divendres

Estimada Nana

Com s'enamoraven les noies que anaven a treballar a la Costa Brava.  Josep Cassany

Barcelona - Sant Gregori, 16 d'abril de 2015

Estimada Nana.

Tornaré lliure, passejaré per la vall, pujaré les muntanyes, miraré de fit a fit i amb els ulls nets per tantes llàgrimes, a les persones que de veritat van estimar-me.

Soc absent, invisible, no resto més que en el record dels qui m'acompanyaven de petita a l'escola, aquell edifici pintat de blanc, amb un gruixut sòcol de pedra i amb rajoletes de color groc que encara a hores d'ara presideix el carrer Major de Sant Gregori.

Em caldrà temps per ser jo mateixa, visitar els parents, preguntar pels amics. De ben segur, molts han marxat, igual que vaig fer jo de joveneta per escapar de casa. El poble se'm feia petit, volia saltar del pont de l'autopista damunt del primer camió, que en direcció Nord i destí Europa, s'aturés en sentir caure'm sobre la seva lona i mentre el conductor burxés entre la càrrega per mirar que res s'hagués trencat, jo amagar-me a la cabina i aconseguir la meva fugida.

Feia volar la meva imaginació en creure'm passejar per París, per la Riba del riu Sena, on m'aturava a observar com la pinzellada d'un artista, afegia la meva silueta a la seva obra. Recolzada a la barana d'aquell riu, podria enamorar-lo i convertir-me en la seva musa.

Podria haver fugit fent autoestop o agafant l'autobús, fins i tot podia marxar caminant i després d'un parell d'hores arribaria a Girona, però em semblava imprudent per a una noia de tretze anys, mantenir-se sola amb els diners d'una petita guardiola, més enllà d'una setmana. Se'm feia feixuga l'espera de trobar un home que em salvés, perquè per uns dies vaig creure que aquesta era la solució més senzilla i que de ben segur, comptaria amb el vistiplau dels meus pares. Sort en vaig tenir de la Padrina, la dona més bella que he conegut i la més vella que convivia a casa amb nosaltres.

Asseguda dintre d'aquella llar de foc a la cuina del Mas, removent la sopa que bullia en la cassola penjada per la cadena i ennegrida pel sutge que s'acumulava dia a dia, la Padrina cantava i remugava quan creia que ningú era al seu voltant. Amagada darrere la porta i sense fer cap soroll, jo escoltava la seva Zarzuela doncs, si ella em sabia jugant per allà, deixava de cantar i em cridava - Marieta vine cap aquí!

La cuina de casa encara anava amb carbonet, de fet tot el Mas era tan antic i estava tan atrotinat, que ens queia a trossos per més que el pare hi fes pedaços. Primer va tancar les golfes, niu de coloms pudents, que aprofitaven que no hi havia finestres per a fer d'aquell terrat el seu refugi. No gaire més tard, ja no volíem pujar a la segona planta doncs els cairats podrits per la humitat, semblaven que volien caure i deixar-nos sense sostre. Sort en teníem, anys enrere el pare havia construït una comuna a la terrassa del primer pis i de nit ja no ens calia sortir per la porta de la darrera, creuar el pati i arribar fins aquell quartet fastigós al costat de la cort de porcs. En aquella nova comuna, quan l'aigua de l'estiu es temperava, fins i tot podíem fer servir el plat de dutxa per rentar-nos.

La Nana, com jo anomenava la Padrina, em feia seure a les seves faldilles per donar-me escalfor tapant-me les cames amb el seu davantal. Començava sempre xiuxiuejant la mateixa cançó de l'arri-arri tatanet, compassadament movia els genolls perquè em semblés que galopava. Per berenar, un tall de pa amb xocolata i si acabava aviat els deures de l'escola, escoltaríem juntes a l'Elena Francis per la ràdio. Quants dubtes que tenien i quants consells els donava a les desgraciades "Piscis", mares solteres i altres dones desesperades per l'amor i desamor dels seus amants marits.

Els diumenges ens apressàvem d'aixecar-nos, rentar-nos i vestir-nos com si fos festa major. La missa començava a les deu i al primer que arribava tard, el mossèn li clavava la mirada per tal de saber a qui renyar a la sortida de l'homilia. El pare arribava quan totes nosaltres ja érem assegudes en els primers bancs i ell, amb altres amics, pagesos que llauraven un camp o altre, es quedaven a la porta xerrant tota l'estona per tal de no entrar. Aconseguien trencar el silenci provocat pel capellà i acabàvem totes plegades per girar-nos i cridar-los l'atenció, posant-nos un dit davant la boca en demanda de silenci i per tal que guardessin la poca vergonya que els quedava.

Després de dinar, tant el pare com els seus amics, botifarra i cigaló de Magno a Can Ribas, que els servia de refugi per amagar-se de la dona i fer volar coloms de la collita d'aquell any o queixar-se del preu que els pagaven per la llet.

Els matins de diumenge, a les dotze del migdia, els nois del poble jugaven a futbol amb l'Associació Esportiva Sant Gregori, orgullosos de portar la samarreta amb els colors del Barça. No recordo que cap d'ells despuntés i acabés jugant a primera, però de joveneta, totes les noies corríem per les bandes d'aquell camp de sorra per recollir-los la pilota i tornar-la mentre els picàvem l'ullet amb l'esperança que un o altra si fixaria i potser ens convidaria a sortir.

La meva mare renyava a la Padrina perquè creia que em consentia. Si la mare em donava deu cèntims per comprar llaminadures, la Padrina d'amagat me'n donava dos rals tot demanant-me que li'n portés per ella. - Si no tens dents - li deia jo – per això porta'm pega dolça i si vols, compra't una xupa xup per tu.

El dia que el pare i la mare van dur-me a treballar per primer cop a un Hostal de Calella, pel camí aprofitaven per instruir-me en com havia de comportar-me i que era el que esperaven de mi. Els diners de la mesada els hauria d'enviar-los quan cobrés i ells, ja s'encarregarien d'administrar-los i guardar-los a fi de bé. A pagès la noia havia de lliurar la dot i, els pares i sogres, signar convenientment els documents que regulaven el matrimoni. Així ho havien fet els seus pares amb ells signant els pactes prematrimonials i així volien que fos quan em lliuressin promesa al meu marit.

Calella em va obrir la porta i jo m'hi vaig apressar en creuar-la.

De dia mentre treballés a l'hostal, vestiria de minyona amb un vestit de color negre i davantal, sense còfia però amb els cabells ben recollits i clenxinats. Saludaria als hostes quan baixessin a esmorzar i més tard, quan sortissin a banyar a la platja, aprofitaria per netejar les seves habitacions, això si, no podia obrir la porta sense abans estar ben segura que havien marxat. Després de dinar, tindria una estona lliure per poder aprofitar i sortir a passejar, anar a banyar o escriure als meus pares perquè sabessin que em tractaven molt bé. Tot plegat, explicat davant del pare que, amb el silenci i complicitat de la mare em recordava – fes bondat i tot el que et mani la Senyora –.

I així ho vaig fer. Tot el que em manava la Senyora. La meva primera minifaldilla i espardenyes amb taló me'ls va fer comprar dos dies després d'arribar

  • No voldràs espantar-me la clientela amb els vestits de la teva mare. Ets jove i guapa i has de lluir. Fes girar als homes quan passegis per Calella, així segur que quan tornin a casa i els ho expliquin als amics, tots voldran venir. Surt a passejar, pinta't una mica, mou-te graciosament, no volem que ningú pensi que ets una noia fàcil, però tampoc una pagesa –.

Una setmana més tard, em va presentar a un dels seus clients, que com cada any, venia a estiuejar a Calella i si quedava tot un mes. El Jean Pierre era un jove bohemi de casa bona, va començar a estiuejar a Calella de ben petit amb els seus pares i en aquell moment, amb vint-i-cinc anys, venia sol i encara no s'havia casat. Cada any, les noies de Calella se'l rifaven i feien juguesques per saber quina de totes elles aconseguiria conquistar-lo. De fet, el Jean Pierre no semblava massa interessat en res més que no fos en la vela i el seu patí. Cada matí, com qui a pagès s'aixeca del llit amb la pressa per donar el primer menjar al bestiar, ell baixava fins a la sorra de la platja per enlairar la seva vela i sortir a navegar.

A la seva tornada, revolucionava l'hostal. Entrava per la cuina i sortia a la recepció per avisar a tots els hostes que el dinar estava a taula. Reia pels descosits i el seu color de pell bruna, accentuava encara més el color del seu somriure blanc intens. Jugava amb la mestressa i mentre em mirava, li preguntava d'on havia collit aquella perla que tot d'una l'ensopia de tristesa perquè no li feia ni cas.

  • De pagès, vaig contestar.
  • Fantastique!, va exclamar, m'agrada veure com el verd de la muntanya s'atansa fins al mar d'aquesta meravellosa Costa Brava. Acompanya'm un dia fins a Llafranc tot passejant i t'ensenyaré els racons més bonics que s'amaguen en aquestes aigües.

Per més que jo ho negués, Jean Pierre m'atreia com la terra a l'arada o el mar a la barca, però no era jo qui havia de dir si podia sortir a passejar amb ell, de fet jo hauria d'obeir el que manés la Senyora i ella, m'hi va empènyer.

Davant d'un mar quiet, una nit de lluna plena, descobria quin gust tenen els petons d'enamorats. A sal, a mar, a perfum francès. Jean Pierre era a l'aigua i em demanava que hi anés. Lentament, despullada, m'endinsava en l'aigua clara que em duia al seu costat i així, lentament, dolçament, menjar-me els seus llavis en el meu primer petó.

Un tocadiscs portàtil era tot el que necessitava Jean Pierre per fer una festa a l'Hostal. Quan acabàvem de donar sopar a tots els hostes, la música omplia el menjador per convertir-lo en pista de ball. La Senyora es deixava portar per l'alegria del Jean Pierre que davant seu, movia els malucs per provocar-la i fer-la ballar. Més d'un i dos dies, acabava ballant fins i tot la cuinera, una senyora andalusa que venia cada any a fer la temporada i no entenia ni una paraula de Català. De fet, va acabar per portar la família i viure a Calella però que jo sàpiga, mai va aprendre a parlar el Català.

Darrere el primer amor salat, va venir el més aspre. De la colla que jugaven a futbol a Sant Gregori un, va picar-me l'ullet. Era gelós, masclista, no em deixava dur els vestits que m'havia comprat amb les propines de l'hostal on de fet, no volia que hi tornés mai més a treballar i si calia, ell estava disposat a parlar amb el meu pare per demanar-li la meva mà i tancar el compromís per quan fos una mica més gran poder-me d'esposar. Encara sort de la Padrina, que veient les intencions d'aquell bon jan, va preguntar-los als pares per què no m'enviaven a estudiar a Barcelona.

  • Segur que mentre serveix una bona casa pot estudiar i acabar per ser una dona de profit -.

Tot el que significava rebre i no gastar diners, era de bon grat dels meus pares i tal dit, tal fet, demanant referències a la Senyora de l'Hostal ella mateixa es va interessar perquè jo entrés al seu servei a casa seva a Barcelona.

L'acadèmia de Comerç donava classes de tarda i per pagar les classes i l'allotjament, treballaria tots els matins de dilluns a diumenge. La Senyora o Paquita com em va pregar que l'anomenés a partir d'aquell moment, em va acompanyar a acomiadar-me dels pares i mentre amb un braç m'abraçava, amb l'altre els feia senyals d'adéu.

Estudiava i treballava, treballava i estudiava i no feia res més. Els diumenges a la tarda la Senyora Paquita em demanava que l'acompanyés al cinema per no anar-hi sola – amb qui comentaré la pel·lícula – em preguntava. Sempre triava pel·lícules d'amor, sessions dobles que estrenaven cada setmana en una sala o l'altra del cinema de la ciutat. Barcelona era plena de colors i allà jo em sentia cosmopolita.

Els estius cap a Calella i els hiverns, a la ciutat. Cada cop es feia més llarg el temps entre visita i visita a casa els pares, la Senyora Paquita no em tractava com a la minyona que va contractar sinó com a la filla que mai va tenir. Sempre li he agraït que fos ella qui obrís la llum del meu món, ja que em va ensenyar que podia valdre'm per mi mateixa, pensar, decidir i finalment fer tot allò que un dia havia somiat. Com a clau de volta, va explicar-me la importància cabdal del respecte per la manera de pensar o fer dels altres.

  • No cal compartir la manera de fer i pensar dels altres, només respectar-los i actuar amb coherència a la teva pròpia manera de pensar .

Una dona avançada a la seva època i que sempre va tenir amants. Els homes la buscaven pel seu físic i ella els rebutjava per les seves ments.

  •  Qui només observa la bellesa exterior no entendrà la bellesa del meu interior, que al contrari que una bonica aparença que es marceix com una flor pel pas del temps, creix cada dia i esclata en la vellesa.

