dimarts

No era sexe sinó amor.


No era sexe sinó amor - relats eròtics en Català

Tens foc?- em va demanar, en veurem amagar l'encenedor a la butxaca del meu pantaló. Vaig atansar-li i en estirar el seu braç, vaig fixar-me en un fi braçalet de plata i cristalls brillants lligat al seu canell. - Que bonic - vaig dir en veu alta i en contestar donant-me les gràcies, vaig intuir que la situació se li feia estranya. Cap home s'hi hauria fixat abans?

Sota una estufa de butà, davant la porta d'un bar de moda, embruixat per una dóna, em vaig enamorar. Potser caldria concretar que sóc generós i tinc facilitat per enamorar-me d'una persona. Em deixo seduir per les mirades de complicitat, els gestos i les paraules. Una vegada he picat l'ham, caldrà ser valenta i no deixar d'estirar la canya i recollir el fil. El premi, només està a l'abast de les dones més agosarades.

Us explicaria una mentida si contés, no vaig sentir-me atret o interessat per aquella dóna. No en sé, ni en sabré mai, d'acostar-me a una dóna, encara que només sigui per parlar, a la porta d'un bar. No em surten les paraules. Mentre penso en què els hauria de dir en acostar-m'hi sense que en surtin fugint, dissimuladament m'hi fixo i em demano perquè no és ella la que es pot acostar a mi.

- Tinc molt fred, sembla que aquesta estufa no escalfa prou. Em tremolen les dents - em va dir mentre acostava les seves mans prop del bolet mig encès. - No pot donar més escalfor?

Si més no, a banda de fer-me riure, em va semblar l'excusa perfecta per començar a mantenir una conversa, la típica del fumador que malgrat el fred, u sota zero, continuem sortint a la terrassa a fer la cigarreta.

Gairebé una hora després, glaçats de peus i amb el nas vermell, comprenguérem que potser resultaria millor entrar en el Bar per continuar la nostra conversa. Ens havíem deixat portar i cap del dos volia abandonar la companyia de l'altre. Els silencis eren còmplices de les nostres mirades i en tant, no ens en podíem estar, jo em fixava en les espurnes que sorgien dels seus ulls color avellana.

Vaig fer sort en ser enganyat pel seu abric llarg i voluminós. A ell li'n dono les gràcies, en tapar les corbes sinuoses d'aquella dóna. De peus a cap, vestia amb botes de mitja canya, mitges negres, una faldilla de cuir i un jersei d'angora de color blanc que, en posar-se de puntetes em deixava veure la panxa i per dalt, badava prou per deixar-me imaginar, sota l'angora, uns sostens de color fosc que estrenyien i aixecaven uns pits ferms. M'estava posant nerviós.

De pell bruna i cabells llargs esperrucats de color negre, per arracades lluïa dos cèrcols de plata gegants. En seure a la butaca del cafè, va encreuar les cames, estan jo al seu davant, amb els meus ulls clavats als seus i per tant, res a dir ni a intuir sobre la seva roba interior.

Li agradaven les pel·lícules espanyoles, els llibres d'En Mendoza i la tira còmica del "Calvin i Hobbes". El seu menjar preferit era l'arròs, caldós o sec tant li era. Bevia d'un got baix i ample, rom sec amb dos glaçons. Sense parella i amb una mainada, no més gran que la meva, tots plegats, a casa del seu pare o mare, havíem sortit de la feina sense voler-ne tornar. A ella la rutina la matava i a mi, el sou acabat de cobrar em tenia indignat.

En tancar el Pub la conversa es va traslladar altra vegada al carrer i d'aquest al cotxe, aturat davant la porta de casa, vaig convidar-la a pujar. El pis, tancat tot el dia i amb les finestres pujades, tenia la temperatura exacta que faig servir cada dia per anar a dormir. Massa fred per una dóna vestida per sortir de nit.

No hi ha sofà que no tingui la seva manteta i per tant, és el primer que li vaig oferir en treure's l'abric. Apujant la temperatura del termòstat de la calefacció, confiava en la seva màgia per temperar l'ambient i no fos necessari que es tapés amb l'abric fins al nas. A la cuina, un got baix amb dos glaçons per omplir-lo de més rom. No em va semblar malament compartir la beguda, el sofà i la manteta.

Abraça'm - em va demanar - mentre jo ho feia ella va acostar la seva cara als meus braços per trobar-ne l'escalf. La conversa va variar de contingut i to. Mentre ella murmurava no entendre que hi feia jo sol, jo em mostrava sorprès en tenir-la en els meus braços. Vaig besar-la a la boca, acostant-m'hi tendrament per notar l'escalf dels seus llavis, sentí com m'abraçava més fort i el seu bes es va tornar més intens. S'estirà al sofà i m'obligà a posar-me al seu damunt. Ens estàvem menjant a petons. Li besava el coll, m'acostava al lòbul de la seva orella, ens amanyagàvem tot el cos.

De tant en tant ens aturàvem per mirar-nos als ulls i d'una manera o altra preguntar-nos què ens estava succeint. Enredats de cames, les seves entre les meves i les meves entre les seves, abraçats mentre passejàvem les mans buscant els nostres nus, buscant la manera de desprendre'ns de la roba que en aquell instant ens molestava, a mitja llum, amb el cap clar, per veure el seu nu i deixar-me atrapar.

La fermesa i bellesa dels seus pits. La panxa plana. Els malucs rodons, punxeguts, ben formats. El seu sexe rapat al zero. Llavis carnosos. Sensualitat.

Seduït pels seus encants jo em deixava portar. Còmplices d'aquest relat per escriure, ens coneixíem sense mai haver-ho parlat. La seqüència d'abraçades, petons, carícies i excitació dels nostres sexes, continuaren llepant-nos l'un a l'altre, engolint i salivant, deixant córrer les llengües, humides, desitjoses, amants.

En mirar-nos altre cop, entrelligarem i unirem els nostres amors i solituds en un sol cos. Abraçats, damunt, de costat o estirada boca terrosa, no desàvem de gemegar i perllongar aquella unió. A voltes, un o altre s'aturava per prendre alè i mullar-nos la boca amb el rom. Les seves galtes pigades i vermelloses senyalaven com havíem aconseguit augmentar la temperatura de la cambra, despullada, desvestida de qualsevol encant que no fos la seva presència.

En passar uns dies, de quina manera em tornaria a seure en aquell sofà sabent que un dia, ella i jo hi vam jeure plegats. El cervell ens juga males passades, l'excitació del moment no va decaure i amb aquella dóna que just em tenia atrapat, no volia pensar en res més que en arribar a experimentar el màxim plaer. Mirant-la als ulls, besant-la a la boca, abraçant-la i sentint la humitat i convulsions del seu sexe en arribar al punt culminant, vaig unir-me al seu gest, tancant els ulls i sentint, com demostres l'amor que sents per una persona estimada.

No era sexe sinó amor.

- Tens foc - em va tornar a demanar. Si no hagués estat perquè tots dos fumàvem no ens hauríem conegut, jo li vaig contestar.

- No et semblaria natural, de la mateixa manera que t'he demanat em donessis foc, fos factible demanar-te per fer-te l'amor? No seria aquesta la forma més natural d'expressar l'atracció i necessitat que tens per estar amb qui t'atrau? Quan t'he vist, sota la llum vermella de l'estufa de butà, m'has semblat un home atractiu. M'he preguntat si potser no erets d'aquí. M'has semblat estranger. Grec. Cabells llargs rinxolats fins a l'espatlla, nas gran, mal afaitat. Prou alt i ben format, peus grans. El teu tipus m'ha suggerit que fores un bon amant.

- Bon amant?

- Ja saps que diuen dels peus i nassos grans, tot plegat ve a conjunt. I ja ho veus, en el teu cas, no m'he equivocat. Ets pelut i això m'ha fet pensar en el sexe salvatge, a més ja ho has vist, no hi ha molt per escollir un dimarts al vespre.

Per una vegada vaig ser jo qui va canviar el gest que d'altres amants m'havien posat en escoltar les meves raons en haver-les triat. En aquest cas, em va saber greu escoltar-la. No m'ho podia haver imaginat.

De la seva bossa de mà en tragué el telèfon amb intenció d'apuntar el meu número i mentre ho feia, mirant-me als ulls em tornà a preguntar - t'ha agradat?, vols que tornem a quedar un altre dia? -

Sense cap altra proposta ni futur, a les persones interessades a saber com va acabar, hauria d'explicar-vos que va ser una gran vetllada i l'inici d'una bonica amistat. D'aquests fets, en fa déu i encara dura. La Virgínia s'ha fet gran a prop meu i encara a hores d'ara, cap dels dos ha deixat de fumar.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge

Això sembla el pati d'una escola

Una opinió d'en Pep Cassany - això sembla el pati d'una escola


A diferència del pati de la meva escola, on reconec els personatges i rols de cadascú, inclòs el meu, quan un dia em conviden a jugar a un altre pati em continuo sorprenent. Tenim cinquanta anys i continuem comportant-nos de la mateixa manera que fèiem als setze. El meu pati, tampoc és diferent d'aquest.

Si en llegir aquest escrit acabes dient: "tu més" o "els altres grups són pitjors", no continuïs llegint. Amb arguments es fonamenta el diàleg i no em cal cap confrontació.

A diferència d'altres persones, sé molt bé com actuar en entrar de nou a una colla. Primer de tot, cal presentar-se. Ho faig a la xarxa i més tard, en persona donant la mà o fent petons. Encara que em costi recordar els noms, intento retenir-ne quants més millor. M'esforço. Sé prou bé que no puc, ni pretenc, caure bé a tothom. Se'n podria dir, una selecció natural.

Després de tant de temps anant amunt i avall, d'esdeveniment en trobada i de caminada en barbacoa, cinema, toc, cafè o senzillament, comentaris a les posts que més em provoquen, tinc clar què tots plegats som aquí amb un suposat fi comú com és "passar-ho bé". A hores d'ara, encara em costa d'entendre les ganes que teniu alguns i algunes de vosaltres en enfadar-vos amb l'altra gent. Per part meva he conclòs que tot això no m'interessa i he adoptat una regla d'or. No vaig on no em ve de gust anar i tampoc vaig allà no em volen.

Amb aquests principis, la vida em resulta molt més senzilla. A hores d'ara quan encara escolto picabaralles, per protecció de la meva salut, surto corrents. Em costa d'entendre que, amb tanta gent que hi ha en aquests grups, uns es fixin en el que no els agrada dels altres i en continuïn parlant amb aquells amb qui en teoria, els agrada d'estar.

Cada cop que algú prejutja a una altra persona, per la seva aparença o per la forma que creu es comporta aquesta, amb un altre, la caga. Senzillament això impedeix descobrir com pots interaccionar tu mateix amb aquella persona. Has perdut l'oportunitat per saber-ne més.

Ahir a la nit, davant d'un munt de desconeguts i desconegudes, es tornà a fer evident allò que ens uneix i ens separa. L'opció de seure a taula al costat de coneguts impedeix descobrir a altres persones. Tan és així què, a l'hora del cafè i les postres, en escoltar les opinions del nou pati d'escola, vaig adonar-me que en parlar malament dels altres, qui ho fa, queda en evidència doncs, està parlant malament d'ell o ella mateixa.

Les diferències entre uns i altres haurien d'aportar valors positius a cada grup i no confrontar-los en bàndols. Sumar!

A cada sopar o trobada acabo sentint-me afortunat. Sempre hi ha algú a qui no havies conegut i que et fa marxar amb un somriure als llavis. El motiu no és important. Un comentari, una opinió, un ball o a voltes, una manera de fer o de moure's que et suggereix quelcom positiu.

Potser el meu caràcter extravertit té una part més amagada que no m'agrada ensenyar. Observo i analitzo per intentar saber com m'he de moure. Aquí no hi ha fórmula. Amb cada persona, una manera diferent.

En les hores que vénen deixaré el grup. Algú va voler que en formés part i d'altres, m'han recordat que he d'actuar d'acord als meus principis. Si per distància no participo en les vostres trobades i esdeveniments, no comparteixo ni comento els vostres posts, m'ho heu deixat molt clar, què carai hi faig jo aquí?

No sóc ningú per posar-vos un mirall al davant. Tots plegats ja som adults i caldria comportar-nos com s'espera de nosaltres. Podem trobar-nos i sortir, compartir i difondre continguts, amb respecte i d'acord amb tot el que és inherent a la nostra edat, experiència i coneixements. Perdre el temps en bestieses d'adolescents ja ho vàrem fer de joves.

Si no ho heu entès, ho explicaré d'una altra manera. No us entesteu a excloure. Divertiu-vos i deixeu jugar als altres nens i nenes.

Com més sereu, més riureu.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte

Temptacions


Un relat extret del llibre El carrer dels petons


Sota els llençols, l'escalfor i la mandra es barrejaven impedint-me obrir els ulls. En fer-ho, mirant cap a la finestra amb la persiana abaixada, cap escletxa m'havia permès intuir com es llevava el dia. Cinc minuts més i m'aixecava.

Un dia més en el paradís - vaig pensar - Bon dia Girona!!

Estirant de la cinta cap avall, la persiana pujava cap amunt. Intuïa que el meu dia com la previsió del temps, ennuvolat i fred. Així doncs, a banda de fer la bugada, feinejar per casa i preparar el cafè, no tenia cap altre pla ni suggeriment per aquell dissabte.

Vaig vessar el cafè, no em quedava sucre, estava obligat a sortir a comprar. Els matins de dissabtes a vegades em semblen una pèrdua de temps. Els dies feiners treballant i desitjant que arribi el cap de setmana i en començar-lo, res més a fer que posar-me a netejar la casa. Vaig jurar i conspirar perquè aquests dos dies em resultessin diferents. La casa, podia esperar.

Un regust agredolç em va arribar a la boca, Eva tornava a visitar el paradís.

Aviat l'Eva trepitjaria l'andana, alçaria un peu per pujar al tren i en seure i mirar per la finestra, imaginaria què fer en aquell cap de setmana. En mirar el seu telèfon mòbil, vés a saber, potser s'adonaria de l'arribada de dos missatges diferents. Un li parlava de la realitat i l'altra la transportava a un món imaginari.

Potser ella hauria planejat passejar i gaudir del paradís, acompanyada pel seu amic amant, un rotllet de cap de setmana amb qui solia compartir escapades semblants. S'entenien prou bé doncs, a banda de l'amistat, compartien el sexe necessari per continuar amb les seves vides solitàries. L'amor no els havia arribat.

El segon missatge li hauria d'esbossar un somriure. Els seus ulls color maragda, parpellejarien i desprendrien espurnes. Podia imaginar-me al seu costat, compartint viatge i destí allunyant-nos del paradís. En el silenci estrident dels viatgers d'aquell tren, mig amagats de tothom i a la vista de qualsevol, vaig preguntar-me què podia provocar-li un somriure plaent en el seu rostre.

Si estirés el seu abric damunt les cuixes de tots dos, ella podria fer córrer la seva mà per damunt de la meva bragueta. Posar la mà per dintre, fer-se lloc entre la roba, arribar al meu sexe i amb la mirada clavada al davant per tal de vigilar i no ser vista, acaronar el meu membre fins a deixar-lo erecte.

També hi havia la possibilitat de dur-la fins al lavabo del tren, tancar la porta al seu darrere, treure-li les calces, pujar-li les faldilles i d'esquenes, demanar-li permís per entrar. L'obligaria a mantenir les mans a la paret i estintolant-la, ella es recolzaria per no caure.

Sabent que arribava abans d'hora a Girona, Eva també hauria pogut convidar-me a la seva habitació de l'hotel. Disposarien només d'una hora abans no arribés el seu amant. Poc temps encara que suficient per fer caure la maleta a l'entrada de l'habitació, jeure'm al llit, abaixar-me els pantalons i llençar-me al seu damunt per cavalcar-la i arribar a un orgasme fugisser.

Tot plegat em semblava desitjable i difícil d'aconseguir en aquell moment. Neguitosa, segurament tots dos hauríem desitjat qualsevol dels escenaris imaginaris, si algun fos factible de viure. En quedava un altre, el més complicat. Aquella mateixa tarda havíem convingut en trobar-nos tots tres. Anava acompanyada i per tant, què re-dimonis estava pensant si en trobar-la, no seríem dos sinó tres els qui prendrien cafè. Per un moment, un altre somriure va sorgir dels meus llavis. Acabava d'imaginar-me la trobada dels dos homes i ella al mateix llit, gaudint de dos mascles alhora, mentre un la penetrava, ella s'estaria menjant la polla de l'altre.

Tot plegat, ja no em semblava un matí de dissabte qualsevol. Eva, benvinguda al paradís.









Etiquetes de comentaris:

divendres

Notícies falses 2.0


Articles d'opinió d'en Pep Cassany


D'un temps ençà començo a entendre la necessitat de disposar de mitjans de comunicació professionals, encara que malauradament, no els tenim. Cada mitjà de comunicació disposa d'una línia editorial que transmet les notícies d'acord a la seva tendència política. Tant és així, que en comptes de notícies a mi em sembla que expressen opinions.

El periodisme tradicionalment entès com la transmissió de fets i successos, està tocat de mort. Els mateixos periodistes en són víctimes, sotmesos a la línia editorial, redacten la interpretació de la notícia o fet. Per tant, opinen de fets subjectes als interessos dels diaris o bé, convertint-se ells mateixos en partíceps i mediàtics, esclaus dels seus interessos.

La resta dels mortals, també tenim bona part de la culpa. A banda que els comprem i seguim, ara ens hem sotmès a la nostra pròpia ignorància. En aparèixer les xarxes socials i en especial Twitter, la transmissió de notícies ha escurçat el temps per donar-la a conèixer al públic. Tothom que disposa d'una connexió a la xarxa, pot transmetre i difondre un fet o succés de transcendència local, nacional o mundial. Només caldrà que en les nostres xarxes, les amistats o coneixences acceptin com a remarcable i decideixin difondre el teu Tweet. Com la pólvora, es crema ràpidament i sense saber com fer-la servir, pot acabar en llufa o catàstrofe.

Tots opinem de tot i un servidor el primer. D'allò que mai parlaries en públic per desconeixement i vergonya, ara ho compartim alegrement. Notícies de les quals no en coneixem l'origen i sense llegir-les, fer-ne anàlisis o crítica, donem per certes. Notícies d'avenços en la lluita contra el càncer, combustibles miraculosos com l'aigua, política de ciència-ficció o fins i tot, la mort de personatges públics els compartim o retuitem sense donar gens d'importància ni conèixer l'abast i conseqüència que aquest fet pot provocar en altres persones.

L'accés i la difusió de les notícies d'Internet i les nostres xarxes socials, ens està tornant ineptes.

Etiquetes de comentaris: , ,

graó a graó


Extret del llibre el carrer dels petons, d'En Pep Cassany


La mirava de reüll per tal que ella no se n'adonés. Feia estona que ell no aconseguia girar el full del seu llibre. La bibliotecària l'estava posant nerviós. Aquest dissabte no semblava un dia qualsevol. Feia dies que pensava a fer tot allò que normalment no feia mai i li venia de gust. La Montse no entrava en els seus desitjos.

S'havia llevat d'hora, com qualsevol altre dia entre setmana. Havia sortit de casa sense esmorzar, ho faria de camí, recordava haver aparcat el cotxe davant d'aquella fleca on, per culpa de les presses, no hi havia entrat mai. Sempre de cul i l'hora justa per arribar a la feina. L'olor que desprenia el local en obrir i tancar la porta, convidava a entrar, mirar amb ulls de nen el taulell i triar, una o altra dolça o una selecció de croissants.

Si aquell dia, d'alguna cosa n'estava segur, era de no tenir gens de pressa. Li agradaven les pastes farcides de xocolata i el suc de les taronges acabades d'esprémer. Cada vegada que passava pel davant de l'aparador de la pastisseria, es mirava a les senyores assegudes en una gran taula d'esmorzars, fent petar la xerrada davant d'un cafè amb llet. Intuí que allà, no parlarien de les grans figures de la literatura universal. Més aviat, veient les revistes obertes damunt la taula, entremig del plat amb l'enciamada i la tassa de cafè en llet, les fotografies retrataven senyors i senyores davant de grans cases i jardins fent front al mar.

No hi ha ningú més pobre que aquell qui essent-ho, té gustos de ric.

Ell s'havia llevat amb el propòsit de ser feliç. Atorgar-se petits capricis que, des de feia ja uns quants anys, semblaven extraordinaris o fins i tot, inabastables. A poc a poc, ho estava aconseguint. S'havia llevat sense maleir l'alarma del despertador. Davant del mirall, havia decidit no afaitar-se. En aquell moment, pretenia fer coses diferents encara que, no tenia per què canviar allò que ja li agradava del dia a dia. Sempre deixava córrer l''aigua per tal de posar-se a la dutxa quan la temperatura ja fos alta. La diferència era evident, sense presses, dutxar-se era un acte plaent. En cap cas, calia tant de sabó per rentar-se doncs no treballava de paleta, ni mecànic ni res semblant i per tant, l'acte de rentar-se era més un costum que una necessitat.

Ell era un home ric doncs, no necessitava pràcticament res i tot el que desitjava ho tenia a l'abast.

Des de dins de la fleca, avui era ell qui gaudia d'un esmorzar de Senyor. Pastes amb xocolata, suc de taronja, el diari i, un munt de senyores de bon mirar, entrant i sortint esvalotades. Segons sembla, els dissabtes, els nens fan activitats extraescolars i elles, desitjoses de quedar-se al llit fins l'últim segon, ara tenen pressa per no fer tard. Es giraven les tornes i ell, satisfet.

A mig matí, conduint cap a la costa, el sol l'enlluernava i no veia prou bé la carretera. Sentia el seu escalf. A la ràdio, els locutors no paraven de xerrar. Res transcendent, just el que desitjava. Ell li interessava encertar l'endevinalla proposada. De quin poble parlaven?, tenia mar, nobles, muntanyes i barques.

El trajecte des de Girona se li va fer curt. Semblava que potser trigaria més estona a trobar aparcament. Carrerons estrets, entrades de garatges, mobiliari urbà, tot plegat, semblava fet expressament per deixar aparcat el cotxe a l'entrada i anar caminant a tot arreu. Caminava a poc a poc, tot passejant, mirant les cases, recordant, allà on un dia de petit, havia anat amb el seu pare, viatjant de medecines i coneixedor de tots els pobles i poblets de la província. Com ell, era un home petit d'actitud nerviosa. Conduir el calmava. S'abstreia en els seus pensaments i així, abans d'arribar a casa, complint amb les seves creences religioses, havia resat el rosari i fet acte de contrició. Els pecats del seu pare eren banals doncs, a banda del mal-humor o el tacte poc afectuós que els donava, cap altre pecat li coneixia.

Des de feia una colla d'anys, en Joan estava divorciat i ningú li coneixia cap parella estable. A ulls dels qui l'envoltàvem, semblava un home simpàtic, sociable, segur de si mateix: Un triomfador. El cert era, darrere aquella imatge, quan es despullava, se sabia un pobre desgraciat. Havia seguit els clixés que tocaven en cada època de la seva vida i d'acord amb els costums socials. Estudiar, fer la mili, trobar feina, festejar, casar-se i tenir fills per, finalment, acabar divorciant-se fruit de la necessitat per fer, tot allò que no havia fet de més jove i ara, trobava a faltar: Sortir de festa amb els amics. Conèixer noies. Follar a tort i a dret sense preguntar ni com es diu ni on treballa.

A força d'anys i experiències viscudes, tot canvia. El pensament, les raons, les motivacions, els resultats, tot es capgira i en Joan, del qui ja duc una estona parlant, no en va ser cap excepció. Sempre m'acabava explicant que tot plegat era resultat de l'evolució.

Filòsof de carrer, poeta escuracassoles, pallasso de festes i amic dels seus amics, li agradava parlar amb tothom i escoltar les converses dels altres. Per poc que el deixessin, ell hi posaria cullerada excepte en qüestions científiques en les quals, assegurava no saber-ne ni un borrall. Ara bé, que no li parlessin de relacions humanes entre homes i dones doncs, podria escriure'n una enciclopèdia.

