dijous

L'amenaça del Reinventa't. Tecnologia i humanitat contraposades a debat


Opinió sobre empreses i persones en el reinventa't 2017

Davant d'unes jornades empresarials sota el concepte: L'Empresa 4.0: Més tecnologia, més humana?, cal dir que la resposta proposada és un títol grandiloqüent "reinventa't".

Reinventar-se o morir. Aquesta era la conclusió del pas de la primera a la segona revolució industrial. Ara en la tercera, la revolució tecnològica, empresaris i treballadors tornem a estar amenaçats.

Reinventar-se és la fugida de l'espasa de Dàmocles que pesa sobre les empreses. Quatre de cada deu desapareixeran en els anys vinents. La robòtica i la intel·ligència artificial, aplicada a la tecnologia de les coses, el software beneficiós per a l'evolució de la societat, passarà factura als empresaris que no l'adoptin.

Han vingut per explicar-nos que allò que fa anys ens prometien, energies més netes i més econòmiques, vénen de la mà de noves solucions, millors, més eficients i de cost més baix. O sigui, prescindiran de tot allò que siguin feines repetitives doncs, els robots, són més eficients, produeixen més i millor que els humans.

Per una banda ens expliquen que les empreses que han implantat els avenços, no ho han fet prescindint dels humans, concepte per separar els homes de les màquines i desvestint-lo de sentiments, no acceptar el qualificatiu de persones.

Els nous líders empresarials han de ser respectuosos amb l'entorn, coordinadors d'equips, facilitadors d'eines. Empresaris que deixen de banda la jerarquia d'equips per situar, nous directius en nous projectes. Líders solidaris preocupats pels altres. Transparents en les seves decisions. Emprenedors dins una "economia col·laborativa". Receptius als feedbacks. Els nous directors lideren el talent. Els nous líders es mostren humils.

Totes aquestes boniques paraules i conceptes queden enrere quan, un d'ells, líders de noves companyies, resumeix la seva idea de negoci en un tovalló de paper.

Per dur la idea de negoci teòrica a la pràctica, ho farà en un projecte empresarial agressiu, acceptant el repte com una oportunitat i amb l'únic objectiu, d'oferir una conta de resultats en positiu. No dubtarà en utilitzar a les persones de talent com a clínex d'un sol ús, "usar i llençar".

Presentant-se com a referent, el visionari que ha convertit la seva empresa en un model d'èxit, abans també ha sofert la seva pròpia experiència de fracàs.

A diferència de la cultura de l'esforç, emprenedoria, tenacitat, equip, audàcia, etc. és capaç de plantar-se davant cinc-centes persones i explicar que el seu exitós projecte esdevé gràcies a una sola idea. Escoltant a aquest venedor de rentadores, perquè el seu producte no és res més que un objecte comú amb un programa de connectivitat especial, obliga a l'emprenedor a preguntar-se, "com pot una gota d'aigua alliberar un Tsunami". En el 99,99% dels casos no hi haurà resposta coherent.

Fins i tot, una volva de neu abans no esdevingui la gran bola que pot rodar muntanya avall, haurà d'associar-se i formar part d'un projecte més gran. Una gota d'aigua, una volva de neu, una formiga, en el 99,99% periòdic dels casos no provocarà cap reacció per ella mateixa.

El narcisisme patètic de l'empresari d'èxit que pretén vendre la seva personalitat com a element clau del resultat de la seva companyia, resulta odiós.

Si entre les virtuts dels líders empresarials comptem la motivació emocional de l'equip directiu, la personalitat abassegadora d'empreses com Google on el temps de la mitjana de pertinença d'un treballador és d'un any i mig, ens resumeix exactament allò que ens espera en un futur: Tecnologia antipersones.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dissabte

Esquitxades


El carrer dels petons d'en Pep Cassany


Poques vegades em trobava sol en obrir la porta per entrar a casa. Normalment era en Floc qui m'esperava saltant d'alegria. Els seus sentits s'aguditzaven i reconeixent l'hora d'arribada, treia el cap passant pel mig dels barrots de la barana del balcó i vigilava el carrer, segurament preguntant-se, perquè trigava tant en aparèixer. Tot plegat demostrava l'interès que tenia el gos en sortir corrents cap a la porta i bordar reclamant puntualitat en la seva hora de sortir a passejar.

Les ànsies de pixar al primer arbre lliure que trobés, només eren comparables amb les ganes de córrer per la sorra de la platja quan encara no han arribat els banyistes. M'agrada veure'l com descobreix cada racó de les dunes de sorra i com salta d'una a l'altra en una constant infinita.

En floc es perdia la meva companyia d'aquell vespre, acabat d'arribar de treballar i amb ganes d'una nit de gresca. Els meus fills havien marxat a passar la nit a casa d'un amic i amb ells, havien decidit endur-se el gos. Pobre bèstia, lluny de casa s'haurà d'acostumar a la meva absència.

Segurament com a moltes altres cases, els costums converteixen la vida diària en rutinària. Deses la bossa de mà i l'abril a l'entrada, prens les sabates d'estar per casa, et desfàs de la corbata i t'asseus en el sofà amb una bossa de patates i una cervesa a la mà. Si mires cap al carrer t'adones de la foscor del cel que només reflecteix la claror dels llums del carrer i dels cotxes. Si no fos per l'edifici construït davant del nostre, quinze anys després de comprar aquest pis, continuaríem veient el mar i les barques arribant a port.

Se'm feia estrany saber-me sol i en un instant contemplatiu, no sabia que havia de fer en aquell moment. Quantes coses tens pensades fer i no fas mai per les obligacions del dia a dia. Uns instants de relaxació a la banyera, escoltar la música que a mi m'agrada i, amb el volum que em dóna la gana. Fumar-me una cigarreta al sofà de casa. Veure documentals?, certament és ben trist transcriure la meva llista de desitjos doncs, per més especials que em puguin semblar, continuen essent banalitats i per tant, res espectacular per trencar la rutina d'un home casat.

