Era això, companys, era això

No sé a qui li vaig llegir que, la catalana, era la revolta dels somriures. Més endavant, no fa massa, després de l'u d'octubre, algú la va rebatejar amb el sobrenom de la revolta de les flors i ara, potser sí, Europa començarà a buscar-li un altre sobrenom com per exemple, la revolta de les llibertats.

Tot es mou i res quedarà al lloc inicial. Res tornarà al punt d'inici. Els catalans, havent proclamat la República, farem el necessari per a implementar-la. Serà votant, sortint als carrers o desobeint a l'Estat fins que digui prou, el 155 no pot avançar. Els Espanyols tard o d'hora despertaran del seu malson. Vés a saber si a preu d'una República Espanya n'aconseguiran dos. De moment la balança pesa més del costat dels partidaris de l'Estat opressor, aquell qui fa sentir el jou de la justícia als catalans, se'n riu, se'n burla, en fa escarni i crida ben fort, amb rancúnia, "a por ellos".

Babaus, somiadors, llepafils i treballadors. Estirats, grollers i tacanys quan cal. Som així els catalans, segurament com la gent de qualsevol altra nacionalitat. A voltes, ens va faltar l'empenta i d'altres vegades ens va sobrar seny. Ens ha costat suor, llàgrimes i sang per adonar-nos, no hi ha altre camí a seguir que no sigui el dictat per nosaltres mateixos. Ens oposarem a les lleis, ara enteses com a injustes per obligar-nos a pertànyer a un Estat que no estimem i, que com a poble, ens pretenen subjugats als seus dictamens.

Assenyats, no volem perdre i guardem el roc a la faixa. No ens adonem que dubtant de nosaltres mateixos, ells guanyen. Ens cal tirar endavant. Encoratjar-nos els uns als altres i entendre que sense patiment no hi haurà victòria.

Seguim. Seguim caminant. Un pas darrere un altre. Avancem. El camí es fa llarg i a vegades es farà més feixuc. Somrient entre nosaltres i prenguem les aclucades d'ullet dels polítics internacionals com a senyals d'un camí a seguir. Prenem alè. Molts polítics catalans han estat a l'altura del nostre mandat i s'hi estan jugant la vida, la família, la feina i el patrimoni.

Quan llegiu, escolteu o veieu a d'altres dubtar, recordeu-los el camí recorregut i no els deixeu defallir. Res tornarà a ser el mateix i no hem fet el pas de començar per aturar-nos a mig camí. Haurem de continuar picant cassoles i sortint als carrers per fer veure el món quin és l'anhel que ens mou i ens ha portat fins aquí. Reclamarem la llibertat dels presos polítics. Viatjarem fins a Brussel·les. Parlarem, dialogarem i ens mantindrem ferms en la nostra voluntat. Si convé, aturarem el país. Aturarem Europa.

Fem-los partíceps, omplim Europa dels arguments que reclamen llibertats. Obrim les portes de casa, del cor i quan calgui, la butxaca, perquè es reconeguin benvinguts, estimats i com no pot ser d'altra manera, respectats en els negocis.

Finalment, que em perdoni en Lluís Llach la meva gosadia en canviar la lletra d'una de les seves cançons que ara, podria venir dir així.

Era això, companys, era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir sí, amics meus, és això.
És això, companys, és això,
ni paraules de pau amb garrots,
cap comerç es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
cap barrot sota forma de lleis.
És això, companys, és això;
ens diem que ara cal actuar.
I ho farem, ben segur que ho farem.
És l'hora dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: era això.