Entre lletres i femelles, seguia l'instint i s'aventurava a fer el ple. Darrere aquelles ulleres de lectura, la noia fixava la seva vista en l'ordinador. La intuïa reposada, s'estava quieta i semblava concentrada. L'únic que va assenyalar en Joan a l'explicar-m'ho, aquella noia només sabia moure el dit índex girant la rodeta del ratolí. Envoltada de tanta literatura, negre sobre blanc, semblava estar més interessada en el contingut de la xarxa que en qualsevol altra cosa que passes al seu voltant. Coneixent-lo, vosaltres també endevinaríeu que l'actitud d'aquella dona el provocava.

Ell no és home a qui l'atrauen les dones espectaculars. Més aviat, sé que li agraden discretes. La bellesa ha d'anar acompanyada de sensualitat, provocació i un cert punt de picardia. Abans cau davant una dona que el faci riure que, al llit d'una dona que li mostri el seu sexe despullat.

Sempre m'ha explicat perquè una dóna se sent atreta per un home guapo però l'embolcall és com el paper de regal, sempre acaba estripat i llençat a les escombraries. A les dones interessants, gairebé sempre se la conquesta per l'orella. Totes volen ser festejades i sentir-se estimades. En Joan és un bon jan i coneix prou bé els seus punts febles. No arriba al metre setanta d'alçada i a hores d'ara, ja ha deixat enrere la joventut. Quan hi penso, em sembla que sap prou bé el que vol i encara més el que no vol.

Un dia vaig escoltar-lo explicar, en una confessió inesperada a una noia acabada de conèixer, que el seu cor estava envoltat de muralles i era difícil d'assetjar. Abans ningú tornés a fer-ne caure la porta, hauria de reconstruir la seva ànima. A voltes, en Joan estava més interessat en què els passava a les altres persones que en els seus propis afers. Em va sorprendre comprovar que aquell amic a qui jo creia feliç, envoltat dels seus amics i la seva família, en realitat, sol a casa, semblava un home desil·lusionat.

En parlar-ne, de tu a tu, em va explicar no sentir-se prou valent per compartir la seva vida amb ningú. Primer volia ser feliç per ell mateix, per arribar un dia a ser feliç al costat d'una altra persona. Si li arribava la felicitat, ja no necessitaria ningú i per tant, compartiria camí per voluntat i no per necessitat. Em sobtava escoltar-lo explicant com important seria per ell fer coses per ell mateix. Fer coses sol i que no li calgués a ningú per fer-les i passar-ho bé. En Joan és un home actiu. Un belluguet. Algú de qui no coneixia aquest neguit.

Ell només tenia una fita - arribarà el dia que sortiré de casa sol, amb un llibre sota el braç, faré camí cap a una cala o una muntanya i sol, llegint i gaudint de l'entorn, em sabré feliç. -

La Montse segurament aixecaria la vista i es devia sorprendre. En tot cas i pel que sempre m'expliquen tots dos, ho va fer una vegada i una altra, repetint la seqüència de mirar primer a en Joan i després mirar a la pantalla. Segons ell, ho va fer més de vint vegades seguides, encara que ella no ho nega i li contesta - ets un exagerat!. Diuen que les casualitats no existeixen, res passa per caprici, tots dos acaben per atorgar-li la culpa al destí. Potser és cert què el destí està escrit encara que cada un pren o deixa passar les oportunitats que li presenta.

En aixecar-se del taulell ensopegà amb la paperera que rodolant, desà a terra una escampadissa de papers esbocinats. El soroll posà en alerta a tothom, aixecant el cap i deixant escoltar les seves riallades sornegueres. El seu rostre s'enrojolí i per vergonya, s'ajupí de pressa per començar la recollida de papers. En Joan havia desat de llegir per quedar-se bocabadat mirant-la. Asseguda sobre si mateixa, la minifaldilla de la Montse quedava prou amunt i prou badada per deixar-li veure l'entrecuix. Ell es va fixar en el munt de colors de les seves calcetes. Li semblava una dona interessant doncs, la roba interior de colors a ell li suggereix imaginació en el sexe.

De tant en tant, aquella dona aixecava la mirada en saber-se observada per tothom. A ella, només li interessava l'atenció que li prestava en Joan. Se havia adonat que ell no li treia els ulls de sobre. A cada passa aclucada, una oportunitat més per provocar-lo.

Se'n tornà al seu taulell amb la paperera a la mà. La desà a terra i amb el peu, l'entaforà a la part més fonda i allunyada de la seva cadira. Va tornar a seure i es disposà a revisar un munt de llibres que li acabaven de tornar. Els dissabtes a la Biblioteca resulten ser dies tranquils. Quatre avis llegint la premsa i quatre mainades acabant de fer deures. Què hi feia aquell home allà, com havia acabat per ensenyar-li les calces a un dels escriptors que més li agradaven.

