C'est la vie

No aixeca dos pams de terra. Peluda. Blanca. Amb carona d'amiga. Li agrada sortir de nits i avui, redéu quin fred que fa! No corre ni una ànima pels carrers. Les nenes han anat a dormir aviat. Això de saber que aquesta nit passen els reis, els provoca il·lusió per anar a dormir i aixecar-se ben d'hora. Cada any em fa més mandra. Sort que ja no tenen l'edat de venir-me a despertar abans de les cinc de la matinada per veure si ja han passat els reis. Si ho fessin, vés a saber, potser encara no hauré arribat a posar-me el llit.

Aquesta nit, surto de festa amb una amiga. Ja toca. Quan la gosseta i jo arribem a casa, segur que ja m'estarà esperant. Cony de gos. Vejam si s'espavila. Amb aquest fred, no vol ensenyar el cul. Una volta curteta i tornem cap a casa.

Estic de sort. Ella encara no ha arribat. Tinc temps de passar per la dutxa i passar pel taller de reparació. Ja tinc uns anys. Per més fred que faci, avui em poso la mini negra de cuir, mitges fosques i un top escotat. Ben abrigada, del cotxe fins al Pub, és un moment. Si vull lluir, he de patir.

Ho sabia. Mig ensabonada i ja repica el timbre. Les nenes l'obriran i l'entretindran. L'aigua calenta em reconforta i una dutxa amb presses no em dóna el mateix plaer.

Tant de soroll per no res. Ara perquè criden? Se'ls ha escapat la Vida.

La Vida té el costum d'aturar-se a esperar a qui arriba al tercer pis amb l'ascensor. Quan s'obre la porta, es llença al seu damunt i pel que sembla avui, amb la mala sort quedar-se tancada a dins, mentre que un veí des de l'entrada a l'edifici, ha reclamat l'ascensor i ha concorregut la casualitat de les casualitats.

Les nenes ni se n'han adonat. La Vida ha arrencat a córrer al veure la porta de l'ascensor oberta i aprofitant que algú s'ha deixat la porta del carrer ajustada, ha continuat amb l'escapada.

On és la Vida?, ja som quatre que l'hem començat a cridar per tot el carrer. Les nenes, amb pijames, abric, bufanda i espardenyes d'estar per casa i nosaltres dues, que us he d'explicar, vestides per sortir de festa i amb uns talons de pam i mig.

Demà el poble n'anirà ple. Escoltar a les onze del vespre quatre boges cridant pel carrer "vine aquí Vida", no és que sigui el més habitual. Algú l'ha vista córrer carrer amunt, en direcció a l'Ajuntament, sense aturador ni pausa per pixar. S'ha proposat que em posi histèrica. Amb la relaxada que m'havia quedat en la dutxa d'aigua bullent, he passat dels trenta-vuit graus, a dos sota zero. La humitat dels carrers ja està glaçada i això, no podia tenir un altre final.

He de creure en el destí? Certament, vaig demanar un desig per cap d'any encara que mai s'ha complert. Ara potser m'hauré d'empassar les paraules. Ha aparegut del no-res amb la Vida entre mans. Un somriure encantador, a primer cop d'ull, una rialla que no he pogut qualificar de "fotetes" encara que si vés estat jo qui l'hagués vist empassegar, no podria deixar de riure.

Em preguntarà si estic bé, on visc i si em pot acompanyar?, caldrà que li digui que avui és nit de festa i que no li cal marxar per quedar-se amb mi? No sé com reaccionar. Sóc jo. Visc aquí. Gràcies. No cal. Però per favor, queda't amb mi. M'he enamorat com una bleda.

C'est la vie.