Recordo el batec del meu cor esclatant rítmicament en el meu pit. Em demanava motivar-me i fer-me moure el cul i exercitar el cervell a la recerca d'emocions. Vaig prendre un got baix de la cristalleria regalada per la seva tia, el dia que ens vàrem casar. Dos glaçons del fons del calaix del congelador. Em lliurà al moble bar, prengué una ampolla de whisky i mirant de treure'n el precinte i encetar l'ampolla, servir-me un trago que m'ajudés a despertar.

Com el Floc, vaig treure el cap enmig dels cortinatges de les finestres del menjador. La panoràmica era decebedora. Una llum ací i allà, em donaven pistes dels veïns que aquella hora eren a casa. Les pampallugues de colors m'explicaven que en aquella casa algú estava mirant la tele. Jo m'entretenia mirant l'interior de les cases. Menjadors amb sofàs atrotinats, cuines mal endreçades o armaris oberts en les habitacions de la mainada.

M'hi vaig passar una bona estona doncs, sense mirar el rellotge, vaig fer el badoc fins a acabar-me la copa. Just abans de girar cua, una altra llum i un moviment de cames bellugaven pel dormitori d'un altre pis. Semblava cansada. Va seure damunt del llit, al costat de la finestra i, a poc a poc, comença per desprendre's de les botes que portava. S'alça i deixà caure la faldilla, quedant visible les mitges negres acotades fins a la panxa, es desprengué de la brusa blanca i, un ràpid moviment de mans pel darrere de l'esquena, alliberà els seus pits.

Va fugir del davant de la finestra i al moment, la llum de l'habitació es va apagar. Una llum més atenuada s'encengué mentre altre cop, aquelles llargues cames vestides amb mitges de seda, aparegueren emmarcades pel forat de la finestra. Mentre les feia baixar, tornà a seure al seu llit, deixant-les caure fins a mitja cama i amb les mans, s'ajudava per treure-les ben arremangades dels seus peus. Es tornà a posar en peus, es girà cap a la porta i em desà contemplar el tanga de setí verd amb una filigrana floral en l'encreuament dels dos fils.

Sense adonar-me de la meva excitació, esperava posar punt final al striptease inesperat de la veïna quan, vaig escoltar el soroll de la clau entrant i girant el pany de la porta d'entrada, la veu de l'Ester saludant la tarda i com jo, dient com d'estranya li resultava l'entrada a casa sense trobar-se de sobte en Floc saltant-li a les cames.

Els costums de l'Ester són semblants als meus. Estem casats. Ja en fa una colla d'anys.

Ens estimem i respectem i finalment, compartim amistat i projecte vital encara que, allò que més ens lliga entre nosaltres són els fills què un dia, decidirem concebre i criar plegats. L'amor, la passió o el desig ja fa dies restava oblidat. Ens hauria costat recordar, un cap de setmana sols.

Mentre ella passava per l'habitació, es despullava i es disposava a dutxar-se com acostuma a fer dia a dia, jo m'omplia de nou la copa i m'acostava altra vegada a la finestra. No hi havia ni llum ni pampallugues a casa la veïna. Nerviós, em movia d'un costat a l'altra per la casa fins a plantar-me al davant de la porta del lavabo on l'Ester, aprofitant l'avinentesa, havia canviat la dutxa diària per una banyera omplerta d'aigua calenta.

Amb la porta ajustada, una escletxa de llum il·luminava el nostre dormitori. Vaig jeure al llit desant la copa a la tauleta de nit. Fixava la vista al sostre i recordava les imatges que acabava de gravar al meu cervell. La veïna, una noia jove i guapa, soltera o si més no, jo no li coneixia parella estable. Em resultava una escena excitant. No per veure una dona despullar-se sinó, per fer-ho sense pudor de ser vista i desitjada.

Girant el cap a la nostra finestra, vaig adonar-me que l'Ester havia abaixat la persiana i ajustat els cortinatges. Em sabia dins d'una caixa tancada on, només la porta que ens separava em podia dur a un altre lloc. Mentre escoltava l'esquitx de l'aigua, l'estímul de la veïna em va donar coratge per provar quelcom diferent.

Despullat, prudent, situat davant la porta i fent gran l'escletxa oberta, l'Ester va adonar-se de les meves intencions i em convidà a compartir els seus instants.

Entra, tanca la porta. No deixem escapar el baf. I cabrem tots dos dins la banyera?, no ho havíem provat mai. No sabíem com de gran, calia ser la banyera o, petites les persones que hi entressin, per compartir el plaer d'un bon bany.

Coneixent-la, l'aigua bullia i per tant, lentament vaig entrar i asseure'm al seu davant. El nivell de l'aigua i l'espuma de sabó ens cobria fins a l'alçada del pit. Les meves mans cercaven on atansar-se per sota l'aigua. No em sabia estar quiet. Amb les cames doblegades o de costat de les seves, el meu cul relliscava fent-me caure i cobrint-me d'aigua i sabó fins a gairebé la meva boca. Jo bufava i jugava amb el sabó mentre ella, em mirava i reia de les ximpleries que estava fent. Talment mainada acabada de conèixer. Nerviosos per allò que era indubtable que acabaria succeint.

Fent caure el meu cap enrere vaig aprofitar per tancar els ulls. Escoltar l'aigua. Compassar la respiració. Relaxar-me. Deixar-me seduir per al moment. La desitjava. Era ella qui m'havia seduït i ara, vint anys després, volia tornar a saber-me desitjat.

Si això ho expliqués, qualsevol que m'escoltés, em titllaria de boig, somiador o mentider. La passió s'esmuny entre llençols rentats i apedaçats de tant fer-los servir en el dia a dia. Jo continuo enamorat d'aquella noieta acabada de sortir de la Universitat que un dia, vaig conèixer al despatx on havia començat a treballar. Senzilla, més aviat discreta o tímida. Voluntariosa i amable. Amb ganes d'aprendre.

Incorporant-me vaig obrir de nou els meus ulls i al meu davant, els ulls bellugadissos de l'Ester em preguntaven on havia marxat. Acostant la meva mà al seu rostre, desà el meu dit als seus llavis entreoberts. Ella s'hi va recolzar i en la meva ma oberta, cercà la carícia desitjada. Mirant-la als ulls, vaig acostar-m'hi i la vaig besar. T'estimo.

Els seus braços es tancaven al voltant del meu coll. Els seus dits s'endinsaven entremig dels meus cabells. La seva boca es menjava la meva boca a petons. Em calia fer quelcom perquè tot plegat ens resultés diferents de tots dos. En aixecar-me, ella va entendre que jo volia passar a l'acció. La meva erecció no li deixava cap dubte i prenent-la amb la mà, es posà de genolls per endinsar-la dins la seva boca. S'hi entretenia més que de costum. Ho feia lentament, llepant els costats i passant la seva llengua pels racons més excitants del meu sexe. Em mirava i em somreia fent-me entendre, era el meu torn i en seguit, fora el seu torn.

Abans no pogués aguantar-me més, vaig atansar-li la meva mà en senyal d'aturada i com un suport per llevar-la fora del meu abast. No s'aturava i no em deixava de llepar. Feia córrer les seves mans amunt i avall i amb la boca, a vessar de saliva, l'engolia i em mullava fent-me sentir el plaer del sexe. Jo em sentia viril, atrapat en aquella situació, agafat pel cul i mogut al seu ritme.

Acostumat a dur el control, em trobava fora de lloc. La meva dona m'estava fent la mamada més extraordinària que mai havia imaginat. La complicitat i el costum, restava fora de la cambra de bany. En aquella situació, va ser ella qui em manava i dirigia. Jo podia fer poca cosa més que atansar-me a les parets, als seus cabells o al meu sexe.

L'inimaginable va acabar per succeir. No vaig saber ni poder aguantar un sol instant més. Aquella dóna, va aconseguir fer-me córrer sense deixar-me escapar i entomant les esquitxades dins la seva boca, al seu rostre, als seus pits, al meu orgull.

A partir d'aquell dia ja no és, la meva dóna. Jo sóc seu. Em sé esclau del seu amor i el seu sexe. Compartim més moments íntims. Obrim cortinatges i persianes per deixar-nos veure. Ens toquem quan pugem a l'ascensor, dins el cotxe o en el provador d'una botiga.

Ens desitgem i sabem, abans que pares, parella.

En l'amor i en el sexe.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres

Mentides i una veritat


quina és la veritat no dita, segons Pep Cassany


Compto cinc tipus de mentides. La que no vol fer mal, la destructiva, les malicioses, l'autoengany i les compulsives. Jo crec que els polítics i els amants les dominen totes per igual.

Els programes electorals sovint fan servir les mentides pietoses o d'autoengany, aquelles que prometen el que agradaria a tothom en un món ideal però que els partits saben impossibles de complir. Talment la parella quan et promet que sí, ho farà, un dia, et deixarà.

La teva parella t'arribarà a conèixer tant o més que tu mateix i així, sap fer-te mal sense quedar malament. Són les mentides malicioses que parlen malament de companys, amics o família fent-los quedar com draps bruts i a elles com a Sants. Els polítics també les utilitzen quan parlen dels partits polítics amb qui es disputen el mateix electorat doncs, asseveren que els rivals retallaran els drets socials o augmentaran els impostos.

Mentir compulsivament només està a l'abast dels líders polítics i de les parelles més manipuladores. Tots plegats volen convertir-se en el centre de la teva atenció i amb paraules boniques, et prometen tot allò que vols escoltar i tu estàs disposat a creure. Si per bonhomia t'empasses la primera mentida o no li dónes importància, tornaran a provar d'enganyar-te i cada cop, la mentida creixerà de proporció i importància.

De tots aquests tipus de mentides, la que em sembla més insultant és l'autoengany. Tomba voluntats, destrueix la teva dignitat, fa mal als altres quan contemplen la teva pròpia destrucció i, havent-te enganyat una vegada i sortint-ne no massa masegat, ho tornaràs a provar de fer una vegada i una altra.

Tothom ha experimentat amb la mentida i reconegut als grans mentiders. Ara mateix, qualsevol notícia política ens arriba amb només un 50% de veracitat. Fins i tot, davant proves evidents, es continua dubtant d'ella. Fa fàstic escoltar tot un Ministre negant la repressió policial mentre veus les imatges. D'altra banda els amants, promesos d'amor etern, posen data de caducitat als seus sentiments i per tant, tot allò que un dia varen prometre avui neguen haver-ne parlat.

Envoltats de mentides, on s'ha amagat la veritat? La veritat només la trobes quan tanques els ulls per dormir.




Etiquetes de comentaris:

dimecres

Rufián de mis amores

Un article sobre el polític d'ERC i la seva manera de dir i fer



Ho confesso. Sóc un dels catalans que en llegir per primera vegada el teu cognom a la llista Republicana, vaig posar-me les mans al cap. Ni et coneixia, ni en sabia res de tu.

Els votants d'Esquerra, a parer meu, històricament ens ha quedat un cert regust amarg. Caps de llista històrics, han demanat el vot independentista i s'han aliat amb forces nacionalistes, dites avui unionistes. Moltes vegades m'he sentit traït per la seva manera d'actuar.

Segurament em diràs que ells practicaven la política. Allò que ve a ser, dir el que t'agradaria i fer el que convé a cada moment.

