Com dir adéu, et trobarem a faltar

Des de jovenet la mort forma part de la meva vida, encara que seria més encertat dir, el ritu funerari de la mort. A hores d'ara, tots plegats, potser encara no hem après a dir adéu.

Tants caps, tants barrets i a mi no m'agraden tots. Tothom tria o deixa triar a la família com s'acomiadarà del difunt. En pau descansi, a vegades per a descans de tots i a vegades, dolorosa, inesperada o tallada molt abans del que mai ningú s'haurà imaginat i per tant, una llosa emocional difícil d'assumir i superar en tota una vida.

Quan formes part d'una gran família i ets el fill petit d'un pare, que també era dels més petits d'una família d'onze germans, en néixer els teus oncles ja són molt grans i alguns ja no els has conegut i d'altres, per edat, no viuran masses més anys. Dels avis, jo només tinc un record llunyà de l'enterro de l'avi Siset, i dels altres, excepte l'àvia Siseta, només en sé del que n'explicaven els pares quan miràvem fotografies.

Abans dels quinze anys, un amic d'un meu germà va patir un accident i ens va deixar.  No gaire més tard, un amic meu del carrer, un oncle, una tia o un parent d'algun conegut. Accidents, malalties, l'edat, hi ha mil i una desgràcies a patir per tal d'acabar al calaix. 

Gairebé tots els funerals que vaig anar de jove eren oficiats dins una Missa solemne. A banda del ritu catòlic, al capellà de la parròquia sempre li havia tocat oferir el consol a les famílies. Segurament en aquella època, coneixia als difunts per anar o no anar a missa cada diumenge i per tant, el Sermó i les paraules de condol, s'esqueien prou per fer-nos entendre la bonhomia de la persona que ens acabava de deixar i, d'acord a la seva fe cristiana, l'alegria que tindria Jesús en veure'l arribar al seu costat.

Sense d'altres valors i creences, la missa de difunts em semblava aterridora. Només aquells devots creients i practicants catòlics obririen les portes del cel. Un paradís on fruir de la presència de Déu Nostre Senyor on Àngels i Arcàngels, Verges, Apòstols i Sants vetllarien tota l'eternitat per nosaltres.

He plorat moltes vegades doncs a voltes, sóc tot sentiment. Recordar la presència i l'absència d'una persona a qui has estimat, em fa valorar la vida i confegir la meva pròpia escala de valors. A la vida no hi ha res més important que la salut i la família, l'amistat i la felicitat, pròpia i de tots els que t'envolten.

En les cerimònies de comiat laiques, on sovint la família o les seves amistats ens llegeixen la prosa del seu comiat, les paraules dels poetes i els texts triats per reflexionar sobre la vida i la mort del finat, em tornen a sonar buides de contingut. Entenc que en el tràmit de la mort, ningú hi està acostumat i jo mateix tampoc sabria com posar-m'hi.

No hi ha paraules de consol per cap pare que acaba de perdre un fill, ni per un fill que ha perdut prematurament a un pare o una mare. No hi ha resposta per la mort accidental, la malaltia o el suïcidi. Per molt que ens costi d'admetre-ho a hores d'ara, encara no sabem dir-los adéu.

Quan des del faristol, els fills, la dóna, els amics o una mare, asserenats per un moment, aconsegueixen parlar-nos a tots de la persona estimada, les paraules s'omplen de sentit. Cada mot, gest, mirada, llàgrima i somriure, són retornats a cents i a mils.

Celebrem la vida i acomiadem-nos a ritme de rock, si és això el que volia el difunt. En el meu cas, reserveu-vos un poema i una cançó, Vida.