva excusa: a mi no em paguen. Si aquest home llegís aquest escrit, probablement el més bonic que diria és, "tu ets un burro".

Els seus lectors (jo també vaig ser un d'ells) mai resten indiferents. A ell tant li fa escriure de política, religió o putes. No feu cas de l'ordre, tampoc el segueix. És com la mosca collonera. Pel que sembla ara, en contra de tot i a favor del seu propi ordre mundial. Lluny de convertir-se en un encantador de serps, en llegir-lo, a molts ens sembla un gra al cul.

Tant a la barra del bar, des d'on aparentment treu inspiració per algunes de les seves columnes d'opinió, com des del seu mur de les xarxes socials, contesta contundentment a tot aquell qui li expressa una opinió diferent de la seva.

Són temudes les seves entrevistes i entenc que aquesta és la seva virtut i el motiu perquè encara, el Director del diari, manté la seva columna.

Després de tants anys estudiant, voltant i treballant com a periodista, aquest home s'ha guanyat una reputació i per tant la firma de periodista molest. Hi ha qui murmura d'ell a la seva esquena i d'altres, li hauran dit a la cara, encara que tant li fot. La fama se l'ha guanyat cardant la llana i en cap cas, no crec, a hores d'ara, vulgui passar desapercebut. I si cal fotre una garrotada, la fot.

A diferència dels seus col·legues de professió que informen sobre successos, política, tecnologia o qualsevol altre fet noticiable, ell expressa opinió. La seva opinió és tan respectable com la de tots els seus lectors. Ningú té l'obligació d'estar-hi d'acord, no és paraula de Déu, ni cap ciència exacta. La seva opinió és tan respectable com la de tothom i no li caldria contestar-los a tots pretenent imposar la seva opinió per sobre dels comentaris d'altres. Quan opines caus directament en el seu parany. Li cal safareig i merder per sobresortir.

No hi ha polític, capellà, ni puta que no tingui por a les seves preguntes malèvoles, però encara més por, a la transcripció interessada que ell podria fer de les seves respostes. A diferència de les putes a qui hauria de pagar, els capellans traurien el sant cristo gros per obligar-lo a deixar de posar mà a la bacina. Els polítics, en la intimitat, somriuran o desputricaran d'ell segons cap on dirigeixi la seva pixarada.

Clar que sí, cal ser valent i parlar clar, per això a tu et paguen, encara que en fer-ho mostris el menyspreu per la societat que t'envolta. Dic societat i no amics doncs, és més senzill que et llepin el cul els que s'acosten a tu per ser un personatge públic que, aquells qui et coneixen i et deixen per inútil abans no siguis tu qui els mostris el teu menyspreu i els enviïs a fer punyetes.

No hi ha més sord que aquell qui no vol escoltar. El diàleg et serveix per deixar clar la teva postura inamovible. El que pensin els altres, a tu, tant te la bufa.

Etiquetes de comentaris:

dimarts

La bicicleta

Endinsa't en el bosc i mulla't a la bassa, un relat eròtic d'en Pep Cassany


A cada cop de pedal, una gota de suor em lliscava per la cara. Sincronitzats i fent fila, jo m'havia situat al seu darrere seguint el ritme marcat per la Susanna. Portava posat el plat gran i un pinyó mitjà. No em costava de seguir-la malgrat el sol, la calor, els vint quilòmetres recorreguts i la imatge d'aquell cos insinuant.

A cada pujada, aixecava el cul del seient posant-se dempeus damunt els pedals i així mantenir el ritme. Els bessons es tensaven, les cames s'endurien i els malucs sobresortien punxeguts.

Aquell mallot ajustat al seu cos em tenia embadalit. Ressaltava la forma de guitarra de la seva silueta i insinuava cada mil·límetre del seu cos. De tant en tant, ella es girava per mirar si encara li seguia el ritme i en escoltar els meus bufecs, preguntava si volia aturar-me o continuar.

En enfilar un camí més ample i fora del perill dels cotxes, pedalàvem de costat. Ella aprofitava per agafar l'ampolla d'aigua i fer-ne un glop. - Beu - em suggeria - et refaràs abans.

Des de la darrera dels vidres foscos de les meves ulleres de sol, els meus ulls aprofitaven per mirar-la i remirar-la sense que ella se n'adonés. Em fixava com lluïa la seva pell amarada de suor. El mallot obert fins al pit, l'ampolla a la boca i l'aigua baixant per la gola.

Al final d'aquell camí de sorra, a l'ombra dels arbres, un salt d'aigua omplia de vida un petit gorg amagat enmig del bosc. Susanna aturà la bicicleta i la desà recolzada en un arbre, es va treure el casc i les sabates i s'endinsà cap a la bassa.

Encara al damunt la meva bicicleta, mirava com els seus peus en caminar damunt de l'aigua, formaven onades concèntriques esborrant el reflex del sol, del cel i les plantes. - Si està molt bé - va cridar-me - vine! - i no en vaig dubtar. Vaig desfer-me de la samarreta i els pantalons del mallot i nu, vaig entrar a l'aigua.

Susanna no trigà a imitar la meva gosadia. És desfeu de la seva roba i la llençà al damunt de la bicicleta restant les calces penjades del manillar i el mallot en el seient. - Si està bé. No és massa freda - va dir mentre nedava i s'acostava cap a mi mentre el meu cervell es regirava i ja començava a preveure el següent pas.

Els jocs i les esquitxades, els somriures i les pessigolles ens acostaven cada cop més a prop, l'un de l'altre. S'enfonsava i nedava mentre jo em quedava mirant la blanquinor de la seva pell sota de l'aigua. En una d'aquestes, en acostar-m'hi tot fent peu a terra, sorgí de sota l'aigua quedant enganxada a mi. Mirant-me fixament als ulls, acostà la seva boca i em robà el seu primer petó.

En agafar-la de la cintura, es girà d'esquena i es capbussà altra vegada a la bassa. - Vine!, agafa'm! - i fent la mateixa acció, vaig ser jo qui m'enfonsà en l'aigua per sorgir arrapat al seu cos i robar-li el meu primer petó.

Agafats de la mà, sortint de l'aigua, els nostres nus reaccionaren a l'escalfor del sol. La Susanna tremolava i encreuava els braços damunt dels pits en senyal de fred. Vaig envoltar-la amb els meus braços acostant els nostres nus, donar-li el meu escalf.

Les manyagues es creuaren i els petons es desbocaren fins a caure damunt l'herba al costat de les bicicletes, sornegueres, talment vigilants de dos amants fent l'amor.

No en recordo la tornada. Els ocellets cantaven i xiuxiuejaven, prop del riu, en mig del bosc, la cançó del nostre amor.

Etiquetes de comentaris: ,