Aquella situació li havia provocat un cert neguit sexual. En Joan era un home de relats curts, maldestres, tractats d'amor i sexe i en tot cas, més suggeridors que no pas explícits. Li agradava jugar amb els lectors i situar-los en escena sense que saber com, es convertien en protagonistes de l'acció. Pretenia despertar records d'un passat o situacions desitjables de viure.

Amb la seguretat que li proporcionava la distància entre el taulell i la taula on en Joan l'estava observant, era prou important i insignificant com perquè ella s'insinués i ell se n'adonés conta del joc que estava jugant. Creuava els peus i desava els genolls separats, fent evident la visió de les cuixes. Movia les cames sense saber massa què fer o com posar-les. Ell sense badar boca i amagant de tant en tant la mirada entre les fulles d'aquell llibre, a hores d'ara inacabat, no sabia com posar-se i li començava a temptar la situació. Va alçar-se de la seva cadira i en direcció cap a no sé on, entremig de prestatgeries de llibres, va deixar-se perdre entre llibres. N'estava segur d'acabar ensopegant amb ella per un racó o altre.

Cinc minuts més tard, va ser ell qui va tornar a seure al seu lloc mentre veia buit el taulell de l'entrada. La buscava amb la mirada fins que al cap d'uns instants va adonar-se que estava a la seva esquena. Ella havia mogut l'escala enganxada a les estanteries i semblava que volia pujar a buscar un llibre. En girar-se, la Montse ja estava pujada al tercer graó i li quedava la part baixa de la faldilla a l'alçada de la vista d'en Joan. Semblava una situació d'exhibicionisme i un acte reflex de voyeurisme. En Joan va aixecar-se ràpidament de la cadira i en veu baixa va preguntar si la podia ajudar. Arrapada a l'escala de gat per tal de no caure, ajupint-se en comptes de baixar un sol graó, la Montse li somreia i li donava les gràcies - no cal, estic acostumada -. En donar-li altre cop l'esquena per asseure el seu lloc, en Joan ensopegà amb la pota de l'escala i el soroll de la patacada i el crit de la Montse es deixà escoltar en tota la sala.

Havia quedat estirada al damunt d'En Joan, estirats a terra i amb el somriure de dos beneïts enamorats. - Si comencem d'aquesta manera no sé on arribarem a parar - va dir en Joan amb la veu ofegada - més avall del terra no podem anar a parar. Una vegada superat el pitjor que ens pot passar, ara tot no pot anar de cap altra manera que a millor. -

La Montse no va demanar-li perdó, ni tampoc va demanar que l'acompanyés al vestidor on, a la farmaciola, trobarien tiretes per curar la rascada del front d'en Joan. A mig pam de distància, ell assegut a la tassa del vàter i ella dreta netejant-li la ferida, li quedaven els pits a l'alçada de la boca i el desig. Fins aleshores, ni ella sabia del cert amb qui tractava, ni ell sabia qui l'estava provocant. En una situació inversemblant, es deixà portar per la taquicàrdia i l'excitació. Acostà les seves mans a les cames de la Montse i a poc a poc, observant que ella no en deia res, començà a pujar les mans per sota les faldilles pel costat de les cuixes i acabant en els malucs. El seu cap acotat entre pits, era pres dels braços de la Montse que estrenyent-lo cap a ella no el deixaven respirar.

En un hàbil moviment, en Joan li desà les calces de costat per facilitar el joc de dits en el seu sexe per acabar excitant-se en desmesura. Ella va caure asseguda al seu damunt, allà mateix a la tassa del vàter, li descordà els pantalons, estirà del seu sexe i l'engolí cap a dins del racó més humit del seu cos.

Un crit de dolor i excitació sorgí afogat de l'ànima de tots dos. De puntetes, ella aixecava i remenava de cul per provocar-li plaer, mentre en Joan mal-assegut i mig estirat, aconseguia aixecar-la a cada salt de malucs. El soroll del sexe es féu evident i en l'excitació del moment, un va acabar per cridar "me ca" i l'altre un sí sí sí- evidentment.

En certa manera, qui pot dir que la cultura a poc a poc no es torna més i més interessant? Llegiu, feu-me cas, sempre hi ha un bon motiu per buscar entre llibres, el darrer usuari d'aquell llibre que sempre has acabat desitjant.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres

Plouen llàgrimes




Han passat més de tres mesos i continuo sense poder contenir les llàgrimes. No em puc treure la salabror de la meva boca, víctima de llàgrimes que rodolen galtes avall.

L'1 d'octubre, dia de la democràcia, resta ferit per la vergonya d'un Estat contra el seu poble.

Ningú més que nosaltres, anònims que defensàrem un dels principals drets humans, votar per decidir, entendrà els nostres sentiments.

Ploro en escoltar els timbals repicant a ritme del tòpic "els carrers seran sempre nostres" doncs, sé exactament qui i perquè ho vàrem cridar. Ploro en saber-nos desemparats de les lleis, els partits polítics i els estats d'Europa, que no ens tenen en compte com a poble doncs la Unió Europea no és una unió de pobles sinó d'Estats.

