Escrit i editat per Pep Cassany

Relats i Opinió d'En Pep Cassany Escriptor Català. Girona. Autor de llibres: El carrer dels petons (2018) i Big Bang Amor (2017) Aquest Blog conté relats curts, relats eròtics i, contes infantils. També un munt d'articles d'opinió sobre fets quotidians, l'actualitat de Girona i Catalunya, o del debat nacional i internacional. Tot plegat, tractat des del punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent de l'autor.

Novetats

META-QUENN


Meta-Quenn - opinió - Pep Cassany


Babau. Abans d'anar al concert d'ahir divendres a l'Auditori de Girona, sabia que Freddie Mercury és inimitable. Només calia llegir el cartell on s'anuncia l'espectacle. Quatre cantants pretenen reviure - sense èxit - al millor del rock Britànic de finals del Segle XX.

Segurament sóc jo el culpable de la meva pròpia decepció. Havia dipositat falses expectatives en el concert gràcies al format i el seu anunci Symphonic Rhapsody of Quenn. Una orquestra que acompanyaria a un conjunt de rock en els temes més coneguts de la seva discografia.

En escoltar les primeres notes vaig notar que alguna cosa semblava fallar. Amb puntualitat britànica començava l'espectacle. Era la qualitat del so?, el volum?, La cançó seleccionada per a l'apertura?, la veu?

La il·luminació del show tenia més protagonisme que la mateixa Orquestra. Els cantants s'esforçaven per animar a un públic Gironí, passiu, expectant i al meu entendre, decebut, d'escoltar versions de Queen esperant que els artistes arribessin a recordar-nos d'una manera o l'altra a Freddy Mercury. O bé el to de les seves veus no s'hi assemblen, o bé si arriben als seus registres, els nostres records auditius i visuals ens trairen. So i veu no es corresponien amb la imatge que tots guardem de Quenn.

Sols, en duet, trio o fins i tot els quatre cantants alhora, no varen aconseguir acostar-se a la veu i el carisma del malaurat líder de la banda.

Quelcom ens continuava faltant. Els arranjaments dels temes no eren correctes? La Direcció de l'espectacle els havia deixat penjats? Hi hauria algú de la Direcció de l'espectacle que els alertaria que els faltava "Punch"? Certament, sortir al descans i comentar entre uns i altres que de Freddy Mercury només n'hi ha hagut un, com a mínim, em resulta decebedor.

Per sort, la promesa feta en l'anunci d'una segona part més gran es va complir. La Soprano va substituir a la Caballé i els tres cantants masculins del repertori varen estar a l'altura del repte. Des d'aquest punt fins al final del concert on versions de Rock de tots els temps, menys reconeixibles en la veu de Freddie, aconseguiren que bona part de l'auditori es mantingués dret, ballant o aplaudint al ritme dels temes proposats.

Vaig sortir del concert amb un regust agre-dolç. Una primera part decebedora arranjada per una segona part on Orquestra i cantants, s'acostaren més al veritable esperit del Rock i al record col·lectiu que tots tenim de Quenn. Com a qualsevol addicció, res substitueix l'original.

Em resta criticar en tres pinzellades altres aspectes del concert; Es fa estrany mirar un concert de Rock des de dalt cap a baix, acostumats a estar dempeus, davant un escenari espaterrant; Donar les gràcies a un Gran guitarrista, rocker, punxant, que ens va mostrar el seu virtuosisme fent-nos vibrar i aconseguint que hi hagués espectadors que cregueren que la seva excepcional interpretació d'alguns temes i comparant-la amb les actuacions d'altres músics, era enllaunada. Una orquestra sense ànima ni Direcció. Una il·luminació que pren protagonisme al concert. Però en tot cas, si alguna cosa em va decebre, va ser la manca d'agraïment dels cantants a l'orquestra i als solistes. De desagraïts el món n'és ple. Abandonar la sala principal de l'auditori per anar al Photocall i fer-se fotos amb el públic, em va resultar patètic.

Certament, Show must go on!

Cap comentari

Desa el teu comentari