De jovenet el meu pare acostumava a veure els debats del Congrés per la tele i en escoltar els líders polítics de l'època, separava els veterans dels novells. Discursos amb contingut. Bàsicament polítics que tenien maneres per explicar i debatre entre ells, de tu a tu. Jo no recordo massa el contingut dels debats, encara que sí que recordo la sensació de presenciar grans batalles dialèctiques.

Segurament la diferència d'edat i època, l'entorn social i les vivències, a mi em varen situar en l'òrbita independentista i al meu pare, en el catalanisme més moderat. Les batalles dialèctiques entre nosaltres, en cas d'haver existit, haurien estat al voltant del sobiranisme de Catalunya. Entre altres, l'educació religiosa que va rebre, la guerra i una vida en Dictadura, va forjar el seu caràcter i per tant, ens va voler transmetre els mateixos valors. A casa no existia debat i molt menys, polític.

Una vegada extingits els dinosaures polítics de l'època final de la Dictadura i més tard de la transició a la democràcia espanyola, la gent de la meva generació ha estat lliure per escoltar i creure que podia decidir segons la seva pròpia forma de pensar. A l'esquerra han sorgit més esquerrans, a la dreta els han avançat per la dreta i el suposat centre, no existeix. Hi ha hagut molts canvis de camisa. Des del PSUC per acabar al PP i des d'aquest, acabant per militar a les files d'Esquerra. Cap partit polític està lliure de militants reconvertits.

En aquella divisió que feia el meu pare assenyalant als grans polítics, segurament per la teva ideologia no hi series comptat. Segurament per aquesta raó i sobretot, per parlar com ho fa el poble i dir les coses clares al Congrés dels Diputats, per mi i per molts altres catalans t'has convertit en un referent. Potser no tindràs la mà esquerra que algú creu necessària per parlar en els grans debats, tot i que de ben segur, t'has convertit en portaveu de molts catalans que voldríem dir-ho de la mateixa manera que ho fas tu i no en sabem prou.

Les teves intervencions, pausades, raonades i clares, són tan contundents que en molts de nosaltres provoques aixecar-nos de la cadira i picar de mans. Personalment, el teu sorprenent discurs m'ha provocat que, més d'una vegada, acabi fent vessar el cafè de la tassa.

Avui t'he vist sortir emprenyat de la Cambra del Congrés. Entenc que la resposta del Ministre de torn, absurda i mentidera, et provoqui indignació. Sé que ets valent. Tens un discurs coherent, clar i concís. No deixes espai al dubte. El teu discurs ens emociona. No t'aturis. No caiguis en el seu joc. Fes que la teva veu sigui la nostra. Ningú ens farà callar.

Estic molt orgullós de ser Català i compartir projecte polític amb una persona com tu. Honores als teus votants i a la política.

Amb la veritat, s'arriba més lluny i somiant, a l'infinit.








Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns

I ara, què? Potser és hora que algú ens ho expliqui

i ara què ? potser és l'hora que algú ens  ho expliqui.

Quan tot just no fa ni tres setmanes el Parlament Català proclamà la República de Catalunya, han passat tantes coses que gairebé ens n'hem oblidat. Què ens està passant? Tot va tant de pressa que ja no sabem que és el que està passant. Potser és hora que algú ens ho expliqui.

El President i part del govern de Catalunya està refugiat a Bèlgica. No només cerca l'empara de la justícia Belga sinó, amplifica la causa catalana a Europa i la resta del món. Mediàticament parlant, l'encausament i ordre de recerca i captura emesa per la justícia Espanyola contra tots ells, omple de sensacionalisme els mitjans de comunicació de tot Europa. Ara mateix tota Europa coneix l'anhel de Catalunya per ser un Estat Independent i tot, gràcies a la violència de la Policia al tancar col·legis electorals defensats pels ciutadans.

En el club dels Estats, cap es posicionarà a favor de Catalunya i en contra d'Espanya, un dels socis importants, encara que tots reconeixen l'errada del Govern de Mariano Rajoy en pretendre imposar la força Constitucional en contra de la voluntat de decidir dels ciutadans de Catalunya.

Si en res ens posem d'acord els ciutadans, és en ser consultats democràticament. Molts de nosaltres hem recelat dels polítics doncs, estem acostumats a sentir-nos decebuts quan no compleixen el seu programa electoral. En aquest cas, han complert. Fins i tot, deixant de banda els seus partidismes i les conseqüències particulars que això comportava. Hem vist acabar carreres polítiques i els més valents, acceptar la possibilitat d'entrar a la presó per tal de respectar el mandat del poble.

Els Jordis, els Consellers i fins i tot, la Presidenta de la Mesa del Parlament, han entrat a presó. L'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem han tractat el cas de manera conjunta i amb resultat diferent. Uns continuen a la presó i els altres no.

Set-cents alcaldes investigats, en posar les urnes, tot i que hem de tenir en compte, ningú parla de tots aquells ciutadans sense vinculació a cap partit polític, investigats també per la Policia per la mateixa causa o per altres semblants. Impressors, Directors de Mitjans de Comunicació, activistes, tuitaires o ciutadans què, davant la repressió de la Policia l'1 d'octubre, en la seva defensa, han estat encausats per obstrucció i atemptat. Ara mateix, hi ha molta gent atemorida per l'onada de repressió que s'està esperant per part de les forces unionistes, tant siguin de l'Estat, Policia o encausaments judicials.

Una vegada activitat l'article 155 de la Constitució Espanyola, destituït i empresonat mig govern, convoquen noves eleccions autonòmiques i tots plegats, les assumim com a un nou repte democràtic. Allò que fins ara havia unit tres partits tan diferents, republicans, demòcrates i cupaires, la proclamació d'un Estat Independent en forma de República, ara sembla un record del passat.

Ha estat tal l'erosió del procés que, només el President Puigdemont demana la candidatura unitària. No he escoltat cap raonament que ho justifiqui doncs, si la llei electoral premia als partits en candidatures separades i castiga a una possible coalició conjunta, només caldria dir-ho clar i net.

Hi ha tant de soroll que a tots ens costa escoltar un missatge clar. Manca un lideratge. Si fins fa poc el President Puigdemont i els líders de l'ANC i Òmnium ens marcaven el camí a seguir, ara mateix els representants actuals no han tingut temps de prendre el relleu i no disposen del carisma necessari.

El sobiranisme pren diverses direccions per arribar al mateix objectiu. Aconseguir un Estat Independent d'Espanya.

Estem tips de declaracions d'una banda i l'altra, reconeixent no haver estat prou preparats per la proclamació de la República. Consellers dimissionaris què sense pudor, deixen clar que mai han seguit el camí dictat pel President. Milers d'opinions a favor i en contra del procés sobiranista. Accions aïllades per oposar-se o fer sentir la veu del poble. Propostes esbojarrades, coherents, impossibles o massa complicades d'assumir pel gruix de la ciutadania.

Dissabte dia 11, un milió de ciutadans omplirem altra vegada els carrers de Barcelona. L'endemà diumenge, el TN migdia no portava cap imatge de la manifestació. Vinc a dir, per més impactant que resulti la imatge d'un milió de llums mirant al cel, l'opinió pública mundial comença ja a estar tan acostumada a les grans manifestacions que ja no els impacten.

Contraposant una manifestació unionista amb tres-centes mil persones envers, les sobiranistes amb més d'un milió, exceptuant aldarulls, els semblen tan importants l'una i l'altra. El mateix passarà a Brussel·les. Tornarem a fer-ho. La mobilització pot ser la més important viscuda davant el Parlament Europeu. Creieu, servirà de res? En tot cas, si acaben per veure les nostres imatges, faran el mateix que en el CDR local al qual vaig assistir ahir.

Després d'una assemblea on els punts de l'ordre del dia són ampliats i debatuts entre tots, arribada l'hora de votar si es participa en nom del CDR i amb missatge propi a la concentració de Brussel·les, s'acaba per decidir si es consensua la proposta de votar la participació i havent escoltat els raonaments dels altres companys, cercar més informació a casa, rumiar-ho i tornar a fer una assemblea on finalment, votar d'anar-hi o no.

Els hi estem posant molt fàcil. Sembla que tots plegats no ho teníem tant clar. Allò que no ens explicaven abans del 27 d'octubre per tal de no donar pistes a l'Estat, es confirma, no se sabia com acabaria tot plegat.

Davant un objectiu clar, tots a una. Fem callar veus i picabaralles. Seguim, però fem-ho junts.

Etiquetes de comentaris: , ,

Això sembla el pati d'una escola

les xarxes socials d'en Pep Cassany

Ja fa anys que sóc de la colla dels solters i solteres més grans de 40 de les comarques Gironines. Ho dic així, sense concretar cap nom de grup, perquè participo en més d'un com molts de nosaltres.

Cadascú de nosaltres ha entrat en aquesta colla amb les seves circumstàncies personals. Uns l'han estat cercant, d'altres, convidats per amics, havent-ne sentit a parlar o fins i tot, pel suggeriment del Senyor Facebook. En alguns grups l'activitat és frenètica, en d'altres inexistents. Uns sorgeixen de nou i d'altres desapareixen. Els seguim o en sortim, d'acord a les amistats que hi trobem o la simpatia que ens desperta.

El fet de formar part d'un grup de solters/divorciats, implícitament comporta que tots compartim l'estat civil. Altres factors més o menys compartits són, els grups d'edat, fills, experiències personals, mancances, recerques o ganes de fer. Normalment, tothom pot trobar allò que busca, si és que realment ho sap o bé, ho descobrim sense voler-ho.

Puc afirmar que les colles que jo conec, no són colles per cercar parella. No vol dir que no la puguis trobar, però en tot cas, aquest no és l'objectiu. És comuna la voluntat en tots nosaltres fer activitats, passejades, tocs, sortir de festa, anar a teatre, festes majors, costellades o qualsevol altra proposta que puguis i vulguis compartir.

Hi ha quelcom que sorprèn molta gent al cap de poc temps de formar part d'aquest tipus de colla. El comportament de pati d'escola. Molts i moltes semblen haver retornat a l'adolescència i reviure l'edat del "pavo". Voldrien ser adults quan es comporten com mainada. S'escolten comentaris malparlant d'uns i altres lleugerament. Si un ha estat amb una altra i l'ha deixat o, aquell ha dit que vindria i no ha vingut o, si ve en fulano no podem convidar a menguano.

En grans grups com aquest, heterogenis, tants caps tants barrets. Tothom és simpàtic, amable i correcte fins que no demostra el contrari. Una bona norma de comportament a proposar seria, "el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú". Sentit comú, el menys comú dels sentits.

A banda de les persones que pel seu comportament públic i desagradable, són rebutjats obertament, d'altres persones que coneixeràs et seran més o menys afins. Vinc a dir, no tothom cau bé a tothom i, ni tan sols, hauries de pretendre intentar-ho fer tu mateix/a. Sempre trobem qui ens desagradarà per la seva manera de parlar, dir, fer o comportar-se amb els altres. Sovint prejutgem i donem poques oportunitats. El temps posa a tothom a lloc.

Doncs deixeu-me dir que en general, tots plegats sou molt bona gent, encara que ningú deixarà de trobar les excepcions que confirmen la norma.

Finalment una reflexió personal no compartida per tothom. Si us ha agradat conèixer a la gent d'aquesta colla i gràcies a aquest grup ha estat possible, encara que a hores d'ara hàgiu trobat allò que volíeu, no deixeu de publicar i compartir amb tothom, novells, primerencs i veterans, noves activitats i esdeveniments en què participeu. No privatitzeu les vostres coneixences i formeu grups que s'alimenten de privats, excloent a molts en benefici de pocs. No critiqueu, malparleu, deixeu de convidar o deixeu de banda a altres persones que potser no us agraden tant. Aquest tipus de comportament acaben matant als grans grups de Facebook.

La vostra vida és vostra i de la mateixa manera que no us agradaria que parlessin malament de vosaltres, no ho feu vosaltres de ningú. Comporteu-vos com adults. Respecteu a tothom. Viviu i deixeu viure.

De ben segur, a tots ens caldria mossegar-nos de tant en tant la llengua.

Val més el que es calla que el que es diu

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte

Crónica. Una anxova més al Carrer Marina

Un article escrit a peu de carrer per en Pep Cassany


A peus del temple de la Sagrada Família, milers de catalans preguem llibertat. No clamem a Déu doncs, res hi té a veure. Indignats reclamem a l'Estat Espanyol que alliberi als nostres representants. Presos polítics.

Ens creiem lliures fins a saber-nos engabiats. Com a ocells, volàvem jardins, boscos i platges, ciutats, pobles i camps.

Ens sabem vigilats, l'enemic sobrevola els nostres caps i ens obliga a restar tossudament en peu de pau als carrers de Catalunya.
El nostre crit xiuxiueja a Europa reclamant ajuda. Democràcia.
Ens sabem ostatges d'un sistema. Els nostres captors ens obliguen a renegar de les nostres accions i sotmetre'ns a les seves lleis. Injustes doncs les lleis, fetes pels homes, només disposen de legitimitat quan representen al conjunt de la societat i, en el cas de Catalunya, ara mateix, la Constitució Espanyola sotmet al poble al seu dictat.

El poble pren els carrers, la ciutat, el parlament i per tant, el control del país. Els ciutadans, sense els Jordis i el govern Català, ens sentim sense pares. Ens cal lideratge. Estem disposats a fer "coses" i no sabem què fer. Ni cassolades, ni manis, ni declaracions via Twitter ens són suficients.

Brussel·les? Madrid?, i París?

Resto a l'espera i en certa manera desitjo, quelcom desconegut que hauria de succeir per commoure la política Europea i obligui a l'Estat opressor a reconèixer el dret a decidir del poble Català.

Amb familiaritat, de costat, damunt, a sota, amb ordre talment una llauna d'anxoves, comparteixo gust a mar i regust de muntanya.

Jo, una anxova catalana més desitjant sortir a mar i nedar amb llibertat.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns

Era això, companys, era això


Els catalans


No sé a qui li vaig llegir que, la catalana, era la revolta dels somriures. Més endavant, no fa massa, després de l'u d'octubre, algú la va rebatejar amb el sobrenom de la revolta de les flors i ara, potser sí, Europa començarà a buscar-li un altre sobrenom com per exemple, la revolta de les llibertats.

Tot es mou i res quedarà al lloc inicial. Res tornarà al punt d'inici. Els catalans, havent proclamat la República, farem el necessari per a implementar-la. Serà votant, sortint als carrers o desobeint a l'Estat fins que digui prou, el 155 no pot avançar. Els Espanyols tard o d'hora despertaran del seu malson. Vés a saber si a preu d'una República Espanya n'aconseguiran dos. De moment la balança pesa més del costat dels partidaris de l'Estat opressor, aquell qui fa sentir el jou de la justícia als catalans, se'n riu, se'n burla, en fa escarni i crida ben fort, amb rancúnia, "a por ellos".

Babaus, somiadors, llepafils i treballadors. Estirats, grollers i tacanys quan cal. Som així els catalans, segurament com la gent de qualsevol altra nacionalitat. A voltes, ens va faltar l'empenta i d'altres vegades ens va sobrar seny. Ens ha costat suor, llàgrimes i sang per adonar-nos, no hi ha altre camí a seguir que no sigui el dictat per nosaltres mateixos. Ens oposarem a les lleis, ara enteses com a injustes per obligar-nos a pertànyer a un Estat que no estimem i, que com a poble, ens pretenen subjugats als seus dictamens.

Assenyats, no volem perdre i guardem el roc a la faixa. No ens adonem que dubtant de nosaltres mateixos, ells guanyen. Ens cal tirar endavant. Encoratjar-nos els uns als altres i entendre que sense patiment no hi haurà victòria.

Seguim. Seguim caminant. Un pas darrere un altre. Avancem. El camí es fa llarg i a vegades es farà més feixuc. Somrient entre nosaltres i prenguem les aclucades d'ullet dels polítics internacionals com a senyals d'un camí a seguir. Prenem alè. Molts polítics catalans han estat a l'altura del nostre mandat i s'hi estan jugant la vida, la família, la feina i el patrimoni.

Quan llegiu, escolteu o veieu a d'altres dubtar, recordeu-los el camí recorregut i no els deixeu defallir. Res tornarà a ser el mateix i no hem fet el pas de començar per aturar-nos a mig camí. Haurem de continuar picant cassoles i sortint als carrers per fer veure el món quin és l'anhel que ens mou i ens ha portat fins aquí. Reclamarem la llibertat dels presos polítics. Viatjarem fins a Brussel·les. Parlarem, dialogarem i ens mantindrem ferms en la nostra voluntat. Si convé, aturarem el país. Aturarem Europa.

Fem-los partíceps, omplim Europa dels arguments que reclamen llibertats. Obrim les portes de casa, del cor i quan calgui, la butxaca, perquè es reconeguin benvinguts, estimats i com no pot ser d'altra manera, respectats en els negocis.

Finalment, que em perdoni en Lluís Llach la meva gosadia en canviar la lletra d'una de les seves cançons que ara, podria venir dir així.

Era això, companys, era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir sí, amics meus, és això.
És això, companys, és això,
ni paraules de pau amb garrots,
cap comerç es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
cap barrot sota forma de lleis.
És això, companys, és això;
ens diem que ara cal actuar.
I ho farem, ben segur que ho farem.
És l'hora dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: era això.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge

Això ja no va d'Independència. Escolta Europa, això va de democràcia.

Això ja no va d'independència. Escolta Europa, això va de democràcia.

En el procés Català no hi ha mitges tintes. O estàs convençut i disposat a defensar la independència o bé, estàs totalment en contra i et negues fins i tot a dialogar. Ambdues posicions titllen d'equidistants, partidaris o partidistes a tots aquells qui no s'hi pronuncien, ni a favor, ni en contra.

El diàleg hauria de ser el camí per trobar solucions. Per uns, indispensable fer-ho sobre la qüestió Independència i pels altres, sobre qualsevol altra cosa que no impliqui la secessió del territori Català de la resta d'Espanya. Hi ha qui en tindria prou de veure'ls asseguts disposats fins i tot, a parlar sobre el que s'ha de parlar.

A contra cor, els podríem obligar a seure uns davant dels altres i en un torn rotatiu de paraula, exposar perquè uns volem la Independència i els altres, perquè els agradaria que continuéssim essent part d'Espanya. Ningú no pot guanyar si no està disposat a cedir.

Un diàleg contrau obligacions, escoltar, raonar i posar-se en el lloc de l'oponent, respectar les diferents maneres de pensar o posar en dubte la qüestió tractada i exposar, si n'hi ha, arguments que siguin favorables a la teva causa i et permetin trobar punts comuns per convèncer o fer dubtar al teu interlocutor. La raó dels arguments polítics ha de prevaldre sobre la raó a la força.

La qüestió més rellevant del procés d'independència es fonamenta en preguntar qui dels dos pobles té la democràcia del seu costat. Espanya, Estat de dret, disposa d'un Règim Democràtic amb una Constitució on disposa de la indivisibilitat del territori i no reconeix el dret d'autodeterminació. Catalunya, per encàrrec a les urnes del seu poble, el govern Català pren l'adhesió d'Espanya als tractats de l'ONU com argumentari de la raó doncs, en la carta dels Drets Humans, expressament es reconeix i preval sobre les lleis de cada Estat.

Així doncs, mentre els Espanyols imposen la força de les seves lleis, els catalans implorem al món per tal que ens reconegui com a un Estat Sobirà en forma de República.

Certament això té tres maneres d'acabar: Una, a benefici d'Espanya, el Gobierno imposa la seva força política i policial, esclafa el moviment independentista i acaba amb la cultura catalana. Dos, el moviment catalanista, pacíficament, desobeeix la imposició del 155 i fa inútil qualsevol intent del Gobierno per sotmetre als catalans, fent bona la proclamació de la República Catalana. Tres, davant l'evidència de les posicions enfrontades i irreconciliables, sota l'amenaça real de trencament de l'aliança econòmica Europea, els Estats obliguen a Espanya a acceptar una mediació internacional i acatar els resultats d'un suposat referèndum legal d'autodeterminació a Catalunya.

Cultural, política, econòmicament, els catalans ens diferenciem molt de la resta d'Espanyols i sobretot, en el concepte com definim la democràcia. Per molts de nosaltres, com a mínim 2300000 catalans, participar i votar és l'ànima i raó de ser de la democràcia, mentre que el concepte Espanyol, davant la reclamació d'independència, pren l'acatament a la Constitució com a regla màxima del joc acordat per tots.

Així doncs, uns i altres hem d'entendre que, sense diàleg ni voluntat de cedir, no hi ha cap altra camí. Uns imposant el pes de la llei i els altres, entomant la repressió política i militar, reclamant a Europa que comprengui la indefensió que ens provoca als catalans, la imposició de la voluntat majoritària Espanyola.

A hores d'ara, encara hi ha qui creu que això va d'independència?, escolta Europa, això va de democràcia!

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres

Amb el govern legítim de Catalunya


adhesió a l'editorial conjunta dels mitjans de comunicació catalans


El Govern de Catalunya ingressa avui a la presó en compliment d'un procés judicial en què se l'acusa de rebel·lió arran de la proclamació de la República. Aquest és un fet demolidor que ens remet a d'altres moments dramàtics de la nostra història. A més d'aquest empresonament preventiu del vicepresident, set consellers i un exconseller, la resta del Govern i el president Carles Puigdemont són a Bèlgica, pendents d'una ordre de detenció internacional. Per completar aquest escenari, la setmana que ve hauran de prestar declaració la presidenta del Parlament i cinc membres de la mesa, afectats també per les mateixes acusacions. Les principals autoritats del país i els dirigents de dues grans organitzacions civils han estat objecte d'unes mesures repressives que obren un fosc panorama.
Pel bé de la democràcia i de la pau, cal que els membres del Govern legítim de Catalunya siguin alliberats i que, juntament amb els exiliats, puguin reprendre les seves funcions. Cal que es normalitzi el funcionament sobirà del Parlament de Catalunya. Cal que es tanquin els sumaris oberts contra centenars d'alcaldes, càrrecs públics i d'altres ciutadans. I que no es repeteixin episodis de violència contra la població civil com els del dia 1 d'octubre durant la celebració del referèndum.
Cal que les institucions internacionals es facin càrrec que Catalunya és una nació, que no és un invent i que les seves legítimes peticions de democràcia per resoldre el conflicte amb l'estat espanyol han de ser ateses. La nació catalana no serà silenciada amb mesures repressives. Cal que els drets democràtics i nacionals siguin respectats en un context de civisme i tolerància.

Editorial conjunta firmada per:
directe!cat, Nació Digital, Vilaweb, El Temps, Racó Català, El Vallenc, Nova Conca, Esguard, L'Opció, Sàpiens, Descobrir, El Món, Tot Sant Cugat, Tot Cerdanyola, Tot Rubí,  El Món Terrassa, El Punt Avui, El Nacional, Ara.cat, El Gerió i Revista Mirall.

Etiquetes de comentaris:

dijous

Som tontos els catalans ?

Som tontos els catalans ? es pregunta Pep Cassany


A hores d'ara molts Espanyols i segurament, gent de tot el món, no acaba d'entendre res. Sabent a què ens exposàvem, que pensàvem que passaria? Els separatistes, dolents, malvats, sense raons, violentament i anti-democràticament, hem gosat proclamar que Catalunya ha esdevingut una República Independent? Aquesta ofensa a l'Estat de Dret, a les lleis Espanyoles, al marc Constitucional, no té cap altra resposta possible: La repressió de la revolta i la presó dels culpables.

Ens hem tornat bojos els catalans?

Així doncs, amics meus, he de dir-vos que jo, a tota aquesta gent els explico què,  com d'altres dos milions de catalans, en sóc corresponsable doncs vaig votar SÍ en el referèndum d'autodeterminació de Catalunya i, el Govern de Catalunya, la mesa del Parlament i els Diputats i Diputades, seguint el programa electoral presentat a les autoritats espanyoles, han complert amb el compromís contret a l'haver resultat escollits pel poble. Tots plegats són els nostres representants legítims i per tant, obligats a complir amb el mandat sorgit del referèndum de l'1 d'octubre.

Què passarà a partir d'ara?, què pots fer i com resistir?

Segurament ni tu, ni ningú, havia imaginat mai veure un desplegament policial allotjat en un vaixell decorat amb el Piolin. No sabies com s'ho faria el govern per disposar les urnes i les paperetes. No havies pensat mai a trobar una cua de votants defensant els col·legis electorals. Et vas sorprendre amb el cens universal o en saber de coneguts, canviant la seva opció de vot fruit de la brutal i indiscriminada repressió policial.

No vas entendre a Puigdemont suspenent la declaració de la República a fi de dialogar i trobar una sortida negociada amb Madrid. Et va impactar l'entrada dels Jordi's a la presó. Et vas quedar sorprès de l'anada del President i alguns Consellers a Brussel·les. Estàs aclaparat pel desplegament mediàtic nacional i internacional i, t'adones que cada pas aconseguit, és intencionadament tractat d'una manera o l'altra com una victòria dels afins i amb el menyspreu i burla dels contraris al procés sobiranista.

Si tot això et produeix temor, neguit, angoixa, et provoca dubtes o discussions amb el teu entorn, posa-hi remei. Aquí en tens algunes propostes.

1) Reflexiona per tu mateix. "Quan el savi senyala la lluna, el neci mira el dit" Puigdemont és a Bèlgica a fi d'internacionalitzar el procés d'independència. No defuig la justícia, exposa els nostres arguments a fi de cercar suport internacional.

2) Encara que et costi d'entendre, políticament parlant, el gest dels parlamentaris votant i acceptant el resultat de les urnes de l'1 d'octubre, expressa la voluntat dels Catalans que volem independitzar-nos d'Espanya, tot i que jurídicament, aquesta la República no ha estat proclamada oficialment, no ho ha fet el President i el seu Govern, ni tampoc ha estat publicada al DOGC. A hores d'ara, encara no comptem amb el reconeixement de cap Estat. Per tant, la lluita per defensar la proclamació de la República continua. Seguim als organitzadors socials i polítics i fem-los costat en totes les propostes i mobilitzacions.

3) Els Jordi's, el President, la Mesa del Parlament i el Govern en ple (exceptuant l'impresentable Santi Vila) va assumir el compromís contret amb els partidaris de la República. Els nostres representants polítics i socials, en l'àmbit particular, han assumit el risc de pèrdua del seu patrimoni i de la seva llibertat. S'hi han jugat la vida i això, no és cap joc. Injustament empresonats, hem de reclamar la seva immediata llibertat fent-nos sentir al carrer, a les xarxes i a tots els parlaments democràtics de qualsevol país que es cregui lliure.

4) Tots coneixem la voluntat del Gobierno de España per aplicar el 155. Això ens està significant la fi de l'autogovern a Catalunya. No has entès l'acatament del segon dels Mossos posant-se a les ordres del Ministre Zoido, l'acatament dels consellers, Directors Generals, Delegats de la Generalitat o qualsevol altre funcionari. Potser no entens com tornen les banderes nacionals als Ajuntaments. Atura't, no t'espantis. Tot just acabem de començar. Hi ha un nou escenari polític. Ens imposen urnes i hem de tornar a votar. Ho hem de fer i hem de guanyar i, sí tornem a guanyar, tornarem a començar?, no, és un pas més en el nostre camí cap a la independència.

5) Veus feixistes campant lliurement pel país. Insultant-nos, menystenint-nos, burlant-se de la nostra dissort, fent escarni dels Jordis o del Govern Català a qui volen empresonar. Gira't!, no els facis cas. Dos no es barallen si un no vol. Caure en les seves provocacions és donar-li la raó als qui, sense més arguments que la força o violència, pretendran fer-te por i si poden, atemorir-te per tal de no sortir de casa. Nosaltres parlarem a les urnes. Tornarem a posar al capdavant del govern de la Generalitat a líders compromesos amb el poble.

6) Se't fa difícil de comprendre. Estàs tip de rebre missatges, comentaris, enllaços, fotografies o publicacions. Atura't, descansa, no en facis cas. Quan de veritat ens necessitin, els canals oficials ens demanaran el suport. No reenviïs, discuteixis o expressis els teus sentiments públicament. La teva feblesa, lícita, és proclamada com una victòria dels nostres contraris. No fomentis la divisió del moviment sobiranista.

7) Vols saber que ens presenta el futur?, impossible. Res està escrit. Tot està per guanyar. Només la persistència de les causes justes s'acaben imposant a la força de la llei i la violència de la seva repressió. Treballem per convertir-nos en un país lliure.

#llibertatpresospolítics

Visca Catalunya lliure!!

Etiquetes de comentaris: , , ,