divendres

La corrupció, un concepte cultural

Article d'opinió d'en Pep Cassany
Corrupció, desfalc, defraudació, ocultació, en definitiva, engany: Conceptes culturals de la nostra societat.

Així doncs, que llanci la primera pedra el que, en una situació o l'altra, no hagi estat temptat per qualsevol d'aquestes propostes.

Intentar que et donin un contracte mitjançant comissions, no pagar l'IVA d'aquell producte o servei, o bé, no explicar a hisenda tots els teus ingressos, en major o menor mesura, tot són conceptes de frau.

En aquest país on tothom s'enorgulleix d'haver deixat de pagar un impost i qui l'escolti, probablement ens donarà exemples del que ell mateix ha deixat de pagar, el "jo més", on ningú t'esbroncarà ni recriminarà que has fet mal fet, que si tots féssim el mateix, el país no podria tirar endavant, acabarem que no ens podrem permetre serveis públics, carreteres, hospitals o escoles.

Els funcionaris et diran que tots els seus ingressos estan reflectits a la seva nòmina i per tant, res s'escapa al control d'hisenda. Cobren en blanc, però si poden pagar en negre i estalviar-se l'IVA ho faran.

En les èpoques de vaques grasses, vàrem conèixer com de bo és fer un "Pilotasso". Comprar per poc i vendre ràpidament per fer un guany, que no requereix esforç físic i que resulta un guany, impossible d'assolir amb el treball, i a voltes, indeterminable per Hisenda.

Els casos de corrupció que dia a dia destapen els mitjans o policia, o caldria dir, que la policia posa en coneixement dels mitjans, no són res més que la punta d'un iceberg.

Els mitjans es fan ressò dels casos més mediàtics, però, sota d'aquesta piràmide hi ha tota la societat.

Tant se'n fa de la quantitat. Qui més remena més defrauda i qui menys te, poc pot fer.

Per més mecanismes de control o sanció que acumulem, poc resultat es pot obtenir si no canviem les arrels. Com si es tractés d'una mala herba, caldria tallar-la i plantar una nova llavor per tal d'obtenir nous fruits.

Pares, mares, educadors, polítics, empresaris, treballadors, tots, tots, tots, hauríem de començar a pensar en el bé comú, o sigui, implantar-nos un nou valor de país, on tots sumem i ningú resta. És una qüestió cultural. Que tu no vulguis deixar de pagar un impost per tal que puguis disposar del millor bé comú que els nostres Impostos ens permetin.

No consentir a qui ho fa o ho proposa. Disposar de mecanismes efectius per tal de denunciar i en el seu cas, sancionar exemplarment a aquell que ho faci.

Finalment, moralitat. Un concepte en desús. No hi ha polític que dimiteixi per la mala gestió o corrupció. Quants exemples com aquests hem de rebre?

Aquesta és una retòrica populista que, en aquest país sembla utòpica, i que en civilitzacions més avançades ens duen 100 anys d'avenços.

Ens cal construir un nou país, amb una societat que disposi de nous valors.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris:

dilluns

Perill, pares i mares !! comencen les fires de Girona

Perill a les Fires de Girona, escrit per en Pep Cassany

Tot just fa un any de la mala experiència de començar les fires de Girona! Ningú em va fer cas!

Vaig explicar-vos la sort i dissort que teníem els gironins de poder gaudir i patir del primer dia de fires amb les mal anomenades "atraccions infantils" a 1 euro.

La sort, per aquells que no podem pagar-les al preu habitual (2,5 €) i dissort, per haver de patir el Tsunami de gent que es troba o no en la mateixa situació.

Tot just fa un any, vaig patir per la seguretat física dels meus i dels vostres fills.

Vaig viure la dramàtica situació de córrer darrere una moto de joguina, mentre les altres continuen donant voltes. Vaig cridar l'atenció dels perills que comportava la mala organització, tant als propietaris de la parada, a la policia municipal de Girona i als mossos d'esquadra. La situació era tan caòtica que qualsevol persona podia acabar ferit per l'envestida d'una moto, o bé, per l'actitud agressiva d'un pare o mare defensant la seva conquesta davant d'altres pares arribats segons més tard. Ningú hi va posar remei, i us prometo que vaig veure més d'un senyal de lluita sagnant.

Abans no torni a succeir. Abans no lamentem desgràcies personals que afectin els nostres fills, posem-hi remei.

Des d'ací, denuncio la passivitat davant aquests fets, tant de la policia municipal que varen atendre la meva denúncia telefònica, com dels mossos d'esquadra que patrullaven aquell dia de fires i que es varen espolsar la seva responsabilitat envers la policia municipal de Girona, i també la indiferència de la Sra. Marta Madrenas regidora de l'ajuntament de Girona, que ni tan sols es va dignar a contestar o interessar pel que va succeir aquell dia.

Faig una crida a pares, avis, germans i padrins, per tal que tal dia com el primer, de fires de Girona, amb les atraccions a preu d'un euro, no pressuposin que la seguretat dels fills, germans, nebots o fiols està garantida o controlada per cap ens local.

Aquest escrit no vol causar cap alarma infundada, ans al contrari, pretén fer saber la realitat dels successos i de la manca d'interès de les nostres policies o institucions davant una greu denuncia ciutadana.

Finalment, entenc que els fets viscuts no tenen raó per tornar a passar, sempre que, el primer dia de fires a Girona, plogui. En cas de sol i bones temperatures, feu-me cas. Eviteu aglomeracions i no confieu en les condicions de seguretat establertes pels firaires, atès que ni municipals, ni mossos, ni Ajuntament, vetllen per la seguretat dels vostres fills.

Llegiu que va succeir-nos, en aquest mateix blog, i en el mateix mes d'octubre de tot just fa un any. No hi ha qui cuidi dels nostres fills a les fires de Girona?



--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

pepgirona66@gmail.com




Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte

Qui sembra vents, recull tempestats !!

Qui sembra vents, recull tempestats. Articles d'opinió d'en Josep Cassany

Tots sota un cel blau, net, més lluent que mai. Fins i tot els més vells, mai havien somiat arribar a veure'l tan bonic. De cop, el suau vent que inflava les veles es converteix en tramuntana forta, a cops seca, a cops, acompanyant la pluja.

I d'aquell cel blau, radiant i lluent, passem a un gris plom, carregat de núvols que amaguen l'horitzó.

Abans de sortir, sabíem on volíem anar, però no com anar-hi. Ens havien explicat les diferents rutes, unes més a prop de la costa "més segures", d'altres que saltaven directes del nostre port al port final de destí. Ningú les havia navegat abans.

Embarcats, el Capità fixa el rumb. Els oficials li fan costat, encara que cada un d'ells creu saber com anar-hi. La tripulació segueix les indicacions dels qui manen. En el meu diari de bord, jo hi apunto: el bon temps que ens acompanyava, sembla quedar enrere i comencen a aparèixer núvols de tempesta.

Si ahir tot anava bé, un lleu murmuri s'esmuny per la coberta. Sembla que els oficials han discutit entre ells i no es posen d'acord en quina és la millor ruta. El Capità ha donat cop de timó i ha imposat el seu criteri. La tropa continua fent la seva feina, he vist les primeres discussions entre mariners.

Els més joves volen fer història i ser el primer a arribar a port. Els més vells, tips de somiar i cansats d'haver intentat la travessia i fracassat un munt de cops, tot i que aquesta vegada si, creien que hi arribarien, comencen a pensar que al pont del vaixell les discussions dels oficials no aporta res de bo.

En aquest oceà, el timoner sap, que mantenir el rumb amb maregassa és difícil, a cada onada es remou de la ruta, es donen tombs, tot intentant mantenir el rumb. A vegades cap a la dreta, a vegades cap a l'esquerra. La proa s'enfila i l'onada es veu gegant.

Ja fa dies que la tempesta no ens dóna treva. Les rialles i bons propòsits que tota la tripulació teníem en sortir de port, les hem canviades per males cares i paraules grolleres.

Un dels meus companys de cabina, dorm tot el dia, l'altra només crida. No qui més crida té més raó. Entre nosaltres comencem a perdre les formes i creix la desconfiança envers el Capità i la ruta triada.

Hi ha qui creu haver escoltat al Capità dir, que vol tornar a la ruta costanera. Altri assegura que un mariner amic seu, ha vist les cartes de navegació i continuarem fent la ruta desconeguda. Alguns, ja pensen en torna a port.

Ara és l'hora de fer confiança en qui dirigeix el nostre destí. Tant se'n fa el que creiem nosaltres i els nostres oficials. On hi ha patró no mana mariner.

Ningú ens va prometre una dolça travessia. Abans de sortir de port, tots ho sabíem.

Tot té una fi, un destí, un port. Hi ha qui abandonarà el vaixell en els bots salvavides. D'altres que promouran el motí a fi de tornar a port de sortida. D'altres que treballaran callats, fidels, obeint sense dir ni "piu". N'hi ha que, remugant tot el dia i creient que en saben més que el Capità, treballaran de mala gana.

Ara bé, si tot just fa dos anys que sortírem de port i pel que sembla, no està escrit quant de temps més pot arribar a durar, que passarà si aquesta s'allarga 10 anys més?

La gana, la set, la manca de provisions. El cansament, la discòrdia, l'egoisme. Com ens afectarà a tots plegats? En cas d'arribar, en quines condicions hi arribarem?

Hora de recordar el que ens va empènyer a enrolar-nos com a tripulants d'aquest vaixell amb destí Ítaca.

Tres "hurres" per al Capità.

I que ningú es mogui del seu lloc!!

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: ,

Dear Obama, we just want to Catalonia vote. Sólo queremos votar ! Només volem votar !

Catalunya vote
Dear Obama, we just want to Catalonia vote

Tip i fart dic prou! Volem votar!, i encara que no es reuneixin les condicions legals necessàries per exercir el meu vot, el 9 N jo aniré a votar.

Em presentaré al meu col·legi electoral, allà on suposadament hi hauria d'haver una urna. Em quedaré assegut davant la porta, pacíficament, esperant que s'obri la porta que ningú no obrirà. Miraré al meu voltant si d'altres com jo s'han sumat a aquest pacte silenciós de ser molts els que, pacíficament, reclamem el nostre dret a expressar la nostra opinió.

No hi haurà fotògrafs, ni càmeres. Els mitjans tindran prou feina per cobrir la No notícia. Catalunya s'aixeca per a reclamar que les urnes surtin al carrer.

Des d'ací faig una crida, a la família, als amics, als coneguts i a tothom que vulgui llegir aquest escrit: Fem-nos veure i sentir. El món no està pendent de nosaltres però ens mira de reüll. En democràcia, no permetre expressar al poble, com a mínim, és a-legal.

No ens tenen por, ni respecte. Saben que el NO està blindat per la Constitució Espanyola i que, excepte una Declaració Unilateral d'Independència dels catalans, no podem fer res més.

Ens coneixen prou bé per saber que no ho farem. Que no volem quedar aïllats i exclosos d'Europa.

Parlem molt, massa, per no fer res! Tenim massa por.

Es pot acabar com sempre. Els nostres governants pacten nous acords de mínims. No sé si es dirà pacte fiscal, pacte de Barcelona o "operació puputs"!

Sé segur que estem fent el que s'ha de fer, seguir les vies legals. I també estic convençut que els nostres representants saben perfectament el que no ens deixaran fer. Ningú els podrà retreure no haver-ho intentat. Fins i tot, es tornaran a presentar davant nostre en unes noves eleccions democràtiques per a escollir un nou parlament, que aquest cop Si, haurà de tenir l'encàrrec clar i Català del poble per a continuar el "procés".

Sembla que qui dia passa anys empeny, i així es comença el camí. El viatge a Ítaca serà llarg, molt llarg, caldrà veure si en el camí no es defalleix i es vol tornar enrere, deixant novament la independència de Catalunya com a un destí llunyà i fins i tot, utòpic.

No cal cridar, són sords. Ni despullar-se, no hi veuen.

Hem triat ensenyar les nostres vergonyes al món i qui avui en fa ressò, quan demà passi la bravada, ens deixarà a l'oblit.

Ningú més que nosaltres mateixos podem procurar bé per nosaltres mateixos.

Companys, que voleu fer?, endavant amb la DUI o fem marxa enrere? Tants caps, tants barrets. O sigui, com que realment no sabem quants som els del SÍ i quants són els del NO, aquells a qui se'ls ha anomenat la majoria silenciosa, a l'actual Parlament de Catalunya li cal decidir.

Prou de judicialitzar la política. Prou impugnacions i recursos. Prou de planejar demandes davant els tribunals d'Europa o del món.

O ho fem ara, o no cal fer-nos mal intentant-ho.

Sembla més que probable que aquesta situació acabi enquistada, que ningú sigui capaç d'extreure el tumor pel risc que comporta.

No podem emmirallar-nos amb el Quebec o Escòcia, vist que els seus estats provenen de llargues tradicions democràtiques i la nostra, no ho és.

A hores d'ara, continuem regentats per un Rei, que ningú ha escollit i que no se n'adona vergonya de fer servir aquest "estatus". Ningú amb dos dits de seny, hauria d'acceptar aquesta representació medieval en ple Segle XXI. Democràcia sota una corona dinàstica?

Molta de la gent que creu en la Independència per Catalunya m'ha fet saber que realment el que vol és un nou país, noves lleis i noves maneres de fer. Fer, cau i net, a ran i arreu. Acabar amb la corrupció política. Volem saber-nos escoltats. No volem que ens imposin les seves propostes sinó, que ells recullin les nostres propostes i aquestes siguin aplicades.

Volem gestors professionals en les àrees més compromeses. Digueu-li economia, sanitat o educació. I polítics no professionals, propers, triats un a un, que tinguin data de caducitat i que puguem aprovar o suspendre en cada elecció.

Somiant, som lliures. Benvinguts a la República Democràtica de casa nostra.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor


Etiquetes de comentaris: , ,

dijous

Si no es rar, no m'interessa

Si no és rar, no m'interessa d'en Josep Cassany

És així, si no és rar, no m'interessa. O si més no és així com penso després de recordar a molts dels meus amics.

Com qui col·lecciona objectes, el tresor només té un preu quan es disposa d'un objecte únic, estrany, rar. Peces no sempre perfectes sorgides d'engranatges perfectes. Antigues, inservibles, precioses, de colors diferents de les habituals. Úniques per qui les posseeix perquè els creu irrepetibles.... Doncs és així, és així que sembla que jo trio als meus amics.

Se sap que la família no la tries, però als amics, tens tota una vida per descobrir-los.

Quantes persones es creuen cada dia davant meu?, quanta gent coneixem? Però, ostres tu, perquè m'aprecio tant als meus amics? Doncs com diu un d'ells, si no fossin rars, no m'interessarien.

La raresa m'aporta la diferència de la normalitat. La norma escrita del que està bé o malament. El comportament que ens diferencia a tots, els uns dels altres.

Si jo no paro de parlar, l'amic que no diu res i que m'incomoda amb el seu silenci perquè escull les paraules que dirà, em fa parar l'orella per sentir que voldrà dir. Aquell altre que viu la vida, panxacontent i prenent el sol amb les brillants ulleres de l'Elvis Presley, on la seva filosofia de vida es resum en un pernil, comprat per la família i que ell, llesca a llesca ha anat deixant fins a l'os, i quan s'acabi farà sopa, m'atrau. Fuig dels meus valors de l'esforç, la constància, la responsabilitat i dels meus objectius: què voldré ser quan sigui gran.

Coneixeu al Rei de la Costa Brava?, ja que certament, a ell el coneix tothom. Es passeja gallet, guapo, ric, senyor. Recordant aquella època daurada on tot plegat va ser millor. Desprèn l'encant, la simpatia i el glamur d'aquell qui va tenir-ho tot i ara, es defensa com pot, perquè l'edat passa factura, la moda passa, els negocis decauen i el temps, s'esgota.

De petit, l'Interviu a molts de nens ens interessava per les fotos de les noies despullades i pels reportatges morbosos. Que en pensaríeu si us digués que un dels meus amics és així, com l'Interviu? Capaç de relatar amb tota mena de detalls les restes humanes que jeuen a una morgue, fictícia, amb detalls escabrosos que sotmeten a qui l'escolta a interès i després riallades per les bestieses que arriba a dir. I que em diríeu si us expliqués els relats eròtics entre policies i jutgesses, espanyoles que s'avorreixen dels gironins que no els foten canya i desesperades esperen conèixer a mascles àvids de ser sotmesos als plaers justos de qui els imposa?

No em digueu que m'avorreixo amb els meus amics. És per això que són els meus amics. Però, si els meus amics són rars, no serà que jo també sóc rar? Si no és així, no m'interesso.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris:

divendres

Catalunya-Espanya, esperança i frustració !!

Catalunya, Espanya, esperança i frustració. Article d'opinió d'en Pep Cassany
A casa, conservadors. Els pares varen viure la guerra. I si els avis la varen patir, per ser del bàndol que la va perdre, poca cosa més que temor podien infondre als seus fills.

Recordo les primeres discussions de política amb el meu pare. Bé, discussions poques. Feia servir la manera de fer que coneixia. O sigui, dictadura. No es podia parlar d'independentisme català, com a molt, nacionalisme. Les esquerres són dolentes, varen matar a molts de capellans!!

Potser vaig ser precoç, però religió i dictadura la vaig posar al mateix sac. No entenia massa el que deia "la pela" (Caudillo de España, por la gracia de Dios). O sigui, que vaig abandonar ràpidament el conservadorisme per passar-me a un pensament més progressista.

En Lluís Llach i la nova cançó, era la meva font d'informació per conèixer com pensaven molts d'altres com jo. Quan l'escoltava a la meva habitació, una remor independentista s'esmunyia per tots els racons de la casa.

El primer vot, per l'esquerra. Tot i això, vaig recórrer els mítings de tots els altres candidats, L'Entesa per l'esquerra catalana, el PSC, CiU, PSUC i fins i tot al de la Falange. Quina por que vàrem passar!! En Santi i jo pensàvem que d'allà no ens en sortíem.

Amb els anys, cap dels presidents d'Esquerra no m'omplien. Sempre hi havia una cosa o l'altra on fotre la pota. Els nacionalistes catalans, amb CiU fent-ne bandera, lideraven la veu del poble a Catalunya. Conservadors!! Em semblava que es movien per la pela. Ara pacto amb un, ara amb l'altre, i tornem a començar. D'ací n'hem tret un bocí, de l'altra un tall més i com més els necessitin més gran serà el tall de pastís.

Tant és així, que llepant, llepant, se'n van "cardar la vaca". Mentre l'economia anava bé, uns per aquí i els altres per allà, tots xuclant de la mamella. Els uns, de bones maneres, educadament i amb gràcia. Els altres, com a grans xoriços que no s'amagaven ni de Déu.

Quan la vaca és morta, comencen a despertar. Escolten al poble i de cop, s'adonen que tots cridem el mateix. Independència!!, caram, quants independentistes hi ha!

La pela és la pela!!, i això ho sap tothom. Allò que fa anys i panys que anem dient ... Paguem molt per tot ... Nosaltres no som com els bascos, ells recapten, nosaltres administrem el que ens donen, etc.. Com ha acabat tot plegat? doncs senzillament, la gent tipa de corrupteles i retallades, ara diu prou i per vergonya ja no vol ser espanyol. Vol ser Català independent! que si els nostres ens roben, si més no, tot queda a casa.

Jo en dic, independentistes de butxaca. I als que venim de la utopia, en dic independentistes de cor. Si als primers els arreglessin bé els problemes econòmics, ja es conformarien en continuar a l'Espanya. Ara bé, als que hi som per raons ideològiques i de tot cor, no hi ha pacte que ens serveixi.

Abans no em despisti: Gràcies President Mas. Vaig creure que havia de fer-li costat i fins avui, no m'ha decebut i això, en els temps que corren, ja és molt.

El President m'ha fet creure en la seva persona. M'està deixant bocabadat. Si el pare fos viu, no podria creure-ho. Crec, que nosaltres no sabem a on ens porta, però ell sí. Si té cartes amagades o no, no ho sé !, però la claredat i determinació del seu missatge em fa somiar.

Per tant, ara torno a tenir esperança de veure i viure un dia, en una Catalunya Independent. Pocs anys enrere ho creia utòpic. Més aviat, romàntic. No em creia que tots plegats ens suméssim en un sol crit per reclamar Independència.

Si el pare fos viu, segurament per les experiències viscudes creuria que tot plegat acabarà en un procés frustrant.

Prefereixo viure aquesta possible frustració, que voldrà dir, que ho hem intentat, que no pas continuar aquella bonança on tots mamaven de la vaca i on ningú es preguntava de qui era la vaca.

Somiem! Clar que sí!

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,