Del meu llavi brollava una gota de sang
La lluna d'agost il·luminava el camí de la
platja. Lluna plena, enfilada en un cel
d'estiu amarant de blau grisós tot l'horitzó. Aigua de mar bellugadissa i a
cada cresta de l'onada reflectia la teva llum, blanca lluna, omplint de
pampallugues tot el mar de Llavaneres.
Mentre caminaves, queien una a una les cinc peces
de roba que lluïes: Samarreta, pantalons, calces i dues sandàlies.
Em semblaves una venus sorgida de l'asfalt amb
intenció de conquerir la platja. No et vas aturar, alleugerint el pas, cridaves
i reies demanant-me que em despullés i et seguís.
L’un darrere l'altra o l'altra davant de l'un,
ens submergíem en aquella aigua, a l'hora calenta, en la que dimonis i àngels volten
per la sorra de la platja.
No vaig tenir temps de treure'm la roba, ni tan
sols vaig recordar anar vestit. Moll, la camisa s'ajustava al meu cos i
regalimava l'aigua que abans de tornar al mar, s'evaporava per la temperatura
que jo agafava llepant-me els llavis i pensant en quin seria el proper pas.
Agafar-te, llançar-te enlaire, capbussar-te,
jugar, pessigar-te, abraçar-te i fer-te un petó.
Del meu llavi brollava una gota de sang com a
resultat de la teva primera mossegada. La llepaves i menjaves, tot dient que jo
era teu.
Et tenia nua, tota per mi i l'abraçada era
preludi d'una altra mossegada, ara meva, metre a cau d'orella et demanava que
em fessis teu en aquell instant. Talment com ho faries en una illa deserta.
I si passa el tren ?
Que trempin i agafin gelosia de nosaltres fent l’amor,
doncs patiran més els que mirin que nosaltres.
Jèiem un damunt l'altra amb mig cos dintre de
l'aigua i mig cos a la sorra de la platja. Restàvem invisibles als ulls dels
vianants, dels passavolants o de la reina d’Anglaterra.
Ara fort, tu damunt i jo a baix, em domines i em
forces.
Vols que cridi el teu nom i no puc, ho sento, els
teus gemecs em desconcerten. Atura’t ! sóc jo qui vaig a dalt i tu a baix.
El teu sexe és moll i m'agrada menjar-me'l. Avui
tindrà gust de mar que, mesclat amb la teva dolçor, aconseguirà un sabor
exclusiu i únic, flor d’un dia.
M'arrapo als teus pits que pessigo mentre crides
que et faig mal !. Però no puc ni vull deixar-te, et faig meva amb les onades
coordinades al vaivé dels nostres cossos, rodolant i mullant-nos, enfonsant-nos
dins de l'aigua, abraçats tot fent l’amor, amb les teves cames creuant la meva
esquena mentre t’agafes dels meus braços i, em demanes - no t’aturis i corre’t amb
mi -.
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
Cap comentari
Desa el teu comentari