Camins

Algú em va dir un dia que no li agradaven els meus escrits quan, s'adonava que, la seva finalitat era, ser llegits. És veritat, no cada dia em visiten les musses, encara que avui, he estat jo qui les ha visitat.

Darrerament estic afegint pols a les meves sabates. Ho dic en sentit literal. Duc les piles tan carregades que començo a semblar una central nuclear d'alt voltatge. Camino i caminaré. Ho faig convidat pels amics que sovint em suggereixen fer un camí de ronda. No els puc dir no, doncs, no hi ha res plagui més els meus sentits que la Costa Brava i el Mediterrani.

És un fet. Està de moda sortir a caminar. Amb vambes, xiruques, espardenyes o el que faci falta. Les botigues de roba d'esport com Decathlon han vestit a la meitat de la població. Trobes la marca francesa arran i arreu.

Pantalons cenyits, curts o llargs, marcant les natges i malucs. Samarretes ajustades, sense mànigues o prou curtes per fer-nos veure la tibantor dels músculs que formen els braços. Els més avesats, corren. No en tenen prou d'omplir-se el sentit de la vista amb els colors del mar que, encara els fa falta dur els auriculars connectats amb la música emmagatzemada en el telèfon.

Per arribar a l'infinit, només has de desitjar-ho. Tothom ha començat de la mateixa manera. Un peu al davant i l'altre el segueix. Així una vegada i una altra i fins on el camí s'atura...

Avui ha estat diferent. Les variables de cada destí converteixen els camins coneguts en nous camins. Per començar algú l'ha batejat amb el sobrenom del "trenca-culs". Lletja la paraula, oi? Doncs Segons sembla, el té ben guanyat. Un munt de graons per posar-te el cul ben dur.

Comença el camí de ronda per la banda de la darrera del Club Nàutic de Sant Feliu i s'enfila cap al primer dels seus penya-segats per una filera de graons, ben formats, deixant darrere la fantàstica vista del port, la platja i les cases del Passeig.

Fumo. Ho he de deixar. Cada vegada que començo una travessia m'adono de com esbufego. Cinc minuts més tard, no puc explicar-ho, la màquina s'engega i no té aturador. Entenc que deu ser el meu generador d'energia que comença a carregar bateries. Les passes s'allargassen i el ritme creix per moments. Si m'aturo, la cago, però avui, pagava la pena. No ho he dit, hi he anat ben acompanyat. Dues mosses que sortint de casa o el treball, s'han calçat les esportives i m'han convidat a passeig.

Les agulles del rellotge no s'aturen i després d'haver arribat a S'Agaró, passejat per Sant Pol i continuat camí de ronda, cap a Sa Conca, a la segona de les "Glorietes" hem aturat les passes per fer una inusual fotografia. Assegudes a les escales que ens duran fins a la urbanització de Sa Gavina, hem reproduït la fotografia d'un altre instant, on un vespre, al seu darrere aparegué  en el retrat un rostre misteriós i fantasmagòric. Potser era prou d'hora per sortir a passejar la pena. Avui, no ha sorgit.

Camina que ja has caminat prou i en acabat, no hi ha res millor que la cervesa en bona companyia. Conèixer als companys de viatge i gaudir de la conversa. Hi hauré de tornar.

Vés a saber, si continuo caminant, hauré de pensar a escriure un annex a la història del Forrest Gump. Val a dir-vos, encara que m'agradi, el metge no em deixa córrer. Potser millor així. Rar, boig i complet.