Tradicions i tòpics nadalencs - Començar la casa per la teulada

Un matí en llevar-me, una estranya complaença va inundar el meu cervell. Recordava tot el que havia somiat... Era pels vols de Nadal, una època de l'any que tots desitgem que arribi i passi ràpidament.

Mentre em prenia el cafè, sucava les galetes i escoltava els crits dels meus fills reclamant el seu esmorzar, immers en el meu univers, el meu cervell desconnectava per mostrar-me les imatges dels records més rellevants d'aquella nit.

Tot començava dos dies després de reis, quan els nens entraven a l'escola. Sota el braç, en Joan portava la nova pilota, a l'esquena la motxilla i en els peus calçava unes vambes noves. Se'l veia content i emprenyat, amb ganes de retrobar-se amb els amics i presumir de totes les coses que li havien regalat, més preocupat per perdre en la comparació de regals que haurien rebut els seus amics que no en aprofitar el temps per jugar amb la nova pilota. Potser a ells els haurien regalat una pilota millor que la seva.

M'acabava de llevar, cansat, dormiria tota la nit i els malsons econòmics d'unes festes excessives em perseguien. Com ho faria per arribar a final de mes. M'havia posat tard al llit, com cada dia miraria la tele encara que la pel·lícula, anava marxa enrere, començava pel final desvetllant qui era el criminal i acabava sabent qui, com i quan havien assassinat al protagonista. Em semblava estrany però interessant. Els nens sortien del llit i jugaven, anaven a sopar, jugarien tota la tarda i per dinar, discutien per decidir qui parava la taula. El mati se'l passaven jugant. Esmorcaven i es posaven al llit per passar una nit descansant d'un dia d'emocions i regals. Era el dia de reis.

Les agulles del rellotge es movien enrere i encara que a mi em resultava estrany, ningú més semblava adonar-se. Jugaven, obrien els regals i es posaven al llit. Dormien intranquils i en posar-se al llit i després llevar-se per veure la cavalcada circulant marxa enrere, els patges els retornaven les cartes als reis que més tard esborraven. No hi entenia res. Inconscientment sabia que m'havia apuntat a un gimnàs, tenia "mono" de tabac i esperava que el cap d'any, acabés aviat per arribar fins a Nadal.

La ressaca em perseguia i la festa començava amb tots borratxos i ballant. Arribava l'hora dels petons i celebrant l'any nou, dotze campanades s'avançaven als quarts. Havia cremat els calçotets vermells i despullat, amb un barret i un espanta-sogres a la boca, em disposava a menjar, beure i tornar a començar.

Sant Esteve em resultava feixuc, la quina, el pollastre i la resta d'un caldo de nadal, potser de l'any passat, eren a taula. La nit se'm feia llarga i em llevava cansat pel que semblava vindria. El tió, els versos dels petits i un àpat de nadalenc. El cunyat fotent-me la pallissa política del procés, d'Espanya i d'una Europa inexistent. Sabia que havia d'anar de compres per fer els regals de darrera hora, preparar el sopar de la nit de nadal i fer l'amic invisible. Començava a entendre que el meu món havia estat girat com un mitjó.

La tele no deixava d'anunciar perfums, la grossa, el gros i jo era incapaç de recordar el número que havia tocat per comprar-lo. Tothom feia bona cara i els somriures es passejaven pels carrers, els indigents ens donaven cèntims a la gent que passejava carregada amb bosses de regals que anàvem a tornar a les botigues.

Els amics, les famílies, els companys de treball, tots celebraven haver passat les festes i es preparaven per treure's de les butxaques els cèntims que havien rebut de la marató, tornar els torrons a les empreses i acabar amb el pont de la immaculada i arribar a dia ú per treballar intensament.

Quin sentit tenia aquest somni?, començava la casa per la teulada. Si comparava el present i el passat, hi havia tradicions que perduraven com fantasmes del nadal. Els fantasmes d'ara eren més cruels que els del passat, tenien més gana, més malalties mentals i un futur molt més esfereïdor. Feia por predir el que vindrà d'ara endavant.

No em podia quedar amb un regust tan amarg. - Com puc reinventar aquestes festes? - vaig pensar.

A hores d'ara resulta impossible fer realitat els tres desitjos més importants de tots plegats, salut, amor i diners. No podem desempallegar-nos del consumisme doncs, no es pot sortir al carrer sense rebre mil impactes incitant-nos a comprar i ser feliços.

Així doncs - Què puc fer? - em vaig tornar a preguntar. Potser la cavalcada l'hauríem de canviar, eliminar els reis i posar tres personatges que ens resultessin divertits. Un caganer, un Rubianes i una grossa que dugués unes calces cremades i ensenyés mitja galta del cul. Per cap d'any una dolça ressaca i a la nit de nadal, un sopar republicà que aquest any, sortiria econòmic si fem cas a la vaga de fam. Potser caldria deixar de comprar les foteses i els regals, fer-ho més tard quan tot plegat baixa de preu i és l'hora de caçar la millor oferta.

No caldrà comprar la grossa, ni tan sols anar obligat a cap dels sopars d'empresa, comprar-se roba nova i lluir somriures sorneguers tot pensant, maleït siguis cunyat, em fas més por que una pedregada. Amb aquesta manera de pensar, et toca educar a la mainada.

Amb tota aquesta cagarada he acabat tot dient - vols dir que no seria millor deixar-ho tot plegat com està? - Millor empassar-nos els anuncis de torrons i perfums, aportar diners a la investigació que promou la Marató de TV3, desitjar salut, amor i diners encara que mai arribin, fer un sopar de nadal, comprar el regal de l'amic invisible, fer cagar el tió, menjar escudella i carn d'olla, acabar-s'ho l'endemà, pagar el que no val el sopar de cap d'any, beure, ballar i acabar amb ressaca, suportar els llums de nadal fins setmana santa, aguantar el discurs del cunyat, passar fred en veure passar la cavalcada de reis, comprovar la poca importància que la mainada li dóna a cada un dels regals que has comprat, desant la targeta de crèdit aplanada, i esperar, que arribi el dia vuit i que tot plegat s'acabi per tornar a treballar, fent de formigueta catalana i estalviar, abans no arribi un altre nadal on tot torna a començar.

Potser he començat la casa per la teulada i he acabat, com havia d'haver començat.

Bon Nadal

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany