Plouen llàgrimes

Han passat més de tres mesos i continuo sense poder contenir les llàgrimes. No em puc treure la salabror de la meva boca, víctima de llàgrimes que rodolen galtes avall.

L'1 d'octubre, dia de la democràcia, resta ferit per la vergonya d'un Estat contra el seu poble.

Ningú més que nosaltres, anònims que defensàrem un dels principals drets humans, votar per decidir, entendrà els nostres sentiments.

Ploro en escoltar els timbals repicant a ritme del tòpic "els carrers seran sempre nostres" doncs, sé exactament qui i perquè ho vàrem cridar. Ploro en saber-nos desemparats de les lleis, els partits polítics i els estats d'Europa, que no ens tenen en compte com a poble doncs la Unió Europea no és una unió de pobles sinó d'Estats.

Ploro en escoltar, gallets i sabedors de la seva victòria, aquells qui creuen que amb les lleis, jutges, policia i política espanyola, tots junts en un sol front comú, ens volen sotmesos a la seva força i atemorits de la seva venjança.

De tant en tant, eixugo les meves llàgrimes en escoltar i veure tanta dignitat, entre els votants de qualsevol de les dues opcions, defensant les urnes en nom de la democràcia.

Tornen a caure'm llàgrimes quan veig els cops de coça, de pal, o pilotes de goma llençades cap al gruix de manifestants que, cridant "no tinc por" s'oposen a les forces policials. Avis, mares, fills, amics, companys, veïns de tot arreu, de tota classe social, pensament, religió, color, procedència, posen el seu cos per protegir el dret a votar.

Celebro la victòria i no voldria tornar-ho a viure. 

A hores d'ara, encara no sé prou bé com fer entendre als meus fills què se suposa és la democràcia. Defensada per uns i menyspreada, colpejada i reprimida pels altres. No sé com explicar-los la voluntat de pertànyer a una Europa, vergonyant.

Vesso llàgrimes i les eixugo. Sobreposats, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer.