La bicicleta

A cada cop de pedal, una gota de suor em lliscava per la cara. Sincronitzats i fent fila, jo m'havia situat al seu darrere seguint el ritme marcat per la Susanna. Portava posat el plat gran i un pinyó mitjà. No em costava de seguir-la malgrat el sol, la calor, els vint quilòmetres recorreguts i la imatge d'aquell cos insinuant.

A cada pujada, aixecava el cul del seient posant-se dempeus damunt els pedals i així mantenir el ritme. Els bessons es tensaven, les cames s'endurien i els malucs sobresortien punxeguts.

Aquell mallot ajustat al seu cos em tenia embadalit. Ressaltava la forma de guitarra de la seva silueta i insinuava cada mil·límetre del seu cos. De tant en tant, ella es girava per mirar si encara li seguia el ritme i en escoltar els meus bufecs, preguntava si volia aturar-me o continuar.

En enfilar un camí més ample i fora del perill dels cotxes, pedalàvem de costat. Ella aprofitava per agafar l'ampolla d'aigua i fer-ne un glop. - Beu - em suggeria - et refaràs abans.

Des de la darrera dels vidres foscos de les meves ulleres de sol, els meus ulls aprofitaven per mirar-la i remirar-la sense que ella se n'adonés. Em fixava com lluïa la seva pell amarada de suor. El mallot obert fins al pit, l'ampolla a la boca i l'aigua baixant per la gola.

Al final d'aquell camí de sorra, a l'ombra dels arbres, un salt d'aigua omplia de vida un petit gorg amagat enmig del bosc. Susanna aturà la bicicleta i la desà recolzada en un arbre, es va treure el casc i les sabates i s'endinsà cap a la bassa.

Encara al damunt la meva bicicleta, mirava com els seus peus en caminar damunt de l'aigua, formaven onades concèntriques esborrant el reflex del sol, del cel i les plantes. - Si està molt bé - va cridar-me - vine! - i no en vaig dubtar. Vaig desfer-me de la samarreta i els pantalons del mallot i nu, vaig entrar a l'aigua.

Susanna no trigà a imitar la meva gosadia. És desfeu de la seva roba i la llençà al damunt de la bicicleta restant les calces penjades del manillar i el mallot en el seient. - Si està bé. No és massa freda - va dir mentre nedava i s'acostava cap a mi mentre el meu cervell es regirava i ja començava a preveure el següent pas.

Els jocs i les esquitxades, els somriures i les pessigolles ens acostaven cada cop més a prop, l'un de l'altre. S'enfonsava i nedava mentre jo em quedava mirant la blanquinor de la seva pell sota de l'aigua. En una d'aquestes, en acostar-m'hi tot fent peu a terra, sorgí de sota l'aigua quedant enganxada a mi. Mirant-me fixament als ulls, acostà la seva boca i em robà el seu primer petó.

En agafar-la de la cintura, es girà d'esquena i es capbussà altra vegada a la bassa. - Vine!, agafa'm! - i fent la mateixa acció, vaig ser jo qui m'enfonsà en l'aigua per sorgir arrapat al seu cos i robar-li el meu primer petó.

Agafats de la mà, sortint de l'aigua, els nostres nus reaccionaren a l'escalfor del sol. La Susanna tremolava i encreuava els braços damunt dels pits en senyal de fred. Vaig envoltar-la amb els meus braços acostant els nostres nus, donar-li el meu escalf.

Les manyagues es creuaren i els petons es desbocaren fins a caure damunt l'herba al costat de les bicicletes, sornegueres, talment vigilants de dos amants fent l'amor.

No en recordo la tornada. Els ocellets cantaven i xiuxiuejaven, prop del riu, en mig del bosc, la cançó del nostre amor.