Ploro en escoltar, gallets i sabedors de la seva victòria, aquells qui creuen que amb les lleis, jutges, policia i política espanyola, tots junts en un sol front comú, ens volen sotmesos a la seva força i atemorits de la seva venjança.

De tant en tant, eixugo les meves llàgrimes en escoltar i veure tanta dignitat, entre els votants de qualsevol de les dues opcions, defensant les urnes en nom de la democràcia.

Tornen a caure'm llàgrimes quan veig els cops de coça, de pal, o pilotes de goma llençades cap al gruix de manifestants que, cridant "no tinc por" s'oposen a les forces policials. Avis, mares, fills, amics, companys, veïns de tot arreu, de tota classe social, pensament, religió, color, procedència, posen el seu cos per protegir el dret a votar.

Celebro la victòria i no voldria tornar-ho a viure. 

A hores d'ara, encara no sé prou bé com fer entendre als meus fills què se suposa és la democràcia. Defensada per uns i menyspreada, colpejada i reprimida pels altres. No sé com explicar-los la voluntat de pertànyer a una Europa, vergonyant.

Vesso llàgrimes i les eixugo. Sobreposats, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer.


Etiquetes de comentaris: , ,

Entrevistes de Ràdio, El Big Bang Amor a les ones


Jordi Corominas i Pep Cassany (Ràdio Girona - Cadena Ser)


Ràdio Palafrugell




Ràdio Sant Feliu de Guíxols







Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

dimarts

Entrevista a Televisió Costa Brava


Presentació del Big Bang Amor i fragàncies de la Susana Pérez, dissabte dia 13 de gener de 2018, a les 12 del migdia,  a la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols.


Pep Cassany presenta, El Big bang amor, 30 relats curts d’amor i sexe.
Susana Pérez presenta, Poemari “fragàncies

Dues obres editades i publicades aquest passat 2017, de dos gèneres tant diferents com són la Poesia i la Prosa, però amb una temàtica comuna. “Amor i erotisme o, sexe”
La presentació anirà a càrrec dels mateixos autors amb la col·laboració de diferents rapsodes i poetes interpretant i llegint algun dels poemes i relats. La música d’en Mau Dalmau acompanyarà als poetes.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres

Carta d'un Republicà als Reis de l'Orient 2018


Els tres reis - d'En Pep




S.S.M.M.


A hores d'ara encara no sé per quina raó cada any continuo enviant-vos la meva carta. De ben petit, els pares m'enganyaven dient que Ses Majestats eren Màgics i per tant, no hi havia res que no us pogués demanar, ni res impossible d'aconseguir. En la il·lusió rau la màgia dels innocents.



La meva il·lusió en rebre la vostra visita en el dia d'avui no minva, encara que malauradament he comprovat com, de regals materials en sou generosos però, en allò que realment és important, salut, amor i benaurança per tothom, sou uns pobres miserables. Si en teniu, us els guardeu per vosaltres. Sembla mentida que a hores d'ara, en aquest planeta, continuï havent-hi guerres, malalties i pobresa. Què els feu vosaltres als culpables de tantes desgràcies, els porteu carbó? Han passat més de 2000 anys, voleu dir que no us tocaria ser una mica més severs?



Majestats, coneixent-me com ningú em coneix, doncs els vostres espietes a hores d'ara ja us hauran informat de la meva activitat del darrer 2017, vaig creure'm la fal·làcia de rebre d'una punyetera vegada el regal que us demano cada any. Un nou país. Hi ha qui diu ens va durar 12 segons.



Quan gairebé ja ús havíeu desfet del vostre estigma en ser Reis coronats sense ningú haver-vos escollit democràticament, sembla que el vostre col·lega i la resta estaments polítics i judicials de l'Estat, us ha fet fer marxa enrere i no heu respectat el desig de més de dos milions de catalans, demanant a les urnes proclamar la República Catalana. Vàrem rebre garrotades per tots costats i pacíficament les vàrem suportar. Voleu dir que hi ha cap altra poble que s'hagi portat millor que nosaltres?



Demà els nostres legítims representants no podran obrir els regals. Uns han estat empresonats i d'altres, exiliats en un altre país per donar veu a la nostra causa.



No sé si demanar-vos res per mi doncs, res em dureu i en tot cas, els regals materials no m'interessen. Potser deixar-vos dit que en un cas, passeu de llarg del Congrés i el Senat, o de la Casa del Rei. Tampoc hauríeu de dur res a tots aquells que políticament ens volen els mals més grans, ni als qui ens jutgen, emmanillen o humilien. Si nosaltres no rebem res, perquè haurien de rebre'n ells?



Majestats, feu-nos un favor. Abdiqueu.



La República ja no ens caldrà demanar-la. Sembla que tots plegats ho tenim clar. Ja ens la construirem nosaltres.

Etiquetes de comentaris: