Sentiments Independentistes

Darrerament m'he sentit maltractat, atemorit, enrabiat, vexat, humiliat, trist, incomprès, frustrat, sobrepassat, saturat. M'he sentit més català que mai.

Per més català de la ceba que jo m'hagi qualificat davant d'altres, per més desig d'independència que mai els hagi expressat, fet meu i demostrat, mai, mai, havia somiat un dia viure aquest moment on molts, molts, molts i moltes, moltes, moltes, units, reclaméssim plegats el dret a decidir i, votant, constituir-nos en República.

Mai vaig creure les veus dels qui, vint anys enrere, em varen dir que els polítics Democristians estaven canviant. Jo els veia fent la puta ramoneta i xuclant de la mamella de qui en treien més profit. Em vaig sorprendre en escoltar la veu del poc honrat President Pujol dient que ell, en aquell moment, votaria independència. Quelcom estava canviant. Les vaques volaven.

Sóc dels catalanets de la ceba més escèptics que us pugueu imaginar. Com el famós tribuneru del Camp Nou. Sempre tinc algun però o quelcom a dir perquè no m'acabo de refiar de ningú. He dit i defensat més d'una vegada que, els convergents s'arronsarien a l'hora de la veritat.

Quan en Mas va demanar "feu-me confiança", jo un catalanet Republicà fins al moll de l'ós, a contracor, vaig donar-li el meu vot. Des del començament del procés fins aleshores, semblava haver fet tot el promès. Sé que no vaig ser l'únic i en tot cas, res m'identifica amb aquest home i el seu partit, val a dir, amb històrics dirigents i afiliats corruptes i falsos fins a la mort.

Al rebre publicitat dels Cupaires, d'altra banda titllats de radicals, em vaig sentir proper a ells, em semblaven gent de carrer. Un relleu generacional a l'encotillada política Catalana. Gent capaç de defensar els seus ideals i posar l'interès comú per sobre el particular. Passavolants de la política a qui no els agrada ni el poder ni la poltrona. A més, amb pit i collons per demanar i fer-se valer, per complir amb el seu programa.

Quan l'experiment de Junts pel Sí va agrupar partits i persones no adscrites davant d'un programa polític independentista, vaig tornar a canviar el vot cap als cupaires. Sense "combregar amb rodes de molí", vaig entendre que garantien un procés amb "seny i rauxa".

Ja ho he dit i compartit a les xarxes, tinc el cor republicà, els collons cupaires i el cervell demòcrata. Sóc Català.

Aquests dies, els partits polítics espanyols, el Gobierno, el poder Judicial, les forces policials, els mitjans de comunicació i el feixisme més ranci, han afectat el meu estat d'ànim. A cada cop de poder, una garrotada a la meva ànima. Així no. Això no es fa. No ho aconseguireu. Ens voleu vençuts i ens trobareu en peu. Per cada notícia esbiaixada i per tant, falsa, replicaré amb la veritat. A cada decisió de Govern que pretengui malmenar als representants escollits o les Institucions Catalanes, em trobareu a la força, pacíficament, impedint el vostre pas. Per cada comentari que llegeixi a les xarxes on aboqueu la vostra ràbia sobre qualsevol de nosaltres, us respondré amb fermesa i us deixaré en evidència. Quan vosaltres, polítics maldestres, deixeu de banda la democràcia i us carregueu de raons de llei en contra del poble català, seduiré amb la raó a tants espanyols com em sigui possible perquè abracin i desitgin la República. A preu d'una, n'aconseguireu dues. La Catalana i l'Espanyola.

Si em maltracteu, jo us parlaré d'esperances. Si em volíeu atemorir, heu aconseguit fer-me valent. La meva ràbia me l'empasso i la transformo en energia positiva per a construir un nou país. Em sé orgullós de defensar la democràcia i la llibertat com a poble per a decidir el nostre futur. El meu poble m'omple el cor d'il·lusions i en el meu rostre podreu trobar-hi somriures. Ara quan els mitjans internacionals ens escolten em sento més comprès que mai. Animat per fer camí i aconseguir la República. Si em volíeu vèncer, tossudament em trobareu alçat.