No hi ha dues dones iguals en el món i ella, em va donar eines per tal que jo em formés com a persona i prengués consciència del meu propi destí.

Quan els estudis m'ho permetien, em deixava acompanyar-la en els seus viatges per Europa a la recerca d'agències de viatge que omplissin de turistes l'hostal. Encara que no per tenir una educació reglada, jo parlava prou bé el francès, doncs en passar prou estius amb el Jean Pierre disposava d'ell com a diccionari de llit i a l'acomiadar-nos em demanava – No t'oblidis del teu diccionari francès! – i es referia a ell mateix i no cap llibre. Les onades de l'estiu portaven i se'n duien Jean Pierre com les llevantades fan amb la sorra de la platja.

Any rere any la ciutat em resultava més freda i buida, trobava a faltar l'escalf de les persones que t'omplen el cor de sentiments i enyorava la Padrina, que abans que cap altre de casa, havia intuït que jo necessitava créixer, estudiar, veure mon i com ella deia, tornar quan em sentís desarrelada.

Quan pensava en Sant Gregori m'agradava imaginar com alguns dels meus amics continuarien treballant la terra dels seus pares, però d'altres, sortirien cada dia cap a fàbriques, comerços o oficines de Girona. La transformació dels pobles era inevitable, les generacions més joves ens estàvem obrint camí a pas de caragol i preteníem transformar la societat conservadora en una més moderna i justa amb tothom. Havia esclatat una revolta on jo volia estar present. Les dones reclamàvem la igualtat de gèneres.

Un munt de cops vaig creure que era hora de tornar a casa i com passaria a qualsevol altre poble, de mi se'n parlaria. La noia que va marxar de casa per anar a descobrir mon, estudiar, treballar, ser independent, tornava amb aires de ciutat i lluiria descarada la seva feminitat per fer girar a tothom. Em passejaria pels carrers fumant les meves cigarretes i em resultarien indiferents les mirades que s'amagaven darrere el diari del bar del poble, de mi se'n parlaria, però en tot cas, no volia que fos per les frivolitats de cafè si no per les conviccions que es desprenien de la meva personalitat. Treballava, pensava i actuava per mi mateixa sense la necessitat de ser un home o tenir-ne un al meu costat.

Mirant enrere, sembla estrany haver trigat tant temps per arribar on li pertoca a tota persona, la igualtat sense distinció de sexes, races o religions. Encara ara hi ha qui creu que no s'hi ha arribat, que una actitud o l'altra és pejorativa i que malgrat tot, som o serem tractades de manera diferent i és cert, però per evolucionar, hi ha d'haver la nostra voluntat de canvi. Tot rau en la cultura i els costums, parany on no hem de caure per tal de poder educar als nostres fills de la manera com volem ser tractades.

Potser jo vaig haver de sortir de casa per rebre una educació diferent dels costums dels meus pares. La Senyora Paquita, la Nana i d'altres després d'elles, s'han esforçat a educar-nos en la igualtat de gèneres. Per a totes elles el meu reconeixement, puix que el seu llegat serà valorat i transmès a les properes generacions.

Així acabo el relat d'alguns retalls que varen ser importants en la meva pròpia història, la d'aquella nena que va marxar i que finalment avui ha tornat, com va dir-me la Padrina, quan m'he sentit desarrelada.

Amb els ulls nets per les llàgrimes vessades en l'enyor, he tornat a passejar pel carrer de Baix i he descobert com anava canviant la fisonomia del meu carrer, aquell que un dia fou l'antic camí Ral i molt més tard, el pati dels meus jocs. El poblet que recordava ha crescut i es nota la seva transformació i no només la de les cases i els carrers sinó, en la manera d'actuar de les persones. He volgut trobar una similitud de transformació en la natura doncs els boscos que envolten la vall, semblen els mateixos i no ho són, els arbres creixen i en neixen de nous, cauen les branques més febles o més velles i des del terra, es converteixen en adobs per oferir nova vida al bosc.

Torno lliure, m'he fet vella lluny de casa.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
pepgirona66@gmail.com

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dilluns

Ara, no ens falleu

En la política municipal, ara no ens falleu. Josep Cassany

Carta oberta a tots els representants, polítics municipals escollits.

Un cop més, hem exercit el nostre dret d'escollir als nostres representants per tal que gestionin els governs locals. No ens falleu. Ara toca deixar de jugar a la política i començar a treballar per millorar els vostres pobles i ciutats a fi de bé de tots nosaltres.

La política de partits ha estat mala consellera. El que és bo per tots nosaltres, ho sabeu. Necessitem que gestioneu el millor per a tots, parlant amb tots i acceptant o millorant les vostres propostes amb els matisos que aportin els altres representants i que ben segur, també han de voler el millor per tots.

Potser cal acabar amb les definicions tradicionals dels conceptes polítics. Govern i oposició. Un govern hauria d'estar format per la unió dels candidats més vàlids per exercir determinada tasca en favor de la ciutat i no per la tria del Regidor del partit guanyador que més afinitat pot tenir amb determinada àrea. Heu d'acabar amb el NO perquè NO, si la proposta és bona, ho és vingui d'on vingui i fins i tot, si ha estat formulada per persones que tenen ideologies polítiques obertament contràries a les nostres.

Potser sí, sóc un il·lús. He vist prou del vostre comportament per saber que això no passarà. Que avantposeu els vostres propis interessos o bé els del vostre partit, per penjar-vos medalles o enfonsar al vostre oponent. Sembla que pocs temps després de prendre possessió dels vostres càrrecs, la cobdícia política us imbueix i us fa sucumbir al sistema existent.

M'agrada veure la il·lusió, del qui per primer cop, és escollit com a representant del poble. Els més valents creieu que podeu fer canvis importants i de manera humil, us poseu al nostre servei. Fóra bo, que aquesta humilitat us acompanyés al llarg de tota la vostra representació doncs, cal que recordeu que heu estat escollit per tots nosaltres.

Si aquesta fos la vostra forma de servir-nos, a fi de bé per a tots, fóssiu o no la persona o partit votat per nosaltres, ús convertiríeu en els nostres líders i com a tals, seríeu respectats per tots i fins i tot, defensats. Una vegada escollits, seríeu els "nostres" representants, fora quina fora la vostra ideologia política i fora quina fora, la nostra.

Sigueu nobles, honrats, humils, generosos, valents. Si ara ens representeu a tots, votants i no votants, no ens falleu.
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,

dissabte

Somiatruites

La Carina i l'excursió al MareNostrum
Dins l'urna de vidre, sota el sostre d'una antiga capella catalana anomenada Torre Girona, resideix a Barcelona el supercomputador MareNostrum.

Milers d'ordinadors connectats entre ells sumen la capacitat de càlcul més important que disposem a Catalunya i d'aquest cervell, se n'aprofiten els investigadors que formen part dels projectes seleccionats per tal de poder utilitzar-lo.

  • Sap sumar?
  • Pot realitzar bilions de càlculs per segons i ...
  •  Així és una calculadora gegant?
  • Bé, és molt més complexa, pot realitzar ...
  •  Però, on està la pantalla, es pot jugar amb ell, sap parlar?

El professor no parava de somriure fruit dels comentaris dels seus alumnes i del profund desconeixement i vergonya per no haver sabut explicar als alumnes de tercer, què anaven a visitar. Per edat, potser era massa d'hora per entendre, tot i que per a ell ja li semblava massa tard.
  • Calleu nois!, som aquí per escoltar i aprendre, deixeu que ens expliqui i si al Doctor li sembla be, al final de la visita podrem fer-li les preguntes que us convingui. Us recomano que les apunteu i me les doneu per així fer una selecció i no repetir-nos.
  • Si li sembla bé Doctor, continuem?

L'encarregat de fer les visites al centre, era un Doctor en enginyeria informàtica que fins fa poc, havia estat treballant en la construcció i manteniment del MareNostrum, poc donat a les relacions humanes més enllà de la comunicació escrita entre investigadors d'arreu del món.

En els seus escrits, ni tampoc els que rebia, es feien servir les paraules Hola, com estàs, fins aviat o senzillament, adéu. No hi havia lloc per les emocions en els treballs de recerca exceptuant l'alegria pels premis o reconeixements, si un dia haguessin arribat. Per edat, va arribar tard a la supercomputació i se'l sabia nostàlgic quan en un intent d'acostament a la mainada els explicava, que aquells relluents telèfons intel·ligents que duien a les seves motxilles eren més potents que els supercomputadors de la NASA que varen enviar el primer home a la lluna.


  • Si l'home ha estat capaç de crear a la màquina, què no faran les màquines per a ajudar als homes.
  • La nostra evolució, la de l'ésser humà i remuntant-nos als orígens de la humanitat, ve de la mà de la tècnica i la ciència. De la tossuderia dels homes per a descobrir i dominar el desconegut, i si bé hem trigat milions d'anys per conquerir aquest planeta, no ha estat fins als darrers cent anys on, amb ajuda de les màquines, hem avançat més ràpidament.
  • Els vostres avis, quan estudiaven a col·legi i tenien la vostra edat, imaginaven el futur de ciència-ficció i per fer realitat aquells somnis, alguns han estudiat i treballat tota la vida perquè es facin realitat.
  • Un dia, fa molts i molts d'anys, algú va somiar anar a la lluna i l'home ho ha aconseguit. D'altres van somiar que si hi haguera robots a casa, nosaltres descansaríem i avui aquell somni s'ha fet realitat, els robots, són més ràpids i millors que els humans per a fer algunes feines, però recordeu que darrere una màquina hi ha un equip de persones que l'han somiat, dissenyat, construït i programat per tal que tots en podem gaudir.
  • Potser un de vosaltres, quan sigui una mica més gran, formarà part d'un equip d'investigació que vulgui curar una malaltia, saber més de l'origen de l'univers o per a portar l'home a una altra galàxia i, per fer-ho, li caldran coneixements i eines, com aquest supercomputador o la següent generació, per avançar més ràpidament.


La Carina, no les tenia totes per explicar aquella visita als seus pares. Segur, que a l'arribada a casa, els pares voldrien saber com havia anat, que haurien vist i que havia après. A l'autobús, de camí de tornada cap a Girona, mentre d'altres xerraven, cridaven o cantaven, va aprofitar per cercar la resposta que caldria donar-los a casa.


  • No em pregunteu, va dir-los al pare i a la mare mentre deixava la motxilla damunt la taula, he decidit que de gran, vull ser divulgador científic doncs, si tan difícil els resulta als investigadors explicar-nos que un supercomputador serveix per enviar un coet a la lluna, descobrir una vacuna, fabricar un robot o qualsevol altre aparell que pugui somiar aquesta nit, em sembla que els caldrà a algú com jo perquè, quan jo sigui gran i vinguin nens petits a veure el MareNostrum, els hi faci un resum i així tinguin temps d'anar a jugar al parc amb els seus amics.

I entre rialles i abraçades dels pares, la Carina va descobrir que la ciència avança pels somnis, la investigació, la construcció i la divulgació, de milers d'investigadors, enginyers, somiatruites i lluitadors que tenen pressa per arribar al futur.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , ,

diumenge

Girona ciutat de postal





Tot just fa quatre dies m'han demanat que parli de Girona, de la meva visió personal, del que em sembla que s'ha fet bé a la ciutat i totes les coses que queden pendents per a fer.

Aquest és el resultat de l'entrevista a El Periodico

Està escrit sota una entrevista personal i d'algun dels meus articles del meu blog, com aquest mateix.

Segur que molts de vosaltres confegireu un llistat ràpidament, probablement diferent els uns dels altres doncs un mateix fet potser interpretat positiva o negativament segons la personalitat i forma de ser de l'individu. Com que parlaríem de la nostra ciutat, normalment començaríem pel nostre propi barri o dels carrers per on habitualment recorrem el camí a la feina. És normal, primer, ho primer i per tant, s'ha de parlar d'allós que ens afecta directament a nosaltres. Per part meva, em costa criticar a la ciutat quan veig la transformació que ha sofert en els darrers 30 anys, passant de l'estat de cuc a crisàlide i d'aquest a una preciosa papallona.

Opinió sobre política municipal d''en Josep CassanyMoltes vegades interpreto Girona com el projecte inacabat d'aquell jove Joaquim Nadal que un dia va creure que només calia endreçar la ciutat i posar-la bonica per tal que tothom pogués admirar-la. De fet i si no recordo malament, ja fa un munt d'anys que es demanava a la UNESCO que el Barri vell de Girona fos patrimoni de la humanitat. Potser una mica exagerat, però per tal de sentir-nos cofois i que se'ns reconegués la feina feta, ja em semblava bé.

Actualment i gràcies a la feina feta, Girona es promou turísticament. Venem l'encant dels carrers del Barri vell lligats a fets culturals diferenciadors com és l'existència del Call Jueu, que any a any continuem obrint les seves portes per a tothom que ens visita en Temps de Flors. Apostem per actes culturals com el Teatre. Esperàvem molt del TGV que portaria gran afluència de turistes i un gran nombre d'empresaris i alts càrrecs que es deixarien seduir per la qualitat de vida Gironina a només 38 minuts de la seva feina, molt més a prop de l'hora de col·lapse circulatori de cada matí per entrar a Barcelona en cotxe. De moment, no sembla que es compleixin les expectatives.

Però Girona és molt més que carrers empedrats i edificis bonics, som les persones que hi vivim, treballem o estudien les que fem que Girona sigui especial a ulls dels forans. Com sempre dic, Girona una ciutat petita, un poble gran, és com un mocador brut i ple de mocs, on tots es toquen, on difícilment sortiràs a donar un vol sense trobar-te amb algú conegut, per tant, difícilment pots passejar de manera anònima.

La gent de Girona, la de tota la vida que diuen, té referències de tots els cognoms de la ciutat i no li cal aplicar la norma dels sis graus, vist que amb una o dues referències que li donis, és capaç de situar a la persona, la família o l'àmbit que et mous sense massa errors. Els gironins, som una societat tancada. A opinió dels forans, resulta difícil introduir-se o integrar-se socialment a la ciutat. I no només ho pensen ells, jo hi estic d'acord.

Tot i tenir un alcalde socialista durant més de 25 anys, Girona és conservadora de mena. Les autonòmiques sempre han estat Convergents. Si a la ciutat votem la persona que creiem que pot fer millor la seva feina, és a les autonòmiques i a les estatals on tots votem els partits on creiem que podem identificar-nos més amb la nostra manera política de pensar. Per tant, conservadors. Entenc que bona part del pensament conservador prové dels nostres pares i avis, que havent viscut la Guerra o la Dictadura que la va seguir, preferien una certa estabilitat política amb tints nacionalistes catalans pactistes, que no pas un enfrontament contra el sistema espanyol que podria esclafar-nos i tornar-nos a èpoques passades. Els hi estava bé el que s'anava aconseguint amb els pactes polítics i es creien a la burgesia catalana que proclamava la seva nacionalitat integrada dins Espanya.
Articles d'opinió d'en Josep Cassany
La política municipal és una base més de l'actual procés, la major part dels municipis si han sumat i s'ofereixen com a suport de base per empènyer i donar consistència als líders dels partits, com a un veritable exèrcit de formiguetes que se saben insignificants una a una però que es creuen invencibles totes juntes.

D'altra banda el fenomen ANC o quan una causa a priori perduda es troba amb persones que, sense ambicions personals, decideixen representar als seus conciutadans i donar-li veu de manera brillant, a nosaltres, tant com a ells mateixos, ens sorprèn l'èxit obtingut i que ens ha permès esdevenir principals actors de la lluita independentista i aportar la veu del poble a la política que, obligada, s'ha sotmès als desitjos del poble. Ells representen a tots aquells que en les tertúlies familiars es posicionaven en contra de l'actual situació economicoadministrativa amb Espanya i que per a resoldre-la, es posicionàvem amb l'única solució possible que es trobava: la independència de Catalunya.

Personalment, tant se'm fa que la gent se sumi al procés independentista sigui per motius de cor o de butxaca, la suma si fos majoritària, podria desembocar en el reconeixement del dret a decidir dels catalans i finalment resoldre la qüestió en un sentit o l'altre.

Jo votaria SI a la independència encara que també crec, com molts d'altres independentistes, que no seríem majoria. Als partidaris del NO, no els calen massa campanyes. Primer de tot, cal recordar que més de la meitat de la població de Catalunya té arrels fora del territori i per tant, vincles emocionals amb altres regions del país i també cal valorar que fins ara no s'han mostrat participatius doncs estan segurs que mai ens deixaran marxar d'Espanya. Si s'arribés al cas de votar, sortirien a votar massivament en contra.

articles d'opinió sobre la política municipal i catalana d'en Pep CassanyEls gironins ens mirem desconfiats a la capital i el seu cinturó, on viuen grans poblacions de gent vinguda d'altres llocs de l'Estat i que no creiem que hi estiguin a favor. Les manifestacions de Barcelona són com un miratge. Jo la veig com una reivindicació lúdica festiva, amb trets independentistes, però que agrupa a moltes altres situacions de descontentament. Vindria a ser com dir, prou, volem un país diferent, escolteu-nos i actueu d'una vegada. Els ciutadans de Catalunya volem canviar, ja n'estem tips de maltractaments. No volem sentir-nos cornuts i pagar el beure.

Finalment vinc a explicar la tertúlia amb els amics d'aquest diumenge i on es volia parlar de Girona, el que s'ha fet bé i malament i quins són els temes pendents de la ciutat. El resum, poc o res a dir, doncs s'ha estat més pendents del procés que de la política municipal. A més, el Sr. Puigdemont està representant la veu Gironina en el procés, esdevenint un activista compromès.

La política municipal a Girona, Pep CassanyCertament ens ha sobtat a tots veure un alcalde Gironí tan clarament compromès amb la independència de Catalunya, acostumats a tenir fins fa 4 anys, alcaldes que podíem saber que eren catalanistes i que probablement estarien d'acord amb la independència, però alhora no es sentien lliures per expressar-ho públicament. De la mateixa manera que tampoc ens ha sobtat massa la desfeta del PSC gironí doncs, les persones que en formaven part, no semblaven encaixar amb la militància del PSOE.


Ningú ha entès el Federalisme i per tant, pocs són els que el defensen. Voler imposar un corrent que no reclama cap part de la societat, era una tasca complicada o impossible. Tant divergents eren els corrents de pensament dins el partit entre partidaris de l'espanyolisme i el catalanisme, com caòtica era la situació personal dels representants del partit que no sabien a qui servir, si a les ordres de partit arribades de Madrid o a les seves pròpies conviccions, fins que tard o d'hora es preveia un trencament inevitable. Crec que el PSC estava liderat per catalans amb el suport dels vots dels immigrants espanyols que viuen a Catalunya. Finalment, quan des de Madrid se'ls crida a l'ordre entre files, comença la desfeta doncs, les conviccions personals dels dirigents catalans s'imposen a les ordres de partit.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,

dissabte

La bústia plena


La bústia de casa plena de propaganda política.

Sóc dels que trigo dies a obrir la bústia. Només hi ha factures, rarament alguna notificació i sovint, molt sovint, publicitat.

La meva bústia du l'adhesiu de la campanya de l'ajuntament de Girona: Publicitat No gràcies!, tot i que entenc que els qui la reparteixen no els intimida la meva possibilitat de denunciar la seva conducta o en tot cas, he d'entendre que potser no saben llegir.

Cada dia, tres, quatre o fins i tot cinc cops escolto el timbre de casa com repica per tal que deixi entrar a l'escala al repartidor del "correo comercial". Em sap greu per ells, treballadors, però he deixat d'obrir-los la porta. No sóc el porter de l'escala.

Quan arriben les eleccions, tots els que estem en el padró municipal rebem la publicitat dels partits. Tota la protecció de dades se'n va a norris. Tant demanar als empresaris que guardin sota pany i forrellat les dades dels seus clients i l'administració, facilita als partits les dades del padró sense el nostre consentiment.

Articles d'opinió política d'en Josep CassanyFem un cop d'ull ràpid a la "propaganda electoral". Els partits amb més representació municipal hi són tots. Convergència, es dirigeix a mi en un sobre tancat. Ve a dir-me que encara els queda molta feina pendent i per tal de facilitar-me la tasca, inclou un sobre electoral i la seva papereta. El PSC, tres quarts del mateix, ara oposició i voluntat de tornar a governar per desfer tot el mal dels darrers quatre anys. Si no torna a entrar ERC, això continuarà com fins ara, un desastre.

Però és la CUP qui em fa fixar en la seva publicitat. No hi ha el meu nom, vol dir que es tracta d'un fulletó genèric, no parla dels altres si no del programa que presenten. Hi ha les cares de totes les persones de la llista, veïns de Girona que tenen ganes de treballar per la ciutat.

Si no ens agraden els polítics o els partits que tenim, tips de sentir-nos traïts i enganyats, perquè tornem un cop i un altre a votar-los? Si volem un resultat diferent, haurem de fer quelcom diferent de la darrera vegada, o no? Tornarem a donar-los confiança? Els castigarem sense el nostre vot i per tant no contribuirem a l'engany col·lectiu?

Sóc dels que defenso que cal votar. A l'Ajuntament, cal mirar més enllà dels partits i creure en la persona que encapçala la llista per governar-nos a tots, o potser seria hora de començar a fer el contrari, mirar les idees dels partits i creure, que aquells desconeguts, com som tots nosaltres, poden fer-ho tant bé o millor que els que avui ocupen la poltrona?

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,