Cargol treu banyes
Heu vist mai un caragol pujar una muntanya??
Hi havia una vegada un caragol, valent per pujar una muntanya i encara més valent per baixar el muntanyí. No era massa jove i en tot cas, hi ha qui diria que el veia cansat de dur sempre la seva casa al damunt.
Un dia, amb ganes de gresca, havent passat les pluges, sortint de sota una col, decidí fer camí i descobrir món. Volia fer cims, davallar per les valls, baixar per les conques i explorar coves.
Al seu pas, pas de caragol, seria difícil de complir. Mirant amunt, amb aquelles banyes, una més enlaire que l'altre doncs, de petit, algun ganàpia l'havia deixat borni, va girar els ulls al seu voltant. Allà on el món s'acaba, hi havia una muntanya molt i molt alta - !, impossible! - Abans no surti d'aquest camp ja seré vell. Des del camp, els pins no li deixaven veure més enllà del bosc. Havia de sortir del camp i travessar la pineda, de pressa, no fos cas que alguna vaca l'esclafés i el deixés sense casa.
Va trigar set dies i sis nits en travessar aquell camp de tifes. Més d'una vegada va estar amenaçada pel gos del pagès, la granota de la bassa on gairebé, si no vigila, cau i s'afoga.
El diumenge al migdia, després de deixar enrere el camí de cotxes, la pinassa i un munt de rocs, s'enfrontava a la mainada que jugava a la pineda. Hi havia taules i cadires, un munt de persones dinant. - Quina gana que tinc!! - va pensar. Ja els podria caure un tall d'enciam de la taula!
Tota una vida fent camí per arribar a la seva fita i de cop i volta, el tenia al davant. Una muntanya! Era negra, d'un tacte estrany, es movia i en tot cas, amb una olor que no identificava i que li semblava coneguda. Potser va trigar més d'una hora però en arribar a fer cim, mirant avall i cap a dintre, una pila de cloves de caragols formaven una muntanya de cadàvers. - Quin esglai!, on s'havia posat!
Algú va agafar la bossa i el va veure treure cap. Va agafar-lo per la clova i el va oferir a una mossa, una rossa de bon veure, tot dient: "tu que acabes d'arribar i encara no has dinat, n'hem guardat un de ben tendre per tu!"
No se'l volia menjar, sembla que li va fer gràcia adoptar-lo. Amb la seva mà el va agafar per la clova i se'l va mirar de fit a fit. - Pobrissó - va dir-li ella - què et volia fer en Fèlix!, deus de tenir gana! - i així el va deixar damunt d'una fulla d'enciam.
Quina atipada que es va fer! En acabat, va baixar de la taula i en veure a aquella noia, a qui tots anomenaven Cristina, estirada i ajaguda en una manta a l'ombra d'un pi, decidí que li tocava anar-la a veure per donar-li les gràcies.
Li pujà per la sabata, baixà cap a una cama i pujà per una cuixa cap a una zona boscosa i humida. L'ensumà i continuà endavant. Pujà per una vall i mirant cap enlaire, dues muntanyes li barraven el pas. Havia de triar-ne una. Cap a la dreta o l'esquerra?, es va preguntar. Sempre cap a l'esquerra no fos cas que algun barrut li tallés el camí. Fent el cim, mirà cap al camp d'on havia marxat feia una setmana i allà va decidir, que no hi havia millor vista ni millor camí que l'acabat de fer.
Decidí baixar per un suau pendent, acostar-se cap a la plana i finalment, plantà la casa i no moure's d'allà. - Que boniques són les valls i encara més, les pastoretes de bon veure que li donen menjar.
Si existeix el paradís, segur que deu ser així.
I vet aquí un gat i un gos, aquest conte ja s'ha fos.
Hi havia una vegada un caragol, valent per pujar una muntanya i encara més valent per baixar el muntanyí. No era massa jove i en tot cas, hi ha qui diria que el veia cansat de dur sempre la seva casa al damunt.
Un dia, amb ganes de gresca, havent passat les pluges, sortint de sota una col, decidí fer camí i descobrir món. Volia fer cims, davallar per les valls, baixar per les conques i explorar coves.
Al seu pas, pas de caragol, seria difícil de complir. Mirant amunt, amb aquelles banyes, una més enlaire que l'altre doncs, de petit, algun ganàpia l'havia deixat borni, va girar els ulls al seu voltant. Allà on el món s'acaba, hi havia una muntanya molt i molt alta - !, impossible! - Abans no surti d'aquest camp ja seré vell. Des del camp, els pins no li deixaven veure més enllà del bosc. Havia de sortir del camp i travessar la pineda, de pressa, no fos cas que alguna vaca l'esclafés i el deixés sense casa.
Va trigar set dies i sis nits en travessar aquell camp de tifes. Més d'una vegada va estar amenaçada pel gos del pagès, la granota de la bassa on gairebé, si no vigila, cau i s'afoga.
El diumenge al migdia, després de deixar enrere el camí de cotxes, la pinassa i un munt de rocs, s'enfrontava a la mainada que jugava a la pineda. Hi havia taules i cadires, un munt de persones dinant. - Quina gana que tinc!! - va pensar. Ja els podria caure un tall d'enciam de la taula!
Tota una vida fent camí per arribar a la seva fita i de cop i volta, el tenia al davant. Una muntanya! Era negra, d'un tacte estrany, es movia i en tot cas, amb una olor que no identificava i que li semblava coneguda. Potser va trigar més d'una hora però en arribar a fer cim, mirant avall i cap a dintre, una pila de cloves de caragols formaven una muntanya de cadàvers. - Quin esglai!, on s'havia posat!
Algú va agafar la bossa i el va veure treure cap. Va agafar-lo per la clova i el va oferir a una mossa, una rossa de bon veure, tot dient: "tu que acabes d'arribar i encara no has dinat, n'hem guardat un de ben tendre per tu!"
No se'l volia menjar, sembla que li va fer gràcia adoptar-lo. Amb la seva mà el va agafar per la clova i se'l va mirar de fit a fit. - Pobrissó - va dir-li ella - què et volia fer en Fèlix!, deus de tenir gana! - i així el va deixar damunt d'una fulla d'enciam.
Quina atipada que es va fer! En acabat, va baixar de la taula i en veure a aquella noia, a qui tots anomenaven Cristina, estirada i ajaguda en una manta a l'ombra d'un pi, decidí que li tocava anar-la a veure per donar-li les gràcies.
Li pujà per la sabata, baixà cap a una cama i pujà per una cuixa cap a una zona boscosa i humida. L'ensumà i continuà endavant. Pujà per una vall i mirant cap enlaire, dues muntanyes li barraven el pas. Havia de triar-ne una. Cap a la dreta o l'esquerra?, es va preguntar. Sempre cap a l'esquerra no fos cas que algun barrut li tallés el camí. Fent el cim, mirà cap al camp d'on havia marxat feia una setmana i allà va decidir, que no hi havia millor vista ni millor camí que l'acabat de fer.
Decidí baixar per un suau pendent, acostar-se cap a la plana i finalment, plantà la casa i no moure's d'allà. - Que boniques són les valls i encara més, les pastoretes de bon veure que li donen menjar.
Si existeix el paradís, segur que deu ser així.
I vet aquí un gat i un gos, aquest conte ja s'ha fos.
Cap comentari
Desa el teu comentari