Un pagès a la capital (d'Espanya) en època de transició democràtica
Trenta anys enrere, la cua de passatgers era habitual en el Pont Aeri Barcelona-Madrid. Com faria un bon pagès, mudat i clenxinat i poc acostumat a viatjar, dues hores abans em disposava a fer cua per pujar a l'avió d'Ibèria. M'acompanyava el meu soci, tant o més mudat que jo mateix, amb la seva corbata del Mickey Mouse i, disposat a trencar amb els tòpics dels catalanets provincians. Calia demostrar als col·legues de professió, haver trencat amb els tòpics de la gent de províncies. Nosaltres ja havíem deixat de vestir faixa i barretina.
Just a la sortida de la terminal, abans de pujar a l'avió, entremig d'homes i dones de negoci, mudats amb trajos i vestits de negoci, maletí i abric a les mans, les hostesses de vol, oferien als passatgers la premsa del dia. No era ni dos quarts de set del matí i a les mans, caigué el meu primer ABC. No sabia si fullejar-lo o guardar-lo per un cas d'urgència. Vés a saber si trobaria paper en el lavabo de l'avió.
Quelcom estava succeint. En un castellà accentuadament xulesc, tres noietes uniformades, vestides amb faldilla de tub i una camisa de ratlles adornada amb un llacet de color negre, executaven la coreografia representada abans de cada vol per fer-nos saber, en cas d'accident, on disposàvem de les armilles salvavides i on se situaven les portes d'emergència. Alçant un xic el cul del seient per mirar endavant i girar-me cap enrere, vaig adonar-me que ningú se les mirava, excepte el soci. Segons va confessar-me, les noies amb uniformes li agradaven i els guants que encaixaven gairebé fins al colze, li suggerien marranades al cervell.
Entre l'enlairament i l'aterratge, a banda del suc de préssec, vessat per l'hostessa accidentalment damunt del cap del meu soci, no va haver-hi res rellevant, tret d'un article del Francisco Umbral al diari. Per uns minuts, vaig viatjar enrere a l'Espanya grisa i fosca. No estàvem tots d'acord per avançar cap a l'Europa de progrés?, estava clar, l'ABC era un diari per mantenir viu l'ideari de la dreta falangista.
Ens va fer gràcia agafar un taxi i patir l'embós de cada matí a l'entrada de Madrid. Tot fos per immergir-nos i posar-nos en situació. El taxista, segons va explicar, provenia de províncies com gairebé tothom a la Capital. Un home com ell, acostumat a dur homes de negocis catalans als barris financers de la ciutat, estava acostumat a sentir parlar el Català i per tant, "lo entiendo pero no lo hablo" va explicar-nos. A mi em semblava més un viatge turístic i ell, un taxista disposat a fer-nos de guia i mostrar-nos les meravelles de la Capital.
No us enganyaré, la conferència d'empresaris, em va fer venir son. La dóna, ja m'ho havia dit el dia abans, queda't a dormir a la Capital. L'Hotel, un cinc estrelles més atrotinat que qualsevol dels nostres tres estrelles de la Costa Brava, era vell, polsós i car. Molt car. Tan o gairebé més car del que em semblaven aquelles "Senyoretes" desconegudes que sortien de bracet dels participants a la reunió. No n'havia vist cap a la sala.
Per sopar al bar de l'hotel vaig demanar, com sovint menjo a casa, un "Bikini acompanyat d'una estrella". La seva resposta em va descol·locar: "Bikinis en la playa y estrellas en el cielo" - Hòsties - vaig pensar com ho hauré de demanar, "un sandwitx y para beber, un quinto". El cambrer va cridar "un mixto" y para beber Señor, ¿que serà?, los quintos estan en la mili. - Quin patiment! ¿una canya?, doncs res, ni així. Continuant la gracieta em va tornar a contestar, "que líquido quiere sorber? Collons!, una cervesa!
Quina nit més llarga. De local en local per fer-me empassar l'emprenyada. Vaig acabar per entendre que un "cubata" no és res més que rom amb coca-cola i per tant, no podia demanar-lo de whisky, en tot cas, d'allò n'havia de dir combinat.
De matinada, mort i cansat, endormiscat i mig begut, ens va passar pel cap fer el mateix que faríem a casa. Anar a esmorzar xocolata i un tall de pa. A hores d'ara, quan hi repenso, la memòria em traeix i em juga males passades. Em fa recordar l'olor d'un bar de Vallecas on, segons el taxista de torn, era dels únics en obrir a les cinc de la matinada. A banda de l'olor d'oli refregit que impregnava el local i més tard, la meva americana, no servien res més que no fos "cafelitos con leche o bocatas de calamares". De ben segur, hi ha res millor per la resaca?
De tornada, en arribar al rètol que assenyala on comença Girona, vaig escoltar un esbufec estereofònic. A tots dos ens semblava haver salvat la vida en sortir de la jungla d'asfalt. Si més no, arribats a casa, podríem parlar amb tothom en Català sense que ningú es girés a mirar-nos. No us puc dir el que va menjar per sopar el meu soci, però en tot cas, jo vaig fer-me una amanida i un pa amb tomàquet amb fuet, formatge i altres menges que potser jo no sabria com demanar als Madrilenys i ells no sabrien contestar-me de cap altra manera: Que-es-eso? Collons! Formatge.
Just a la sortida de la terminal, abans de pujar a l'avió, entremig d'homes i dones de negoci, mudats amb trajos i vestits de negoci, maletí i abric a les mans, les hostesses de vol, oferien als passatgers la premsa del dia. No era ni dos quarts de set del matí i a les mans, caigué el meu primer ABC. No sabia si fullejar-lo o guardar-lo per un cas d'urgència. Vés a saber si trobaria paper en el lavabo de l'avió.
Quelcom estava succeint. En un castellà accentuadament xulesc, tres noietes uniformades, vestides amb faldilla de tub i una camisa de ratlles adornada amb un llacet de color negre, executaven la coreografia representada abans de cada vol per fer-nos saber, en cas d'accident, on disposàvem de les armilles salvavides i on se situaven les portes d'emergència. Alçant un xic el cul del seient per mirar endavant i girar-me cap enrere, vaig adonar-me que ningú se les mirava, excepte el soci. Segons va confessar-me, les noies amb uniformes li agradaven i els guants que encaixaven gairebé fins al colze, li suggerien marranades al cervell.
Entre l'enlairament i l'aterratge, a banda del suc de préssec, vessat per l'hostessa accidentalment damunt del cap del meu soci, no va haver-hi res rellevant, tret d'un article del Francisco Umbral al diari. Per uns minuts, vaig viatjar enrere a l'Espanya grisa i fosca. No estàvem tots d'acord per avançar cap a l'Europa de progrés?, estava clar, l'ABC era un diari per mantenir viu l'ideari de la dreta falangista.
Ens va fer gràcia agafar un taxi i patir l'embós de cada matí a l'entrada de Madrid. Tot fos per immergir-nos i posar-nos en situació. El taxista, segons va explicar, provenia de províncies com gairebé tothom a la Capital. Un home com ell, acostumat a dur homes de negocis catalans als barris financers de la ciutat, estava acostumat a sentir parlar el Català i per tant, "lo entiendo pero no lo hablo" va explicar-nos. A mi em semblava més un viatge turístic i ell, un taxista disposat a fer-nos de guia i mostrar-nos les meravelles de la Capital.
No us enganyaré, la conferència d'empresaris, em va fer venir son. La dóna, ja m'ho havia dit el dia abans, queda't a dormir a la Capital. L'Hotel, un cinc estrelles més atrotinat que qualsevol dels nostres tres estrelles de la Costa Brava, era vell, polsós i car. Molt car. Tan o gairebé més car del que em semblaven aquelles "Senyoretes" desconegudes que sortien de bracet dels participants a la reunió. No n'havia vist cap a la sala.
Per sopar al bar de l'hotel vaig demanar, com sovint menjo a casa, un "Bikini acompanyat d'una estrella". La seva resposta em va descol·locar: "Bikinis en la playa y estrellas en el cielo" - Hòsties - vaig pensar com ho hauré de demanar, "un sandwitx y para beber, un quinto". El cambrer va cridar "un mixto" y para beber Señor, ¿que serà?, los quintos estan en la mili. - Quin patiment! ¿una canya?, doncs res, ni així. Continuant la gracieta em va tornar a contestar, "que líquido quiere sorber? Collons!, una cervesa!
Quina nit més llarga. De local en local per fer-me empassar l'emprenyada. Vaig acabar per entendre que un "cubata" no és res més que rom amb coca-cola i per tant, no podia demanar-lo de whisky, en tot cas, d'allò n'havia de dir combinat.
De matinada, mort i cansat, endormiscat i mig begut, ens va passar pel cap fer el mateix que faríem a casa. Anar a esmorzar xocolata i un tall de pa. A hores d'ara, quan hi repenso, la memòria em traeix i em juga males passades. Em fa recordar l'olor d'un bar de Vallecas on, segons el taxista de torn, era dels únics en obrir a les cinc de la matinada. A banda de l'olor d'oli refregit que impregnava el local i més tard, la meva americana, no servien res més que no fos "cafelitos con leche o bocatas de calamares". De ben segur, hi ha res millor per la resaca?
De tornada, en arribar al rètol que assenyala on comença Girona, vaig escoltar un esbufec estereofònic. A tots dos ens semblava haver salvat la vida en sortir de la jungla d'asfalt. Si més no, arribats a casa, podríem parlar amb tothom en Català sense que ningú es girés a mirar-nos. No us puc dir el que va menjar per sopar el meu soci, però en tot cas, jo vaig fer-me una amanida i un pa amb tomàquet amb fuet, formatge i altres menges que potser jo no sabria com demanar als Madrilenys i ells no sabrien contestar-me de cap altra manera: Que-es-eso? Collons! Formatge.
Cap comentari
Desa el teu comentari